Els artificis d'Eros

Si una exposició es titula “Les llàgrimes d’Eros”, no es tractarà d’un erotisme feliç. L’erotisme "per se" és bo, per molt que tingui un punt tràgic, per molt que entre l’orgasme i la mort pugui haver-hi una relació, segons els organitzadors (la meva pròpia experiència amb la mort és reduïda). Ara bé, “Les llàgrimes d’Eros” s’enfoca en els costats malaltissos i inquietants de la sexualitat humana.

L’exposició de la Fundació Thyssen compta amb obres de gran rellevància, però no les situa dins dels corrents o èpoques corresponents: fa l’èmfasi en la seva naturalesa turmentada. Destaquen les múltiples versions de Sant Sebastià com a símbol eròtic (les explicacions són convincents, però l’atractiu d’una mort violenta és discutible), i un retrat escultòric d’un senyor amb potes de lleó, sense cap i amb quatre parells de mamelles situades entre l’òrgan masculí i els testicles (segons l’àudioguia, es tractava del retrat del pare de l’escultora qui tenia a la seva institutriu d’amant).

L’exposició té èxit. Poca gent és capaç de resistir-se a la temptació de descobrir les sorpreses que els guarda una mostra pictòrica anunciada amb una imatge d’una donzella nua i suggerent, encara que sàpiguen que hi trobaran imatges d’una esfinx de marbre que mata als joves poetes a petons violents. El pecat inquieta, el perill atreu, l’artifici desperta curiositat.

Pensava que somniaria amb coses estranyes, i efectivament, he dormit malament. No sé si això té lloc per l’exposició visitada o pel matalàs. He somniat que tenia un mico, que vam pujar al Tobotronc i el mico va desaparèixer. Si apareix pels somnis dels amables lectors, si no us sap greu, feu-m’ho saber.

(Publicat al Diari d'Andorra el 10 de febrer del 2010)

La vida és dels atrevits

La presentació del llibre de Jaume Riba “Vol de dia”, al Teatre Comunal de la Massana, va ser un acte multitudinari. La sala de 300 persones estava plena de gom a gom, hi havia espectadors asseguts i de peu, alguns van marxar sense poder veure res perquè no hi cabien. Per petició popular el vídeo de la presentació del llibre es tornarà a projectar el 20 de desembre a les 17 hores, al mateix lloc. Us recomano ser-hi, és un curtmetratge espectacular. Les fotografies del llibre “Vol de dia” vistes amb música, en una pantalla gegant, acompanyades com sempre pels textos de Dúnia Ambatlle, fan una impressió difícil d’oblidar.

Els paisatges de Jaume Riba habitualment representen els llocs que li són verament familiars: són retrats de gestos característics de la naturalesa estudiada, la mímica de les cares d’Andorra apreses de memòria. Els paisatges de “Vol de dia” es podrien adequar a expressions que ha observat poques vegades, i la seva relació amb ells es diferent. El cos estimat del seu petit país vestit de gala i vist des de dalt se’ns presenta menys desprotegit de l’habitual, més majestuós, més teatral i fantasmagòric. Més espectacular, menys íntim. Més perillós, menys casolà.

“Vol de dia” és un regal de Nadal perfecte, representa la nostra casa tal i com voldríem que la veiessin els nostres convidats. No són les nostres petites pors, arrugues i esquerdes. És la glòria dels nostres cims, la multicoloritat de les formacions geològiques. Hi veiem isards i esquiadors, cascades elegants i rierols en forma d’arbres. Les ombres, les neus, les pedres de tartera semblen sembrades en un lloc idoni per enlluernar el turista somniador. Els espais es perceben com a enormes, vistos per una persona petita, lliure i voladora.

Volar en helicòpter segons a quins llocs és perillós. Volar amb boira és més perillós encara. És car, és cansat, és una bogeria. “Però com t’hi has atrevit?”, li pregunto a Jaume Riba. Em diu la veritat: “Perquè la vida és dels atrevits.”

Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 9 de desembre del 2009)

L’escultura de Katharina Fritsch

Els contes de fades s’han fet realitat. Mireu l’escultura Rei Rata – una múltiple visió de rates gegants de color negre o gris fosc, dues vegades més grans que nosaltres.... Les seves proporcions són perfectes. Potser la mida també ho és. És el Rei Rata del Trencanous – té l’art de màgia, i m’ha empetitit. Les construccions escultòriques de Katharina Fritsch són mitjans perfectes de construcció de l’espai. La combinació de la imatge i la textura produeix l’emoció profunda. El seu món té efectivitat. M’hi reconec. El seu malson és el meu malson.

