Jardí

Andorra és un dels pocs llocs del món actual on Voltaire se sentiria a gust avui en dia. Hi trobaria tota una sèrie de víctimes possibles d’uns quants pamflets satírics. No ens és pròpia la memòria històrica d’afusellaments de milers de persones que és l’horror d’Espanya. Estem allunyats de la possessió i venda d’armes de destrucció massiva que són característiques de quasi qualsevol nació del món actual amb un cert pes polític. Els nostres malfactors – si s’hagués d’escollir malfactors, l’eternament esmolada ploma de Voltaire en trobaria a tot arreu – li farien d’objectius fàcils. No hi ha – ni mai va haver-hi - en aquest país ningú que hagi provocat la mort de milions, i precisament per això, per no representar cap mena de malson shakespearià, ens hi presentaríem oportunament ridículs. Uns personatges tècnicament perillosos de cara a un escriptor a la fuga, però força innocus de cara a la supervivència de la humanitat farien goig a les suposades obres contemporànies de l’últim escriptor feliç, per manllevar l’afortunada expressió de Roland Barthes.

Si us sembla inútil la meva idea de trobar una llar adequada per a un escriptor predecessor de la Revolució Francesa en el món d’avui, no us ho puc discutir, però puc donar exemples de persones assenyades i respectades que han fet el mateix per als altres clàssics. Miquel Costa i Llovera li argumenta a Horaci que se sentiria bé a Mallorca; crec que podria dir paraules semblants a Voltaire: Viuria sens enyorança tan divina Musa/ dins eixa terra. La Musa segur que hi viuria sens enyorança. Ell mateix potser enviaria els seus escrits al Fòrum.ad (o potser al Diari?) des de La Seu. S’ho passaria bé retratant-nos a tots. Els orgullosos i els ressentits, els silenciosos i els cridaners, els porucs i els eixelebrats, elevats a l’absurd, eternitzats en la seva imatge caricaturesca, poblarien els nous pamflets. Ens donaria sobrenoms que ens farien ràbia, ens pintaria en tanta petitesa que ens costaria recordar que és un caricaturista, genial, però exagerat, tal com li manen els estatuts del seu ofici. Un geni de desproporció, un geni sense respecte i sense pietat.

Dit tot això, m’he de confessar força anti-Voltaire. La primera part de "Candide" m’esgarrifa: havent-lo hagut de rellegir per a l’assignatura "La introducció a la literatura francesa", l’he inclòs a la llista dels llibres que més ardentment he volgut cremar en els últims cinc anys. La idea de tenir cura del nostre jardí sembla perdre la seva atracció si penses que el jardí, qualsevol dia, pot acabar com el castell del baró de Thunder-tentronckh. Voltaire fereix ... però el trobo útil, si no pas agradable. Tots els llibres que he volgut cremar a la meva vida m’han fet pensar i m’han fet patir.

El vell Turc – l’únic personatge positiu que té "Candide, ou l’optimisme" procurava no informar-se mai sobre el que passava a Constantinoble, i es limitava a enviar-hi a vendre els fruits del jardí que cultivava. Mai no he pogut seguir fidelment el seu exemple. Igual que els personatges d’aquest petit i punyent llibre, ens trobem en un lloc semblant al seu darrer capítol, havent passat per una vida plena de faltes pròpies i alienes. Alguns ens hem tornat ben lletjos; entre aquests hi figuren personatges amb un ull, amb una orella i sense la punta del nas. Hem estat rics i pobres, mercenaris i esclaus. Hem matat la gent que després tornem a trobar pel carrer. Ens han mort i seguim vius. Som una colla ben estranya. Si fem les coses bé, viurem unes vides honestes. És així, però ens cal cultivar el jardí.

(Publicat al Butlletí de la Universitat d’Andorra del mes d’abril del 2010)

Mai més no m'aixecaré

Foto: Reinaldo Márquez


Divendres passat, per Sant Jordi, la Comissió Nacional Andorrana per a Unesco organitzava la lectura contínua del llibre Set lletanies de mort d’Antoni Morell. Els lectors, un per un, pujaven a la plataforma al mig de la plaça del Poble. Davant d’ells, hi havia la famosa fotografia de la sentència.

