La cara coberta

La primera pel•lícula obertament pornogràfica que vaig veure – ara fa anys, no sóc gaire jove, i tampoc vaig aguantar més d’uns minuts – em va fer plorar, per una raó ben estranya: no es veia la cara de l’home. La persona que era al meu costat i observava, amb un interès vagament antropològic, les meves reaccions inadequades, va comentar que la cara de l’home no importava, l’home podia ser qualsevol. Allà, segons ell, hi havia la gràcia, la d’imaginar-se al lloc d’aquell mateix participant en l’acte, del qual només coneixíem la funció i el soroll indicatiu de plaer. No semblava haver-hi gaires pel•lícules pornogràfiques adequades per a dones, o potser mai no he arribat a investigar el tema en profunditat. N’he vist tres o quatre, des d’aquell dia, i no m’han tornat a afectar de la mateixa forma. No m’hi he arribat a afeccionar, potser per falta de temps (no es pot veure tot) o per mera felicitat de vida de parella estable. Si en veig alguna a la tele, gairebé sempre la miro uns quants segons abans de canviar de canal.

Em passa el mateix amb els comentaris anònims sobre persones de cara visible. No m’hi he afeccionat, però si per casualitat els veig, normalment en llegeixo una part. Suposo que, per poc que m’agradi admetre-ho, el que faig és imaginar-me al lloc d’aquell de la cara coberta, tot i ser conscient de la naturalesa habitualment pornogràfica del que està passant. I de vegades ocorre que com més lletges resultin les parts de l’ànima visible d’aquell que s’amaga sota un nom inventat, més irresistiblement les seves paraules atreuen la meva atenció. M’agradaria dir-vos que tot el que diuen, tot el que fan les persones de cara coberta no m’interessa per a res, que no faig cas d’una opinió expressada furtivament; molts dels meus amics són precisament d’aquest parer. Però a mi un comentari desagradable em fereix, i un comentari intel•ligent m’entusiasma, sense relació amb el seu remitent. El que m’intriga és que molt poca gent es posa un nom creïble: sembla més fàcil signar Charles de Gaulle que Joan Garcia, si el teu nom real no és ni l’un ni l’altre.

Sempre em poso a pensar què ha pogut haver emprenyat a l’anònim suficientment per a que comenci a escriure a cara coberta, fins a quin punt són merescudes les seves paraules, que solen ser amargues. Els comentaris que es fan amb nom i cognom, bé si no necessàriament amables solen ser almenys en part fonamentats. Els comentaris anònims fereixen, fustiguen, apunyalen sense que es prengui la molèstia de bastir fonaments. Si no fos per aquest interminable carnaval de màscares venecianes, pensaríem que som feliços.

No crec que el fet d’escriure anònimament sigui un acte de covardia ni de coratge. Suposo que per a aquells qui hi participen és una font de plaer, reconegudament perversa, però tàcitament tolerada. La seva existència és fomentada per tots aquells qui hi fem una ullada, sense admetre que ho fem gaire, a voltes amb una mena de vergonya, a voltes amb l’excusa de curiositat científica, a voltes amb un somriure pervers que no ens agradaria veure reflectit en un mirall, en una fotografia, als ulls d’un observador innocent.

(Publicat al BonDia el 5 de maig del 2010)

Mai més no m'aixecaré

Foto: Reinaldo Márquez


Divendres passat, per Sant Jordi, la Comissió Nacional Andorrana per a Unesco organitzava la lectura contínua del llibre Set lletanies de mort d’Antoni Morell. Els lectors, un per un, pujaven a la plataforma al mig de la plaça del Poble. Davant d’ells, hi havia la famosa fotografia de la sentència.

Em tocava llegir després del mateix Morell, un torn difícil que em feia una il·lusió inconfessable. Havia fet mans i mànigues per ser-hi en aquell moment particular. M’havia inscrit entre els primers. No em vaig adonar de la bogeria de la meva presència entre els primers lectors fins el moment de sentir la veu profunda i pausada de l’autor, la seva lectura de les primeres pàgines. No vaig sentir cap mena de neguit.

Asseguda al costat esquerre de la plataforma, esperant el meu torn, em començava a identificar perfectament amb el protagonista de la història: aquell home desgraciat que havia intentat canviar el seu món mitjançant una acció esbojarrada i violenta. Em tocava la tercera pàgina del primer capítol, “Ell”.

