La Gavina

Vam decidir rellegir “La Gavina”, de Txèkhov, amb l’Elena, una tarda de diumenge, mentre les nenes jugaven a les nines. Som russes, i per això la gent ens considera expertes en la literatura russa. No sé si hi ha una colla de catalans fent d’experts en literatura catalana al mig de Moscou: però aquí, com a russes, no en tenim escapatòria. De la mateixa manera que l’efecte secundari d’haver-se adaptat a Andorra és que la gran part dels meus amics no poden imaginar que no hagi vist la última sessió del Consell General – no importa si tinc feina, si tinc vida, si en tinc ganes, se suposa que és la meva obligació mirar-les totes, – ningú s’imagina que puc haver-me saltat algun capítol de “Germans Karamazov”, quedar-me indiferent davant dels patiments d’Anna Karenina o no recordar el contingut del “Oncle Vània”. És un dels efectes secundaris de ser rus, un fet científic i provat. Per això, després d’haver tingut una conversa que ens portà a entendre que l’únic que recordàvem de “La Gavina” era que ens treia de polleguera quan érem adolescents, vam decidir que teníem el deure sagrat de familiaritzar-nos amb aquesta obra de teatre. Ergo, vam dedicar una hora a la lectura d’una obra mestra de llenguatge bonic, descripcions precises i contingut depriment.

“La Gavina” no té cap personatge atractiu. Tothom hi és mediocre, cruel, dèspota, exagerat, cornut o tocat dels nervis. N’hi ha qui pateix la seva pobresa i és odiat per la dona que estima, n’hi ha qui no suporta l’ambient de poble i està condemnat a passar-hi els últims anys de la seva vida, n’hi ha qui s’avorreix i fa mal als altres per avorriment... la llista és interminable. Per adobar-ho, un dels protagonistes se suïcida, sense raó, inesperadament, i en aquest moment entens que tot el que havia passat a l’obra des del seu principi fins al final era, de fet, la història de la seva mort. El perquè del suïcidi d’un jove escriptor prometedor. De passada, és la història del seu amor ridiculitzat i menyspreat, de la seva vida i obra que potser no tenien sentit ni valor i en tot cas, no importaven a ningú. Una de les coses que n’aprenem inequívocament és que la vida és lletja, un afer estúpid i buit. La metàfora central de l’obra és una gavina morta que serveix de tema d’un petit conte per al rival d’aquell qui se suïcida, un escriptor famós que surt amb la seva mare: una actriu deu anys més gran que ell. Diu el conte que en un petit poble, al costat d’un llac, hi vivia una noia bonica i jove. Un dia va arribar-hi un home i la va portar a la perdició perquè estava avorrit i no tenia res a fer.

El director de teatre David Selvas que va adaptar “La Gavina” al segle XXI i als ulls dels espectadors catalans, comenta que tota aquesta obra de teatre representa una metàfora de la maldat gratuïta. Recordo que a l’escola ens explicaven que Txèkhov era una bellíssima persona, un home generós, estimat universalment. No ho dubto ni un sol moment, però els seus personatges – o si més no, els personatges de “La Gavina” – no s’assemblen absolutament en res a la imatge del seu creador. Són homes i dones que s’odien a si mateixos i menyspreen als seus pròxims, en veu baixa, sense grans gestos i tranquil•lament. El seu món és un món amb alguna idea del seu passat, però pràcticament sense cap noció del seu present i futur, és un limbe on pateixen les ànimes de tots aquells que creuen haver volgut ser més, fa un temps indefinit, en un “ahir” idealitzat”. Són personatges que no poden ni tan sols anomenar-se malvats, no són gent dolenta, simplement són gent que sap que ha malgastat les seves forces, els seus talents, les esperances del seu cor, inútilment.

“Vostè està ben alimentat i indiferent, i per aquesta raó està predisposat a filosofar; jo tinc ganes de viure i per això bec xerès a l’hora de dinar i fumo puros, això és tot. És tot,” diu un personatge secundari, Sorin, vell i malalt, a l’altre personatge secundari, el metge que està embolicat amb una dona casada i prescriu un tranquil•litzant a tothom i en qualsevol ocasió. En un món que ha perdut la noció del temps, l’esperança, l’amor, la fe, les coses només poden anar a pitjor. Txèkhov retrata un món desagradable, poblat de dones possessives i homes incapaços de prendre una decisió.