Em tocava llegir després del mateix Morell, un torn difícil que em feia una il·lusió inconfessable. Havia fet mans i mànigues per ser-hi en aquell moment particular. M’havia inscrit entre els primers. No em vaig adonar de la bogeria de la meva presència entre els primers lectors fins el moment de sentir la veu profunda i pausada de l’autor, la seva lectura de les primeres pàgines. No vaig sentir cap mena de neguit.

Asseguda al costat esquerre de la plataforma, esperant el meu torn, em començava a identificar perfectament amb el protagonista de la història: aquell home desgraciat que havia intentat canviar el seu món mitjançant una acció esbojarrada i violenta. Em tocava la tercera pàgina del primer capítol, “Ell”.

“Un agent el prengué pel colze i l’invità, amb un gest ràpid i sec, a continuar. “Ell” inicià un breu somriure que li tallà la grogor del rostre, i prosseguí. No estava nerviós, al contrari, l’envaïa una pau estranya com mai no havia experimentat. Sí, únicament després d’haver disparat l’escopeta. L’havia trobat darrere uns cavallons i sense dir un mot, quan l’altre es girava, li etzibà tres trets: un al cap i dos al cor, com si fos un porc fer, directe. Mort”.

Fins i tot ara, teclejant en la tranquil·litat de casa meva, copiant el text de la novel·la de l’edició de l’any 2002, de l’editorial Proa, no puc contenir l’emoció.
Al mig de la plataforma, davant de la multitud festiva, per una raó d’aquelles literàries que mai no s’acaben d’entendre, em vaig identificar amb el condemnat. “Tot això el feia sentir important... ara, tot un poble es preparava a contemplar el seu demà, allò que la sort li reservava, carta que únicament posseïen els seus jutges.”

Tot i tenint els meus moments de franquesa i opinions extremes, no em considero una persona especialment propensa a la rebel·lió. Però som el que diem. Al cap d’unes línies, ja m’hi havia fos. Qui hauré matat? De quin assassinat parlàvem? Ara que hi penso, recordo la Balada de la presó de Reading d’Oscar Wilde, que coneixem en la traducció de Miquel Forteza:

I tothom mata allò que estima,
amb crueltat igual:
Un amb paraula aduladora,
l’altre amb esguard fatal;
mata el covard amb la besada;
el fort, amb un punyal.

Potser tornava a viure, inconscientment, l’eterna por que la meva mateixa presència podia significar la fi d’aquella Andorra que encara havien viscut alguns dels meus éssers estimats: una Andorra potser endogàmica però aquella on tots els veïns compartien les coses que s’aprenien sense aprendre i es fonien amb el paisatge que els havia vist néixer. “Ell s’havia atrevit a introduir un cos estrany a la lenta i pacífica existència social, els obligava a decidir, a trencar motllos fixats per generacions i generacions, a dubtar de la seva llei, de les seves institucions, de la seva seguretat secular”. Sigui quina sigui la raó, em creia les paraules que l’autor havia posat a la boca dels seus lectors: “Mai més no podré aixecar-me!”

A tots un dia se’ns acabarà la vida. És una benedicció i un martiri el no saber, en gran part dels casos, quan. Entenia que, segons les lleis de la natura, podia resultar cert. “Ara s’escolaven les darreres hores de llum i de son de la seva vida”, de la meva vida.

Quan arribà el lector següent, jo ja havia perdut la noció de la quantitat de pàgines llegides. Vaig baixar de la plataforma, mig borratxa de sentiment, del descobriment, per submergir-me en un mar de roses i parades de llibres. Llegir en veu alta no es el mateix que llegir en solitari i en silenci. Gran experiència, gran llibre, gran Antoni Morell.

(Publicat al Fòrum.ad l'1 de maig del 2010)

Cassigalls

Tant si arriba Sant Jordi com a qualsevol altra època de l'any, sempre es pot trobar una excusa per regalar llibres als nostres éssers estimats –i per suposat, a nosaltres mateixos. La nova edició dels Cassigalls de Sergi Mas és una bona tria, tant per la seva exquisida qualitat literària com per les seves pròpies il·lustracions en tinta negra.

El primer llibre de Sergi Mas que vaig llegir, atreta per l’inusual títol "Les valls desitjades", em va provocar una sèrie d’interrogants ridículs. Jo no coneixia l’Andorra descrita en aquell llibre intoxicant, i anhelava conèixer-la. Quasi delirava amb les paraules d’aquell pobre nen andorrà convertit en un metge francès: “No puc, no duc, no porto cap capsa de pell de bedoll!” Gairebé cantava en veu d’òpera l’ària de “Mare, la roba es crema!...”. No em podia oblidar de la família a la qual li sortí viu del forn el gall nadalenc.

