Bonica

Bonica... És tan bonica, i parla amb autoritat. Allà on ens vam conèixer, tots li fem cas, tots la seguim, sigui quin sigui el tema de la tertúlia. Ella és la intel·lectual: jo faig cara de ximpleta, naturalment sense voler. M’acull amb una generositat sorprenent. Escolto amb atenció, intentant esbrinar com funcionen les coses.

En començar l’estudi etnogràfic, vinc a parlar. Les meves preguntes li semblen ingènues: ho són. Vivim en un lloc diminut, se li fa petit, vol veure el mar, la platja, gent diversa. Vol ser universal, reconeguda tal i com és, sense ajustar-se a la mida provinciana. Jo, provinciana d’ulls grisos, de cabells de color dels ratolins, d’aspiracions inexistents, escolto, bocabadada. La ironia no m’arriba, se m’escapa. Això no m'hauria de passar, vinc d’una casa molt irònica, però m’ensopego amb la pedra de la perfecció aliena, em faig petita, i em sap greu ser jo. Vull ser graciosa: assumpte impossible. Intento no ofendre: qui anava a ofendre jo? Davant meu, mig desesperada, ja ni critica la realitat que habitem. Pregunto què la fa feliç; no són preguntes del seu estil. És molt guerrera, molt amazona, tan Diana la caçadora. Les seves definicions... defineixen. El dia que en posi una, ploraré. Vivim en mons tan distints que sorprèn el fet que ambdues ens domiciliem a la mateixa parròquia. Em diu que no es té cura de la llengua catalana, i penso que la llengua catalana, en aquest país, és l’idioma de l’elit i de l’autoritat: qualsevol cosa que vulguis fer al món de la cultura, de la política o de l’educació, es fa en català o no es fa. Em parla de la manca de cohesió social, i penso en les immenses xarxes de contactes que es construeixen entre els habitants d’un país tan petit, de la velocitat amb la qual ens assabentem de les notícies fins i tot quan la televisió i els periòdics les fan públiques vint-i-quatre hores més tard, de l’ajuda que es presta la gent entre veïns, entre els immigrants procedents del mateix lloc, de la força extraordinària de les associacions portugueses, però... què sabré jo? Em parla de la classe dirigent, altiva, distant i difícil de tractar, i jo gairebé desconec aquesta classe (si no hi comptem els programes de televisió), però no vull creure la manca de rigor que li atribueix, no vull suposar que la posició de responsabilitat corromp.

L’escolto bocabadada, i espero i confio que les nostres filles veuran un món millor. Si no tenen força les meves paraules de tendresa, potser ajudarà la seva crítica punyent. Bonica, tan bonica, la canso amb l’optimisme... Ja marxo, respira. Lluita tranquil·la. Surto al carrer, recordo tot el que m’ha dit, i passen dies. No penso, no em queixo i no dormo. No busco mar, ni lluna, ni vaixell. No sento caure la neu, no veig els ametllers florir. Benaurat aquell que és crític amb el seu poble: tots sabem que ser crític és mostra d’amor.

(Publicat al Butlletí de l'Universitat d'Andorra del mes de gener)