Amb malla i espasa

Una de les meves interlocutores, l’antiga alumna de la mare de l’home que tinc al davant, em va dir que per a ella, aquest personatge irònic sempre serà el nen que va conèixer fa molt de temps, un nen de tres o quatre anys, amb bata del col·legi. Jo el veig d’una manera molt semblant: em recorda als companys de la meva filla el dia de la representació teatral, vestits de Sant Jordi, amb malla i espasa, aquells nens amb ulls de combat i alegria imparable, a l’edat dels quatre anys més destructora que constructiva.

Però no té quatre anys, més aviat en té quaranta i tants, i parla de la política amb aquell toc de displicent malenconia que segons Miquel Martí i Pol, no val per a res, però sempre ha estat distintiu de la crème de la crème de qualsevol societat... Sempre està amb el telèfon: cada vegada que el veig, el truquen set o vuit amics. Agafa el mòbil i comenta l’article d’avui amb un conegut que tenim en comú, em pica l’ullet i responc amb el meu somriure més senzill... Amic! – sempre li dic amic, i el conec de quatre converses. Vam passar de la forma de vós i el lèxic digne de la Batllia directament al vocabulari de companys de col·legi. No coincidim en les idees polítiques; es creu d’esquerres; la seva idea d’esquerres m’estranya; s’enfada amb l’església – ho viu; deu haver estat molt creient. Em veu ingènua i no s’equivoca. En tota probabilitat, no el sé veure tal i com és. Hi ha gent que el coneix de tota la vida i em diu que no sabrien definir-lo.

La sòlida formació filosòfica sempre em fa un respecte comparable amb el que em fan les autoritats de l’ordre: encara no sé explicar la diferència entre Kant i Hegel d’una manera convincent. Tot i així, les seves construccions teòriques em plauen. No tinc la seva intensitat del sentiment – a mi, com diuen els meus crítics, tot em va bé – però entenc la forma que té de mirar la societat d’un lloc extraterrestre, de lluny, com si no hi pertanyés. Pel seu caràcter, vol tenir-ho tot i ara, i quan la vida li porta la contrària, s’enfada. Em diu que no és sectari, i de sectari no en té res, per ser sectari has de tenir una secta, i no en té. No necessita ser un líder – tot i que sí un líder d’opinió, – ja que creu que ser un líder significa condicionar la llibertat dels teus seguidors, qüestiona l’autoritat dels líders. Més que sectari és individualista,– i en això es diferencia de l’Òscar Ribas que sempre escriu com si formés part de totes les reunions de cafeteria, de totes les tertúlies que arreglen el món, de tots els grups que juguen a la botifarra.

Li dec un cafè – o dos: en una hora n’hem begut uns quants. Se’n va a una reunió i l’acompanyo al despatx. Tinc la impressió que viu en una realitat paral·lela a la meva, i aprofito cada instant de l’encreuament de realitats per entrevistar-lo en detall. Em diu que el destrosso a preguntes i té tota la raó.

Diuen que la tendència política de l’esquerra és la que més s’identifica amb la igualtat, en canvi, la dreta té la preferència per la llibertat. Si això és veritat, no és d’esquerres: no pot ser d’esquerres. La seva idea de la igualtat es limita a evitar excessos que maten. En canvi, odia els condicionaments, les dictadures, les opinions que es presenten com a les úniques vàlides, i és possible que no es trobi en tot el perímetre des de Santa Coloma fins a la plaça Coprínceps un adepte més fervent de la llibertat.

(Publicat al Butlletí de la Universitat d'Andorra del mes de març)