A Montaigne

Qui tingui orelles, que escolti.
Mateu, 11:15

Ja no distingeixo entre els morts i els vius. Les preocupacions d’aquesta envergadura han deixat de tenir sentit. Tant me fa que ens separin segles. Hi ha distàncies insalvables entre habitants de castells amb les màximes llatines escrites al sostre i –a falta d’una definició més concreta– jo. Si visquessis al Pas de la Casa, o a la Torre de Les Bons, m’evitaries tant com ara que ets un difunt. Així que desvetllaré la malenconia de la teva existència sobrenatural, i et donaré la tabarra. La meva insistència s’enforteix amb la certitud que no contestaràs per demanar que pari. És més: sé que, estiguis on estiguis, si pots sentir-me, m’escoltaràs.

Bé, des de la tendra adolescència, et tinc una certa fascinació. Et trobo pedant, l’extensió que adquireixen les teves reflexions sobre qualsevol subjecte que t’ocupa em cansa, i ni de casualitat he arribat a llegir la quarta part dels llibres que menciones als teus assajos. Les teves cites literàries i referències històriques en una gran part em resulten desconegudes. T’expliques a través dels clàssics i contemporanis, com si les paraules alienes expressessin millor el que tu penses que tu mateix, però en el decurs dels últims vint anys hi he tornat una i altra vegada, estimulada pel record del qual, com deies, naix tot amor.

El fet de començar el llibre dient adéu al potencial lector denota un humor, diríem, força britànic, tot i que si ens haguéssim d’imaginar que el Senyor de la Muntanya és anglès, tots acabaríem sent francesos. Assaboreixo la teva ironia –barrejada amb afirmacions honestes i d’una certa gravetat. És ben estrany que algú que tan allunyat de les passions dominants com tu i, per tant, a judici comú, més sec que una branca seca– es confessi capaç de patir amb el patiment d’altri: i al teu primer assaig del primer llibre –“Per diversos camins s’arriba a fins semblants”– dius que la compassió et commou igual, o fins i tot més, que el respecte.

El teu tan estimat Sèneca encara m’espera; a tu, t’he llegit i rellegit. De tu, intento aprendre a conservar un judici independent, una mirada freda i un sentimentalisme que m’és propi. La teva tolerància i temprança proverbial no formen part del meu caràcter, i l’únic que puc aconseguir és arribar a ser el que sóc. Plató i tu em dieu que no es pot donar la llum a l’ànima que no la té: la ciència no ens obre els ulls sinó que ens orienta.

A l’assaig “Dels llibres”, dius que vols donar-te a conèixer a tu mateix, i no contribuiràs al coneixement que tenim sobre les altres coses. En aquest sentit, procediré per via semblant: per molt que em plagui parlar de tu, el que faré conèixer és a mi mateixa. Aquells que vulguin saber més coses sobre tu hauran de consultar l’extensa bibliografia existent, que inclou el llibre de Stephan Zweig. El teu biògraf et descriu com a lliure i impertorbable: ho ets. No et sabré caracteritzar tan bé com ell. Em són alienes les lluites que estremien les vostres ànimes: ànimes protegides amb un escut de paper, de textos clàssics, un escut que no salva de res i és impossible de llençar. Però parlaré amb tu, de tu, i barrejaré les teves frases amb les meves, perquè les persones que les llegeixin ens critiquin per igual. Et plagiaré: prepara’t. El fet d’haver nascut abans del Copyright va en contra teu. Com tu, donaré la meva opinió sobre totes les coses, incloent-hi aquelles que sobrepassen els meus poders de comprensió i les que estan totalment “fora de la meva jurisdicció”.

Un home que escriu convida els lectors a viure a prop dels seus pensaments. Sé que per a tu, els teus lectors haurien de ser aquella minoria de les “ànimes ordenades i fortes per si mateixes”. Però com ens recorda un digne lector teu, Antoine Compagnon, tot gran llibre és un gran fracàs respecte al seu projecte inicial.

Hem nascut per a buscar la veritat, i ens construïm a través de la lectura. Sense voler, amb naturalitat, –i “omnia quae secundum naturam sunt aestimatione digna sunt”– has prestat les teves pàgines a l’atzar de les lectures d’una ànima desordenada i dèbil, contradictòria, crua. La teva descripció de la tristesa –impersonal i literària– em commou sense mesura. La teva ment de jurista, el teu passat com a home d’acció, els teus elogis a la moderació, em serviran de contrapès.

(Publicat al Fòrum.ad)