“És veritat, tot això, o s’ho ha inventat?”, preguntava jo al senyor Jaume, l’única persona andorrana i inequívocament gran que coneixia en aquells moments. El meu interlocutor em mirava de reüll i em deia: “Doncs jo diria que s’ho ha inventat…”, i jo no gosava decidir-me si havia d’interpretar aquesta contestació com a desig de guardar el secret ancestral o com una apreciació seriosa sense segones. “Jo el conec, el Sergi, vols que el truqui? No et dirà que no, el podràs entrevistar…” “Sí, si us plau!!!”. “El truco ara mateix. Si vols, queda’t això, està caducat, jo no en faré res” –i em va donar una capseta de paper que duia la inscripció “Pets de Menairó”. Crec que era de la pastisseria Vives. Vaig guardar els “Pets de Menairó” de xocolata caducada com una relíquia summament estranya. Em van fer gràcia; encara els tinc guardats al fons d’algun armari. Gràcies a l’amabilitat del senyor Jaume, dos dies més tard vaig anar a parlar amb el Sergi Mas.

D’entrada, la seva conversa em va sobtar. En Sergi era –i és– la persona més rocambolesca que jo havia conegut a Andorra fins a aquell dia. Recordo que després de la primera mitja hora de la conversa m’explicà la història del lloro del seu pare que anava a veure una amiga de la mateixa espècie per un cordó d’estendre la roba a la casa del costat, i el pare li deia al lloro alguna cosa respecte a això, i el lloro li contestava amb un sentit d’humor, que jo recordi, força negre… Sempre en companyia de gats de tots els colors, dels quals em va quedar a la memòria, des d’un bon principi, la gata Coco, que ell assegurava que era la reencarnació de la seva sogra Quimeta, en Sergi em va fer l’efecte d’un ésser totalment fantasmagòric, d’un menairó o un llimoi, d’un esperit del bosc com a mínim. Recordo com un amic em va explicar que un dels seus alumnes, de cinc anys, un dia es va quedar mirant un arbre del qual queien les fulles. “Què penses?” –li preguntà el mestre, per la qual cosa el nen formulà la pregunta: “Les fulles, com tornen a pujar a l’arbre?” En tot el temps –no gaire llarg ni gaire curt– que fa que conec Sergi Mas, crec que no he deixat de mirar-lo amb l’expressió semblant a la que devia tenir el nen que intentava assabentar-se de com les fulles pujaven a l’arbre. Encara no sé com es fan les històries que acaben sent dibuixos i contes de Sergi Mas. Deu haver-hi una explicació científica, semblant a la del creixement de fulles, però encara no l’he esbrinada.

La crònica d’Andrés Luengo d’El Periòdic d’Andorra, que parlava dels Cassigalls, oportunament anomenada "Les històries de l’últim menairó", començava amb les paraules següents: “Com que és un pou d’històries i, a més, té l’esperit entremaliat d’un dels seus llimois, Sergi Mas (Barcelona, 1930) sempre es treu de la màniga un as.” És cert.

Les històries que explica en Sergi –tant per escrit com dibuixant com parlant com esculpint– tenen un doble fons. Ingènues i fosques, semblantment banals o minuciosament adornades, són unes històries que han de ser llegides –com els seus gravats i dibuixos han de ser mirats– amb tota la seriositat i sentit d’ironia dels quals som capaços. “Què és la veritat, i què és mentida?,” ens preguntava l’autor a la presentació del llibre al Centre Cultural La Llacuna. Quan li van demanar si la seva intenció, en escriure els Cassigalls, era representar Andorra d’una manera particular, contestà que abans d’arribar a les Valls, ja les tenia representades per un andorrà, el seu company d’estudi a Barcelona: “Parlava d'un país verd amb un riu net, i és el que vam anar a buscar”. Ja en fa més de mig segle que viu a Andorra: li ho ha dedicat tot.