“Un agent el prengué pel colze i l’invità, amb un gest ràpid i sec, a continuar. “Ell” inicià un breu somriure que li tallà la grogor del rostre, i prosseguí. No estava nerviós, al contrari, l’envaïa una pau estranya com mai no havia experimentat. Sí, únicament després d’haver disparat l’escopeta. L’havia trobat darrere uns cavallons i sense dir un mot, quan l’altre es girava, li etzibà tres trets: un al cap i dos al cor, com si fos un porc fer, directe. Mort”.

Fins i tot ara, teclejant en la tranquil·litat de casa meva, copiant el text de la novel·la de l’edició de l’any 2002, de l’editorial Proa, no puc contenir l’emoció.
Al mig de la plataforma, davant de la multitud festiva, per una raó d’aquelles literàries que mai no s’acaben d’entendre, em vaig identificar amb el condemnat. “Tot això el feia sentir important... ara, tot un poble es preparava a contemplar el seu demà, allò que la sort li reservava, carta que únicament posseïen els seus jutges.”

Tot i tenint els meus moments de franquesa i opinions extremes, no em considero una persona especialment propensa a la rebel·lió. Però som el que diem. Al cap d’unes línies, ja m’hi havia fos. Qui hauré matat? De quin assassinat parlàvem? Ara que hi penso, recordo la Balada de la presó de Reading d’Oscar Wilde, que coneixem en la traducció de Miquel Forteza:

I tothom mata allò que estima,
amb crueltat igual:
Un amb paraula aduladora,
l’altre amb esguard fatal;
mata el covard amb la besada;
el fort, amb un punyal.

Potser tornava a viure, inconscientment, l’eterna por que la meva mateixa presència podia significar la fi d’aquella Andorra que encara havien viscut alguns dels meus éssers estimats: una Andorra potser endogàmica però aquella on tots els veïns compartien les coses que s’aprenien sense aprendre i es fonien amb el paisatge que els havia vist néixer. “Ell s’havia atrevit a introduir un cos estrany a la lenta i pacífica existència social, els obligava a decidir, a trencar motllos fixats per generacions i generacions, a dubtar de la seva llei, de les seves institucions, de la seva seguretat secular”. Sigui quina sigui la raó, em creia les paraules que l’autor havia posat a la boca dels seus lectors: “Mai més no podré aixecar-me!”

A tots un dia se’ns acabarà la vida. És una benedicció i un martiri el no saber, en gran part dels casos, quan. Entenia que, segons les lleis de la natura, podia resultar cert. “Ara s’escolaven les darreres hores de llum i de son de la seva vida”, de la meva vida.

Quan arribà el lector següent, jo ja havia perdut la noció de la quantitat de pàgines llegides. Vaig baixar de la plataforma, mig borratxa de sentiment, del descobriment, per submergir-me en un mar de roses i parades de llibres. Llegir en veu alta no es el mateix que llegir en solitari i en silenci. Gran experiència, gran llibre, gran Antoni Morell.

(Publicat al Fòrum.ad l'1 de maig del 2010)

Les nostres mancances

Els dos últims Foc i lloc d’Ignasi de Planell indiquen la necessitat d’un debat públic sobre l’estat de la vida cultural a Andorra.

El diagnòstic que fa de la situació en el camp de la cultura és clar i ras: el llistó és molt baix. No hi ha competició per exposar, publicar i actuar. Es desenvolupa el gust per arts menors. Els creatius tenen una opinió excessivament favorable de les seves pròpies obres i la seva importància en el context de la cultura mundial. El gust del públic andorrà oscil·la d’un extrem a l’altre: tan aviat decideix que vivim en un país que produeix geni artístic en excés, com s’inclina a descartar tota la producció artística que ha tingut la mala sort de tenir lloc en els límits d’aquestes Valls com a irrellevant.

No crec que això tingui lloc per la participació de l’Estat en l’art. Qualsevol finançament, estatal o privat, condiciona la creació, com també ho fa el gust del públic i de la crítica. Ara bé, molts autors assenyalen la dificultat que tenim a l’hora d’avaluar la nostra producció artística adequadament. D’on ve?..

