Mai més no m'aixecaré

Foto: Reinaldo Márquez


Divendres passat, per Sant Jordi, la Comissió Nacional Andorrana per a Unesco organitzava la lectura contínua del llibre Set lletanies de mort d’Antoni Morell. Els lectors, un per un, pujaven a la plataforma al mig de la plaça del Poble. Davant d’ells, hi havia la famosa fotografia de la sentència.

Em tocava llegir després del mateix Morell, un torn difícil que em feia una il·lusió inconfessable. Havia fet mans i mànigues per ser-hi en aquell moment particular. M’havia inscrit entre els primers. No em vaig adonar de la bogeria de la meva presència entre els primers lectors fins el moment de sentir la veu profunda i pausada de l’autor, la seva lectura de les primeres pàgines. No vaig sentir cap mena de neguit.

Asseguda al costat esquerre de la plataforma, esperant el meu torn, em començava a identificar perfectament amb el protagonista de la història: aquell home desgraciat que havia intentat canviar el seu món mitjançant una acció esbojarrada i violenta. Em tocava la tercera pàgina del primer capítol, “Ell”.

“Un agent el prengué pel colze i l’invità, amb un gest ràpid i sec, a continuar. “Ell” inicià un breu somriure que li tallà la grogor del rostre, i prosseguí. No estava nerviós, al contrari, l’envaïa una pau estranya com mai no havia experimentat. Sí, únicament després d’haver disparat l’escopeta. L’havia trobat darrere uns cavallons i sense dir un mot, quan l’altre es girava, li etzibà tres trets: un al cap i dos al cor, com si fos un porc fer, directe. Mort”.

Fins i tot ara, teclejant en la tranquil·litat de casa meva, copiant el text de la novel·la de l’edició de l’any 2002, de l’editorial Proa, no puc contenir l’emoció.
Al mig de la plataforma, davant de la multitud festiva, per una raó d’aquelles literàries que mai no s’acaben d’entendre, em vaig identificar amb el condemnat. “Tot això el feia sentir important... ara, tot un poble es preparava a contemplar el seu demà, allò que la sort li reservava, carta que únicament posseïen els seus jutges.”

Tot i tenint els meus moments de franquesa i opinions extremes, no em considero una persona especialment propensa a la rebel·lió. Però som el que diem. Al cap d’unes línies, ja m’hi havia fos. Qui hauré matat? De quin assassinat parlàvem? Ara que hi penso, recordo la Balada de la presó de Reading d’Oscar Wilde, que coneixem en la traducció de Miquel Forteza:

I tothom mata allò que estima,
amb crueltat igual:
Un amb paraula aduladora,
l’altre amb esguard fatal;
mata el covard amb la besada;
el fort, amb un punyal.

Potser tornava a viure, inconscientment, l’eterna por que la meva mateixa presència podia significar la fi d’aquella Andorra que encara havien viscut alguns dels meus éssers estimats: una Andorra potser endogàmica però aquella on tots els veïns compartien les coses que s’aprenien sense aprendre i es fonien amb el paisatge que els havia vist néixer. “Ell s’havia atrevit a introduir un cos estrany a la lenta i pacífica existència social, els obligava a decidir, a trencar motllos fixats per generacions i generacions, a dubtar de la seva llei, de les seves institucions, de la seva seguretat secular”. Sigui quina sigui la raó, em creia les paraules que l’autor havia posat a la boca dels seus lectors: “Mai més no podré aixecar-me!”

A tots un dia se’ns acabarà la vida. És una benedicció i un martiri el no saber, en gran part dels casos, quan. Entenia que, segons les lleis de la natura, podia resultar cert. “Ara s’escolaven les darreres hores de llum i de son de la seva vida”, de la meva vida.

Quan arribà el lector següent, jo ja havia perdut la noció de la quantitat de pàgines llegides. Vaig baixar de la plataforma, mig borratxa de sentiment, del descobriment, per submergir-me en un mar de roses i parades de llibres. Llegir en veu alta no es el mateix que llegir en solitari i en silenci. Gran experiència, gran llibre, gran Antoni Morell.

(Publicat al Fòrum.ad l'1 de maig del 2010)

Cassigalls

Tant si arriba Sant Jordi com a qualsevol altra època de l'any, sempre es pot trobar una excusa per regalar llibres als nostres éssers estimats –i per suposat, a nosaltres mateixos. La nova edició dels Cassigalls de Sergi Mas és una bona tria, tant per la seva exquisida qualitat literària com per les seves pròpies il·lustracions en tinta negra.

El primer llibre de Sergi Mas que vaig llegir, atreta per l’inusual títol "Les valls desitjades", em va provocar una sèrie d’interrogants ridículs. Jo no coneixia l’Andorra descrita en aquell llibre intoxicant, i anhelava conèixer-la. Quasi delirava amb les paraules d’aquell pobre nen andorrà convertit en un metge francès: “No puc, no duc, no porto cap capsa de pell de bedoll!” Gairebé cantava en veu d’òpera l’ària de “Mare, la roba es crema!...”. No em podia oblidar de la família a la qual li sortí viu del forn el gall nadalenc.

