De gossos i gats

Jordi Giné té un somriure molt ample, un sentit de l’humor sense malícia i la quantitat d’històries divertides suficient per animar una bona colla de pessimistes desesperats. Suposo que els animals ho deuen sentir. Segur de si mateix, enamorat de la seva feina, és un plaer parlar amb ell. És veterinari d’animals de companyia. “Potser és que els humanitzo massa, però... un gos està indefens. Els veig molt indefensos i són molt agraïts. La feina és agraïdíssima”, diu. “I és difícil, perquè – no et pensis! No parlen.

Jo, la meva feina la compararia amb la del pediatra. Un pediatra atén un infant de tres mesos que gemega, jo estic atenent un gos que gemega i cap d’ells no ens explica què els passa...Has d’aguditzar les tècniques de recollida de símptomes. Avui dia la medicina ha deixat una mica de banda les tècniques bàsiques d’exploració, però és el que hem de fer: palpar, auscultar, percudir, observar. Això dels pediatres i dels veterinaris és un repte... i a sobre a nosaltres ens poden queixalar o esgarrapar: jo més d’una vegada he anat a urgències. Però això és un risc que corres i saps que no ho fan expressament: no hi ha malícia.” Remarca que en els darrers anys hi ha hagut un creixement important de la cultura de l’animal de companyia i la gent cada vegada és més conscient de la importància de la medicina preventiva, de les vacunacions, de les desparasitacions...l’animal ha esde- vingut un membre més de la família.

“Tenies un gos, de petit?” “Sí, jo tenia una gossa que es deia Natxa, que la vaig tenir des dels dos dies del seu neixement, perquè vaig veure com atropellaven la seva mare. Sabia que acabava de parir i vaig buscar, pels voltants, el cau. Vam criar la gossa, amb els meus padrins, amb biberons. La vaig tenir durant catorze anys, i no vaig arribar a temps per acabar la facultat per a poder-la tractar quan ja estava molt malalta, així que la va tractar en Miguel Luera que, aleshores, era el veterinari del Floquet de Neu, al zoo de Barcelona.

La meitat de la seva família són joiers i rellotgers, i l’altra meitat, metges, i a tots els hagués agradat que ell fes la carrera de medicina, però ell va preferir fer veterinària. Després de llicenciar-se va treballar a Barcelona, a Alacant, a Mallorca, a Londres, i va començar a treballar també als Estats Units, a Palm Beach, Florida, l’any 1997. Des d’aleshores, hi va cada any, per a passar-hi un mes que consisteix en uns 15 dies de formació de cirurgia i 15 dies de medicina. L’any 2002 va obrir l’hospital “Món veterinari” a Escaldes-Engordany què s’ha convertit en un hospital de referència per a tot el Pirineu, a on també veterinaris de l’Alt Urgell, de la Noguera, de la Vall d’Aran, de la Cerdanya i l’Arieja hi envien casos complicats per operar. Hi ha especialistes que vénen a fer pràctiques a la seva clínica: menescals de Cantàbria, Barcelona, Canàries, Galícia han passat pel centre... i aviat envindran de Turquia (de la facultat de veterinària de Bursa) que han sol·licitat fer-hi una estada de formació d’un mes.

La segona feina d’en Jordi és la de conferenciant en medicina veterinària. Va començar a donar conferències l’any 1999, primerament en l’àmbit local de Barcelona i Catalunya, després a Espanya, França, Portugal i als Estats Units. Abans de començar, els primers 5 minuts, els dedica a parlar d’Andorra. En conferències de la seva especialitat, com la nefrologia o l’oncologia, és important fer que l’audiència descansi uns moments, - i ell sempre procura posar, entre les fotografies científiques, una fotografia d’alguna borda, d’un retaule, o d’una església romànica andorrana. Sempre acaba amb una fotografia panoràmica d’Andorra. L’any passat va fer conferències a gairebé totes les facultats de veterinària d’Espanya i Portugal, i, recentment, a Kansas City (Estats Units). Al mes d’abril d’aquest any comença una gira per vàries facultats de veterinària de Brasil, Paraguai, Xile i Argentina. Al gener del 2011 parlarà a un dels congressos més grans del món: el NAVC meeting d’Orlando. Acaba d’escriure un llibre: és coautor de “Nefrologia i urologia clínica del gos i del gat” que sortirà a la llum el mes de juny.

De l’any 1998 al 2004 va ser vocal per a Catalunya i Andorra d’Avepa (Associació de Veterinaris Espanyols Especialistes en Petits Animals), i l’any 2001 li va ser concedida la Insígnia de Plata d’Avepa, com a reconeixement científic.

(Publicat al Fòrum.ad el 13 de febrer del 2010)