A una gran part dels països del món, hi ha una noció d’oportunitats iguals a l’art i a la ciència. Fins i tot a les ciutats estat gregues, on els metecs –els estrangers– no tenien la igualtat de drets respecte als ciutadans en el terreny polític i els negocis, a l’hora de crear la procedència nacional de l’autor no importava. Qui es pregunta si els escultors, arquitectes, escriptors que treballen a Nova York són americans de tota la vida? Segur que hi ha gent que ho fa, però l’opinió majoritària de les persones rellevants a l’art no els té en compte. Ara bé, nosaltres ho fem. Un de fora ha de ser necessàriament millor o pitjor que els d’aquí. No apliquem el mateix criteri a tot­hom. A Rússia, també passa. A l’Europa occidental, com a norma, no sol passar.

El fet de no ser un lloc de referència artística per als països veïns és preocupant, però no en excés. Andorra té una constitució demogràfica que no és la mateixa que a Catalunya, espanyola o francesa. Tècnicament, hi pot haver un gust artístic distint del que impera, posem pel cas, a Barcelona. Un pintor ucraïnès de renom pot deixar els habitants d’Holanda indiferents –i viceversa. Hi ha genis que traspassen les fronteres de gustos nacionals– però són escassos en el món. Hi ha ciutats que t’obren més portes que les altres pel fet de tenir la reputació d’un lloc de referència internacional: haver triomfat a Nova York i París dóna més possibilitats de fama mundial que haver triomfat a Beijing i Moscou –tot i que la població total de russos i xinesos sobrepassa amb escreix la població de nord-americans i francesos. Ara bé, ningú obliga els xinesos a desenvolupar-se a la parisenca. Però el que em desconcerta a Andorra és la naturalesa comercial de l’art, la poca transcendència d’un art per l’art, de creacions no orientades a la venda i a la participació en els concursos, nascudes per pura inspiració.

Quant a la literatura, la prosa local té un camí distint de la prosa catalana: no me’n sé explicar la raó, potser té lloc per raons comercials, potser no. La gran majoria de novel·les, contes, relats i assaigs que foren escrits en aquestes contrades en llengua catalana i tingueren alguna mena de ressò públic, tenen el mateix tema: Andorra. Crec que tot el que he llegit (en prosa) d’Antoni Morell, Josep Dalleres, Albert Villaró, Joan Peruga, mossèn Ramon Rossell, Sergi Mas, Juli Minoves, Gabi Fernàndez, Jaume Ros, Esteve Albert –quasi tot el que conec d’autors andorrans, ficció i no ficció, són llibres sobre Andorra. El llibre de l’Àlvar Valls que coneixem millor és Andorra: entre l’anacronisme i la modernitat. No dic que tots siguin obres mestres ni que tots siguin dolents. Però no tenim –tret de poques excepcions– novel·les de crim, amor o ciència-ficció com a gènere desenvolupat per se. Algú les deu escriure, però suposo que si no estan dedicades a Andorra específicament, o no es publiquen, o no agraden. Pel que fa a l’assaig la situació és semblant. Els columnistes d’opinió més populars es dediquen a comentar la vida política local, fins i tot quan no hi passa res de nou. No crec que això tingui lloc per cap mena de pressió de part dels diaris: és el que agrada. El posicionament polític es valora per sobre de l’estil literari. És una situació que dificulta la comparació amb la resta del món.

En tots els terrenys artístics, ens falta elaborar un estil distintiu. No vull dir amb això que faci falta limitar els motius folklòrics: potser un monument a la grandalla vestida de conseller que calça esclops i canta El gran Carlemany, mon pare... resultarà més creatiu que qualsevol relació de figures geomètriques. Un llibre titulat Andorra pot ser la gran novel·la del futur. Però ara per ara se’m fa complicat definir un estil escultòric, arquitectònic, musical, literari com a típicament andorrà, si obviem les referències explícites al paisatge i als tòpics. Algun dia, espero poder-ho fer.

(Publicat al Diari d'Andorra el 5 de març del 2010)

Natàlia Solà, compositora

La música de Natàlia Solà és un fet andorrà de major importància, potser d’una rellevància tan gran com la labor de la seva Escola de música, vinculada al Conservatori Superior del Liceu de Barcelona, què l’any passat celebrava els 50 anys de la seva existència. Per descriure-la, utilitzaria les paraules dirigides, en una ocasió especial, a la seva amiga l’arxiduquessa Mònica d’Habsburg pel Dr. Bartomeu Font Obrador: “La vostra vila, voltada de muntanyes i mar, té una història heroica per la constant defensa contra els enemics ultramarins i això us encoratjà a conservar intacta la vostra personalitat”.