De fet, tothom és dèbil en aquest món que es deu assemblar al món de moltes persones encara al segle XXI. Les dones són dèbils perquè no tenen força espiritual que compensi la seva força emocional: són dones amb molta passió que les domina i les subjuga. Els homes de Txèkhov semblen tenir una mica de por a les dones. Són la joguina de les seves passions, i no les saben resistir, no saben dir que no, i després pateixen. Les dones a les obres de Txèkhov sempre semblen ser les responsables per destrossar la vida d’un home, i no perquè el matin o el maltractin, sinó perquè resulten indignes del seu amor, i els homes – per alguna raó que no m’acaba de resultar clara – no ho poden suportar. Qualsevol diria que la vida de l’ésser humà no deuria estar condicionada per la vàlua de les altres persones que el rodegen, però la vida d’un personatge de Txèkhov depèn absolutament dels altres personatges. És un món on les persones es fereixen mútuament, però són incapaces d’existir les unes sense les altres. Normalment la seva dependència no és estrictament i solament emocional, és una dependència financera, filial o eròtica, agreujada pels deures familiars i socials.

“La gavina” de Txèkhov encara no ha perdut la seva força magnètica i és una de les obres que el converteixen en un dels autors més escenificats del món avui en dia.

(Publicat al Butlletí de la Universitatd'Andorra del mes d'octubre 2010)

Jardí

Andorra és un dels pocs llocs del món actual on Voltaire se sentiria a gust avui en dia. Hi trobaria tota una sèrie de víctimes possibles d’uns quants pamflets satírics. No ens és pròpia la memòria històrica d’afusellaments de milers de persones que és l’horror d’Espanya. Estem allunyats de la possessió i venda d’armes de destrucció massiva que són característiques de quasi qualsevol nació del món actual amb un cert pes polític. Els nostres malfactors – si s’hagués d’escollir malfactors, l’eternament esmolada ploma de Voltaire en trobaria a tot arreu – li farien d’objectius fàcils. No hi ha – ni mai va haver-hi - en aquest país ningú que hagi provocat la mort de milions, i precisament per això, per no representar cap mena de malson shakespearià, ens hi presentaríem oportunament ridículs. Uns personatges tècnicament perillosos de cara a un escriptor a la fuga, però força innocus de cara a la supervivència de la humanitat farien goig a les suposades obres contemporànies de l’últim escriptor feliç, per manllevar l’afortunada expressió de Roland Barthes.

Si us sembla inútil la meva idea de trobar una llar adequada per a un escriptor predecessor de la Revolució Francesa en el món d’avui, no us ho puc discutir, però puc donar exemples de persones assenyades i respectades que han fet el mateix per als altres clàssics. Miquel Costa i Llovera li argumenta a Horaci que se sentiria bé a Mallorca; crec que podria dir paraules semblants a Voltaire: Viuria sens enyorança tan divina Musa/ dins eixa terra. La Musa segur que hi viuria sens enyorança. Ell mateix potser enviaria els seus escrits al Fòrum.ad (o potser al Diari?) des de La Seu. S’ho passaria bé retratant-nos a tots. Els orgullosos i els ressentits, els silenciosos i els cridaners, els porucs i els eixelebrats, elevats a l’absurd, eternitzats en la seva imatge caricaturesca, poblarien els nous pamflets. Ens donaria sobrenoms que ens farien ràbia, ens pintaria en tanta petitesa que ens costaria recordar que és un caricaturista, genial, però exagerat, tal com li manen els estatuts del seu ofici. Un geni de desproporció, un geni sense respecte i sense pietat.

Dit tot això, m’he de confessar força anti-Voltaire. La primera part de "Candide" m’esgarrifa: havent-lo hagut de rellegir per a l’assignatura "La introducció a la literatura francesa", l’he inclòs a la llista dels llibres que més ardentment he volgut cremar en els últims cinc anys. La idea de tenir cura del nostre jardí sembla perdre la seva atracció si penses que el jardí, qualsevol dia, pot acabar com el castell del baró de Thunder-tentronckh. Voltaire fereix ... però el trobo útil, si no pas agradable. Tots els llibres que he volgut cremar a la meva vida m’han fet pensar i m’han fet patir.

El vell Turc – l’únic personatge positiu que té "Candide, ou l’optimisme" procurava no informar-se mai sobre el que passava a Constantinoble, i es limitava a enviar-hi a vendre els fruits del jardí que cultivava. Mai no he pogut seguir fidelment el seu exemple. Igual que els personatges d’aquest petit i punyent llibre, ens trobem en un lloc semblant al seu darrer capítol, havent passat per una vida plena de faltes pròpies i alienes. Alguns ens hem tornat ben lletjos; entre aquests hi figuren personatges amb un ull, amb una orella i sense la punta del nas. Hem estat rics i pobres, mercenaris i esclaus. Hem matat la gent que després tornem a trobar pel carrer. Ens han mort i seguim vius. Som una colla ben estranya. Si fem les coses bé, viurem unes vides honestes. És així, però ens cal cultivar el jardí.