(Publicat al Fòrum.ad el 24 d'abril del 2010)

Gotes de sang

Dibuix: Jordi Casamajor

Quan la noblesa celebrava els torneigs cavallerescos i les gotes de sang del rival s’anaven convertint en roses, a la semblança de gotes de sang del Dragó, la tradició d’obsequiar l’estimat amb un feix de paper cobert de paraules encara no havia pres força. La tradició de barrejar el plaer de la lectura amb els plaers carnals no sembla haver aparegut fins l’any 1923.

Aquesta data no està tan allunyada de nosaltres com pot semblar: el meu avi era adolescent. Els esdeveniments de l’any eren variats: al mes de febrer, Albert Einstein, convidat per un altre científic, visità Barcelona, al mes següent, a París, morí la magnífica Sarah Bernhardt, i al mes de setembre, la dictadura de Primo de Rivera a Espanya dissolia el Parlament, suspenia la Constitució i prohibia l’ensenyament del català a les escoles catalanes del territori pertanyent a Espanya.

El mateix any els llibreters barcelonins feren la primera connexió entre la Diada Nacional i el producte del seu comerç, degut a la coincidència de la festivitat de Sant Jordi amb el dia de la mort del Manc de Lepant qui va ridiculitzar, en una obra de geni, la representació de les proeses cavalleresques a l’imaginari del seu segle. Un parell d’anys després, les dones catalanes establien la tradició d’oferir el do de les paraules alienes, elegantment enquadernades, a canvi d’una rosa vermella.

L’any 1995 la UNESCO establí el Dia internacional del llibre. Van fer la connexió entre la Diada Catalana i la data de la mort de Cervantes, segons l’actual calendari julià, i la data del naixement i de la mort de Shakespeare, segons l’antic calendari gregorià: el mateix calendari que l’església ortodoxa encara utilitza, a hores d’ara, per marcar les celebracions. Hi coincidiren morts i naixements d’altres figures literàries inconnexes, entre les quals hi figura Josep Pla, qui també morí el dia 23.

Feliç Sant Jordi.

(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 21 d'abril del 2010)

País dels lectors

Una de les coses que van sobtar la Pamela Méndez Rojas en arribar a Andorra era la sensació que als carrers principals, els més freqüentats pels turistes, no es veien llibreries: “estaven totes amagades”. Així va néixer la idea d’obrir una llibreria diferent, “una llibreria que estigués a l’abast de tots: aquell qui acaba d’arribar al país, l’andorrà de tota la vida i el turista. Una llibreria molt alegre, amb un fons no gaire extens però molt ben seleccionat, on puguis anar mirant el que t’interessa sense que ningú estigués pendent de tu”.

Després d’un any i mig d’estudi, l’elaboració d’una base de dades que prenia en consideració els diferents rànquings dels llibres, segons Amazon, Barns & Noble, New York Times i altres fonts d’autoritat, els somnis es van fer realitat al mes de març de l’any 2008. “Llibre Idees” ha tingut èxit des del primer moment de la seva obertura a l’avinguda Príncep Benlloch 10 i va obrir la segona llibreria al Centre Comercial Illa Carlemany el passat juliol. La Pamela comenta que la situació cèntrica de les botigues és molt important: “Hi ha turistes que diuen que és la primera vegada que troben una llibreria a Andorra. Molta gent ens pregunta si estàvem abans a Espanya, d’on som i som una empresa que ha nascut aquí, a Andorra”.

El fet de tenir, en el mateix espai de l’Illa Carlemany, el cine, el supermercat i tota una varietat de botigues, ajuda que ens trobem més còmodes i ben acollits a l’hora de comprar. “Estem molt contents”, diu la Pamela. “La gent del país llegeix molt, sobretot la gent jove, els Reis han regalat molts llibres. M’ha sorprès que les persones són molt sentimentals: es llegeix molt la novel·la romàntica.” Al seu lloc web http://www.llibreidees.com , “Llibre Idees” ens ofereix la llista dels llibres més venuts durant els últims mesos en català i castellà, ficció i no ficció. El que destaquen de la botiga són els espais amplis i lluminosos, la música agradable, l’ambient acollidor.