“És veritat, tot això, o s’ho ha inventat?”, preguntava jo al senyor Jaume, l’única persona andorrana i inequívocament gran que coneixia en aquells moments. El meu interlocutor em mirava de reüll i em deia: “Doncs jo diria que s’ho ha inventat…”, i jo no gosava decidir-me si havia d’interpretar aquesta contestació com a desig de guardar el secret ancestral o com una apreciació seriosa sense segones. “Jo el conec, el Sergi, vols que el truqui? No et dirà que no, el podràs entrevistar…” “Sí, si us plau!!!”. “El truco ara mateix. Si vols, queda’t això, està caducat, jo no en faré res” –i em va donar una capseta de paper que duia la inscripció “Pets de Menairó”. Crec que era de la pastisseria Vives. Vaig guardar els “Pets de Menairó” de xocolata caducada com una relíquia summament estranya. Em van fer gràcia; encara els tinc guardats al fons d’algun armari. Gràcies a l’amabilitat del senyor Jaume, dos dies més tard vaig anar a parlar amb el Sergi Mas.

D’entrada, la seva conversa em va sobtar. En Sergi era –i és– la persona més rocambolesca que jo havia conegut a Andorra fins a aquell dia. Recordo que després de la primera mitja hora de la conversa m’explicà la història del lloro del seu pare que anava a veure una amiga de la mateixa espècie per un cordó d’estendre la roba a la casa del costat, i el pare li deia al lloro alguna cosa respecte a això, i el lloro li contestava amb un sentit d’humor, que jo recordi, força negre… Sempre en companyia de gats de tots els colors, dels quals em va quedar a la memòria, des d’un bon principi, la gata Coco, que ell assegurava que era la reencarnació de la seva sogra Quimeta, en Sergi em va fer l’efecte d’un ésser totalment fantasmagòric, d’un menairó o un llimoi, d’un esperit del bosc com a mínim. Recordo com un amic em va explicar que un dels seus alumnes, de cinc anys, un dia es va quedar mirant un arbre del qual queien les fulles. “Què penses?” –li preguntà el mestre, per la qual cosa el nen formulà la pregunta: “Les fulles, com tornen a pujar a l’arbre?” En tot el temps –no gaire llarg ni gaire curt– que fa que conec Sergi Mas, crec que no he deixat de mirar-lo amb l’expressió semblant a la que devia tenir el nen que intentava assabentar-se de com les fulles pujaven a l’arbre. Encara no sé com es fan les històries que acaben sent dibuixos i contes de Sergi Mas. Deu haver-hi una explicació científica, semblant a la del creixement de fulles, però encara no l’he esbrinada.

La crònica d’Andrés Luengo d’El Periòdic d’Andorra, que parlava dels Cassigalls, oportunament anomenada "Les històries de l’últim menairó", començava amb les paraules següents: “Com que és un pou d’històries i, a més, té l’esperit entremaliat d’un dels seus llimois, Sergi Mas (Barcelona, 1930) sempre es treu de la màniga un as.” És cert.

Les històries que explica en Sergi –tant per escrit com dibuixant com parlant com esculpint– tenen un doble fons. Ingènues i fosques, semblantment banals o minuciosament adornades, són unes històries que han de ser llegides –com els seus gravats i dibuixos han de ser mirats– amb tota la seriositat i sentit d’ironia dels quals som capaços. “Què és la veritat, i què és mentida?,” ens preguntava l’autor a la presentació del llibre al Centre Cultural La Llacuna. Quan li van demanar si la seva intenció, en escriure els Cassigalls, era representar Andorra d’una manera particular, contestà que abans d’arribar a les Valls, ja les tenia representades per un andorrà, el seu company d’estudi a Barcelona: “Parlava d'un país verd amb un riu net, i és el que vam anar a buscar”. Ja en fa més de mig segle que viu a Andorra: li ho ha dedicat tot.

(Publicat al Fòrum.ad el 24 d'abril del 2010)

Gotes de sang

Dibuix: Jordi Casamajor

Quan la noblesa celebrava els torneigs cavallerescos i les gotes de sang del rival s’anaven convertint en roses, a la semblança de gotes de sang del Dragó, la tradició d’obsequiar l’estimat amb un feix de paper cobert de paraules encara no havia pres força. La tradició de barrejar el plaer de la lectura amb els plaers carnals no sembla haver aparegut fins l’any 1923.

Aquesta data no està tan allunyada de nosaltres com pot semblar: el meu avi era adolescent. Els esdeveniments de l’any eren variats: al mes de febrer, Albert Einstein, convidat per un altre científic, visità Barcelona, al mes següent, a París, morí la magnífica Sarah Bernhardt, i al mes de setembre, la dictadura de Primo de Rivera a Espanya dissolia el Parlament, suspenia la Constitució i prohibia l’ensenyament del català a les escoles catalanes del territori pertanyent a Espanya.

El mateix any els llibreters barcelonins feren la primera connexió entre la Diada Nacional i el producte del seu comerç, degut a la coincidència de la festivitat de Sant Jordi amb el dia de la mort del Manc de Lepant qui va ridiculitzar, en una obra de geni, la representació de les proeses cavalleresques a l’imaginari del seu segle. Un parell d’anys després, les dones catalanes establien la tradició d’oferir el do de les paraules alienes, elegantment enquadernades, a canvi d’una rosa vermella.

L’any 1995 la UNESCO establí el Dia internacional del llibre. Van fer la connexió entre la Diada Catalana i la data de la mort de Cervantes, segons l’actual calendari julià, i la data del naixement i de la mort de Shakespeare, segons l’antic calendari gregorià: el mateix calendari que l’església ortodoxa encara utilitza, a hores d’ara, per marcar les celebracions. Hi coincidiren morts i naixements d’altres figures literàries inconnexes, entre les quals hi figura Josep Pla, qui també morí el dia 23.

Feliç Sant Jordi.

(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 21 d'abril del 2010)