(Publicat al Butlletí de la Universitat d’Andorra del mes d’abril del 2010)

A Montaigne

Qui tingui orelles, que escolti.
Mateu, 11:15

Ja no distingeixo entre els morts i els vius. Les preocupacions d’aquesta envergadura han deixat de tenir sentit. Tant me fa que ens separin segles. Hi ha distàncies insalvables entre habitants de castells amb les màximes llatines escrites al sostre i –a falta d’una definició més concreta– jo. Si visquessis al Pas de la Casa, o a la Torre de Les Bons, m’evitaries tant com ara que ets un difunt. Així que desvetllaré la malenconia de la teva existència sobrenatural, i et donaré la tabarra. La meva insistència s’enforteix amb la certitud que no contestaràs per demanar que pari. És més: sé que, estiguis on estiguis, si pots sentir-me, m’escoltaràs.

Bé, des de la tendra adolescència, et tinc una certa fascinació. Et trobo pedant, l’extensió que adquireixen les teves reflexions sobre qualsevol subjecte que t’ocupa em cansa, i ni de casualitat he arribat a llegir la quarta part dels llibres que menciones als teus assajos. Les teves cites literàries i referències històriques en una gran part em resulten desconegudes. T’expliques a través dels clàssics i contemporanis, com si les paraules alienes expressessin millor el que tu penses que tu mateix, però en el decurs dels últims vint anys hi he tornat una i altra vegada, estimulada pel record del qual, com deies, naix tot amor.

El fet de començar el llibre dient adéu al potencial lector denota un humor, diríem, força britànic, tot i que si ens haguéssim d’imaginar que el Senyor de la Muntanya és anglès, tots acabaríem sent francesos. Assaboreixo la teva ironia –barrejada amb afirmacions honestes i d’una certa gravetat. És ben estrany que algú que tan allunyat de les passions dominants com tu i, per tant, a judici comú, més sec que una branca seca– es confessi capaç de patir amb el patiment d’altri: i al teu primer assaig del primer llibre –“Per diversos camins s’arriba a fins semblants”– dius que la compassió et commou igual, o fins i tot més, que el respecte.

El teu tan estimat Sèneca encara m’espera; a tu, t’he llegit i rellegit. De tu, intento aprendre a conservar un judici independent, una mirada freda i un sentimentalisme que m’és propi. La teva tolerància i temprança proverbial no formen part del meu caràcter, i l’únic que puc aconseguir és arribar a ser el que sóc. Plató i tu em dieu que no es pot donar la llum a l’ànima que no la té: la ciència no ens obre els ulls sinó que ens orienta.

A l’assaig “Dels llibres”, dius que vols donar-te a conèixer a tu mateix, i no contribuiràs al coneixement que tenim sobre les altres coses. En aquest sentit, procediré per via semblant: per molt que em plagui parlar de tu, el que faré conèixer és a mi mateixa. Aquells que vulguin saber més coses sobre tu hauran de consultar l’extensa bibliografia existent, que inclou el llibre de Stephan Zweig. El teu biògraf et descriu com a lliure i impertorbable: ho ets. No et sabré caracteritzar tan bé com ell. Em són alienes les lluites que estremien les vostres ànimes: ànimes protegides amb un escut de paper, de textos clàssics, un escut que no salva de res i és impossible de llençar. Però parlaré amb tu, de tu, i barrejaré les teves frases amb les meves, perquè les persones que les llegeixin ens critiquin per igual. Et plagiaré: prepara’t. El fet d’haver nascut abans del Copyright va en contra teu. Com tu, donaré la meva opinió sobre totes les coses, incloent-hi aquelles que sobrepassen els meus poders de comprensió i les que estan totalment “fora de la meva jurisdicció”.

Un home que escriu convida els lectors a viure a prop dels seus pensaments. Sé que per a tu, els teus lectors haurien de ser aquella minoria de les “ànimes ordenades i fortes per si mateixes”. Però com ens recorda un digne lector teu, Antoine Compagnon, tot gran llibre és un gran fracàs respecte al seu projecte inicial.

Hem nascut per a buscar la veritat, i ens construïm a través de la lectura. Sense voler, amb naturalitat, –i “omnia quae secundum naturam sunt aestimatione digna sunt”– has prestat les teves pàgines a l’atzar de les lectures d’una ànima desordenada i dèbil, contradictòria, crua. La teva descripció de la tristesa –impersonal i literària– em commou sense mesura. La teva ment de jurista, el teu passat com a home d’acció, els teus elogis a la moderació, em serviran de contrapès.

(Publicat al Fòrum.ad)