La Pamela explica que “Llibre Idees” s’ha desenvolupat en el sentit del gust més popular de la gent: “coses entretingudes, coses que a la gent la distreu”. El lema del comerç – “Clàssics de sempre. Èxits d’avui” – ens dóna la definició dels llibres més venuts. El Quixot, la Ilíada, Plató, Aristòtil en formen part conjuntament amb els llibres d’intriga, novel·la romàntica, interpretació dels somnis i els grans èxits del moment. Hi ha molta venda d’impuls: les persones que entren a la botiga per curiositat, sense la intenció prèvia de comprar i compren un llibre que els ha atret l’atenció. La propietària ressalta que “la política molt marcada de l’empresa és la de tractar bé els clients: encara que de vegades és difícil, intentem per tots els nostres mitjans que marxin contents.” Hi ha unes butaques per seure i descansar, i disposen d’un espai on els nens poden jugar mentre els seus pares llegeixen tranquil·lament. La Pamela creu que les dones llegim més que els homes: “hi ha més lectores que lectors”.

El treball de revisió dels rànquings i actualització de l’oferta és constant. Cada mes “Llibre Idees” fa l’estudi de cada secció per determinar quins llibres es venen millor i n’amplia les seccions segons la demanda. La llibreria va acollint el seu estoc a base de la lectura dels clients. “Mai menyspreo un llibre”, diu la Pamela. “Es pot partir d’un llibre molt senzill i molt banal, però t’inicia en el teu camí de lector.” Moltes vegades recorda més al client per allò que compra, que no pas pel seu nom. La llibreria es preocupa molt pels encàrrecs personals que fan els clients i procura complir com més aviat millor.

“Llibre Idees” ofereix llibres en diversos idiomes: català, castellà, francès i anglès. La Pamela destaca que hi ha molta demanda pels llibres en castellà. “El que ens faria falta i no tenim és un bon llibre d’història d’Andorra en castellà, com el de Jordi Guillamet però en llengua castellana. Molts turistes ens ho demanen i no existeix. I també un llibre sobre l’art a Andorra en castellà, o en una edició bilingüe castellà-català, sobre els tresors de l’art romànic a Andorra per exemple”. “Llibre Idees” manté que un bon llibre és el millor regal de tots. Mai no passa de moda, permet viatjar en el temps i en l’espai i no necessita piles ni endolls. Us desitjo un any ple de bons llibres i meravellosos descobriments: records que ens acompanyaran tota la vida.

(Publicat al Fòrum.ad el 16 de gener del 2010)

La vida és dels atrevits

La presentació del llibre de Jaume Riba “Vol de dia”, al Teatre Comunal de la Massana, va ser un acte multitudinari. La sala de 300 persones estava plena de gom a gom, hi havia espectadors asseguts i de peu, alguns van marxar sense poder veure res perquè no hi cabien. Per petició popular el vídeo de la presentació del llibre es tornarà a projectar el 20 de desembre a les 17 hores, al mateix lloc. Us recomano ser-hi, és un curtmetratge espectacular. Les fotografies del llibre “Vol de dia” vistes amb música, en una pantalla gegant, acompanyades com sempre pels textos de Dúnia Ambatlle, fan una impressió difícil d’oblidar.

Els paisatges de Jaume Riba habitualment representen els llocs que li són verament familiars: són retrats de gestos característics de la naturalesa estudiada, la mímica de les cares d’Andorra apreses de memòria. Els paisatges de “Vol de dia” es podrien adequar a expressions que ha observat poques vegades, i la seva relació amb ells es diferent. El cos estimat del seu petit país vestit de gala i vist des de dalt se’ns presenta menys desprotegit de l’habitual, més majestuós, més teatral i fantasmagòric. Més espectacular, menys íntim. Més perillós, menys casolà.

“Vol de dia” és un regal de Nadal perfecte, representa la nostra casa tal i com voldríem que la veiessin els nostres convidats. No són les nostres petites pors, arrugues i esquerdes. És la glòria dels nostres cims, la multicoloritat de les formacions geològiques. Hi veiem isards i esquiadors, cascades elegants i rierols en forma d’arbres. Les ombres, les neus, les pedres de tartera semblen sembrades en un lloc idoni per enlluernar el turista somniador. Els espais es perceben com a enormes, vistos per una persona petita, lliure i voladora.

Volar en helicòpter segons a quins llocs és perillós. Volar amb boira és més perillós encara. És car, és cansat, és una bogeria. “Però com t’hi has atrevit?”, li pregunto a Jaume Riba. Em diu la veritat: “Perquè la vida és dels atrevits.”

Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 9 de desembre del 2009)

Per sobre de mil vuit cents

M’agafeu fullejant el llibre “Cerca-temps”; m’hi he perdut per sempre. Perduda a l’Andorra que té un mar de cel, de pedra, de l’aire que il·lumina. Passo pàgines hiperventilant. Estic davant d’un mar de llibre, un llibre de cants de sirena que prometen l’eternitat. Havent-me assegurat que estic lligada a la feina i casa amb nusos d’hipoteca, amb l’ajuda de companys afectuosos, hi faig d’Ulisses, sento la música i ploro, morta de ganes que tot em deixi anar, de perdre’m per sobre de mil vuit-cents, comprar ovelles o robar-les, fer de pastora als prats llunyans per sempre més, beure dels rius, emborratxar-me del vent.

Jaume Riba, fotògraf, posseeix un do qualificable de maledicció, de ser rival dels déus; és indecent capturar tanta bellesa. Deu de ser una mena de famolenc que s’atansa desesperat a tot el que li queda del món, i tot el que toca es converteix en or. El mobiliari del difunt rei Mides, els arbres del seu jardí abandonat, devien produir aquesta impressió en els turistes visitants del seu palau museu. La punyent harmonia dels colors, la gairebé incòmoda dolçor, em fan un mal difícil de suportar, de la mena que a voltes experimentem els impostors de la cultura en escoltar una simfonia, d’aquests que torturen tots els pallassos i irònics davant d’una veritable emoció. Mai no he vist combinacions tan suggerents a la real natura, cosa que em fa sentir culpable: em provoca un sentiment religiós.

Com a interlocutor, té un ritme de monòleg, un ritme de vida, d’una persona madurada a l’Andorra rural, alletada amb els ideals del món més just. Li miro als ulls: jo, adolescent dels anys vuitanta, posseïda de la interminable avarícia de tenir per sempre més, de ser l’estrella ascendent, la promesa del món de xifres útils. Davant de l’hereu de “la cultura de badar”, del pare que cantava l’òpera, la mare exiliada filla de republicans, aspiro l’aire de nostàlgia, i m’ofega tanta llibertat.

Sí: la llibertat m’ofega. Li sento temor sagrat. Per sobre del discurs de la poètica i la política, de la revolució cultural mai ocorreguda, veig una profunditat de camp que desconec, espais oberts, una seqüència de paisatges mai no vistos. Diu que no té un paisatge preferit: pot ser Casamanya, pot ser Madriu, tot el que queda per sobre de mil vuit-cents. Els paisatges d’aquesta alçada són el seu símbol d’Andorra. Parla de les coses que el feien feliç quan Andorra encara no era el regne del qui més té. Tinc les meves dificultats per visualitzar el món perdut pel Jaume Riba: si el dibuixant, en la seva transformació del temps, es pot arrelar en la imaginació, la ironia, la inventiva, el fotògraf paisatgista s’ha de basar en la realitat.

La màgia dels paisatges no pot ser prestada per la vall del costat: s’hi troba, però només la hi troben uns pocs. Un cop trobada, és obligada de ser-hi ara i aquí: no pot haver fotografiat un món perdut de les èpoques passades. Quan em parla de la pol·lució a Andorra, de la qual no en som conscients, de la vida poc agradable de la capital, dels problemes socials que possiblement tindrem d’aquí uns anys, davant d’un home creador de la bellesa no penso ja que el trencament del paradís no ve d’acumular riqueses, ve d’acollir els pobres immigrants. Les meves raons es moren, dissoltes en el desig de creure i admirar.

Com tants interlocutors, diu que no importa l’idioma, importa la comunicació. Havia estudiat a França; la seva esposa és xilena. Diu que tots els humans som iguals; m’ho crec. M’explica els viatges fets amb la seva filla. En sentir-les anomenades, veig les balenes mai no vistes, seguides pels paisatges africans i la fredor de les glaceres.

Fa anys vaig dir que venia a Andorra perquè volia veure el món, i sento com les meves pròpies paraules troben un nou sentit. Veig el món d’Andorra estant, i com un gra de pols, em trobo al seu centre, al cercle de les màgiques muntanyes, al bressol de la natura, voltada per l’orquesta de les constel·lacions, per sobre dels edificis de vidre, al món llunyà, desconegut: per sobre de mil vuit-cents.

(Publicat a la secció "Oficis i beneficis" del Fòrum.ad el 19 d'octubre del 2009)