Per dir-vos la veritat, no sé quins factors han propiciat el fet que la música de Natàlia Solà conservés la seva personalitat a través dels anys: podria ser la procedència illenca de la compositora, el seu caràcter noble i coratjós, la resistència a tots els factors externs -sigui com sigui, es tracta d’una música que no sembla haver nascut entre nosaltres.
Andorra és un país de pocs miracles, pocs però sòlids i vertaders, i com la gavernera de Meritxell crescuda en ple hivern en un lloc on menys s’esperaria trobar-la, la música de Natàlia Solà neix en el nostre entorn, poc acostumat a la música romàntica, i no la rodeja res del que se li assembli.

És una música de gran senzillesa i tranquil·litat, una música que no inquieta ni, a primera vista, crida als grans assoliments d’esperit. No presumeix d’un estatus especial, no ens demana res més que quedar-se al lloc on escollí per néixer, per ser escoltada, contra tota l’evidència musical del país. “Interiors” de Natàlia Solà són la nostra petita joia, la nostra gavernera d’hivern a l’inhòspit terreny de la música vocal i instrumental de l’Andorra contemporània. No tenim ningú d’aquí que els canti: només tenim rapsodes que entre cançó i cançó, recitin els textos dels poemes musicats.

Però la combinació dels recitals de rapsodes andor-rans amb les cançons cantades per les veus operístiques resulta preciosa: són els poemes d’aquesta terra, els pensaments de les persones que han estimat Andorra, que l’han escollit, per a bé o per a mal, per a que sigui la terra dels seus somnis, com l’Esteve Albert, com – o, quins gegants han estimat Andorra! – Miquel Martí i Pol, i els poetes d’aquí, Antoni Morell, Josefina Obiols, Riberaygua de Santa Coloma, Xavier Plana, Orobitg Carner, Joan Saladrich, Marc Tintoré.
Els poemes musicats per la compositora i cantats per barítons i sopranos arreu del món, glorifiquen l’essència d’una Andorra que al nostre dia a dia, solem oblidar.

No hi ha res com les roses silvestres de les nostres Valls, aquelles que tenen l’aroma incomparable amb altres flors. No hi ha res com els vells molins destruïts però salvats pels pinzells d’uns pocs pintors enamorats de la transparència de l’aire d’aquestes contrades – si algú s’hi mereix un monument, és, sens dubte, l’inoblidable i incansable Francesc Galobardes, premiat aquest any per l’Àgora Cultural conjuntament amb la Natàlia Solà i les mares del Janer, educadores, treballadores, estimades. No hi ha res com els rossinyolets que fan curtes volades i el rostoll adormit eternitzat per Miquel Martí i Pol (“tot és de joguina”, recordeu?). I aquella flor estimada, amb un nom i una imatge massa repetits, però nostra, íntimament nostra – qui no li ha fet petons d’amagat, corrents i de pressa? “Per fer-te una abraçada, m’he mullat de cap a peus”, diu Xavier Plana de la grandalla.

Sempre m’ha estat difícil entendre com neix la música: la meva musicalitat es limita al gust per la simple sonoritat de les paraules. Sé entonar unes poques cançons, però ni la meva memòria, ni el meu cor no transformen el que he viscut en la vida en una combinació de sons sincronitzats. L’art de pensar amb els sons se m’escapa: potser per això les persones dotades d’aquesta capacitat em provoquen una fascinació especial. Si em deixen somniar, imaginaria “Interiors” representats de nou, tal i com foren posats en escena fa uns anys, amb la combinació de rapsodes i cantants. La música ha de sonar, i esperem que de la mateixa manera com ens arriba el moment de beure els vins més ben guardats i més selectes, ens arribarà el moment de cantar aquestes cançons, de sentir-les interpretades en el país de la seva naixença.

Aquelles cançons, escrites quan no sabíem que teníem música, quan ens semblava que érem un país exclusivament turístic i comercial, aquelles cançons, aparegudes gairebé inesperadament, com unes fonts de muntanya, com unes estrelles fugaces, cançons musicades sobre uns poemes poc llegits, cançons quasi mai sentides, encara poc cantades, per fi se sentiran.

(Publicat al Fòrum.ad el 6 de febrer del 2010)