Katharina Fritsch investiga la dualitat dels museus i els espais públics. L’any 1990 Giorgio de Chirico (Sculptures, furniture and generals) parlava del desavantatge que adquireixen les escultures pel fet de trobar-se en un pedestal, i de l’interès que adquiriria una escultura que es trobés asseguda en una butaca al mig del nostre menjador. Aquestes idees han aconseguit trobar el camí a l’art. Katharina Fritsch ens aproxima les seves visions de la manera que aconsegueix trencar l’ordre habitual dels museus tradicionals, i ens comunica una inquietud força semblant a la que ens provocaria una estàtua d’un home rentant-se les dents al mig del nostre bany un diumenge al matí. Una aparició fantasmagòrica trenca la rutina. La percepció del temps i de l’espai es troba desgastada. La realitat està sent qüestionada. Dubtem si les coses tal i com les veiem són el que semblen i volen semblar. L’estàtua és l’observador que observa a l’observador que l’observa, un personatge del teatre de la vida tan vàlid com nosaltres, o potser més vàlid que nosaltres mateixos, un personatge que ens jutja i ens avalua.

Els animals i insectes de Katharina Fritsch tenen una intensitat i personalitat més pròpia d’humans, i els seus humans semblen replicants o maniquins. Els límits convencionals i les característiques del cos i de la ment estan qüestionats per igual.

Katharina Fritsch va representar Alemanya a la 46a Biennal de Venècia. Viu i treballa a Düsseldorf. Una exposició força completa dels seus treballs es paot visitar a Deichtorhallen Hamburg des del 6 de novembre del 2009 fins al 7 de febrer del 2010.

(Publicat al Butlletí de la Universitat d'Andorra núm. 53 http://www.uda.ad/images/stories/butlleti/ecomuda-11-2009.pdf)

Els quadres d'ànima pura

L’univers artístic de Maria José Filella Muset és acollidor i càlid. Els quadres exposats a la galeria “Art al Set” il·luminen la tarda. Li agraeixo les taques de colors que els omplen. Se’ns hi presenten espais mediterranis farcits de moments de felicitat. Són quadres que adoptaries alegrement i tractaries amb tendresa.

Des de fa ja molts anys, mai no treballa amb model. Fa uns apunts a l’aire lliure que li serveixen d’inspiració per elaborar els quadres i ajuden a perfeccionar la tècnica del dibuix. El resultat final és molt distint dels apunts inicials, tan distint com poden ser distintes les petites seqüències de notes i uns complets concerts simfònics.

Els seus paisatges i els homes que els habiten s’apropen a l’espectador a una distància prudent. Són quadres amb una ànima de nens que senten curiositat per nosaltres. Dolços intrusos, ens miren amb ulls ocults. Davant d’ells, mai no faries cap dolenteria. Trist i indigne seria l’home capaç de decebre un quadre d’ànima pura.

“Port de Maó” és el meu preferit. L’artista, ella mateixa, no té preferència especial per a cap quadre en particular: un cop acabats, ja viuen la seva pròpia vida. La seva vida, però, emmiralla la personalitat de la seva autora: són quadres que et respecten.

Són quadres que contenen una mirada encara sorpresa de la dona que un dia va descobrir la forma de compartir el seu món – amb l’ajuda dels mestres, de la seva mare, la pintora Maria Carme Muset, i del genial i excèntric Josep Martínez Lozano. Guarda un sentiment especial pel pintor terrassenc amb qui va compartir anys de treball al taller i discussions apassionades. Explica – amb un somriure – com el seu vell mestre utilitzava la provocació i ironia. Els comentaris que feia Josep Martínez Lozano no criticaven colors i ombres, les proporcions i la perspectiva. Criticaven la forma de ser de les creacions artístiques, la seva postura de cara a l’espectador.

L’estil elaborat per Maria José Filella Muset és en una gran part el resultat dels anys de col·laboració i conversa amb Josep Martínez Lozano. Pintaven en el mateix taller, un cop per setmana, i és sorprenent veure que la tècnica dels dos pintors – tot i ser ella deixebla seva – és molt distinta. Jo mai no diria – almenys basant-me en l’exposició present - que els treballs de Filella Muset són una continuació lògica del que feia Martínez Lozano. Fins i tot al nivell emocional són distints: la passió desbordant de Martínez Lozano, la “sensualitat” de les seves aquarel·les i la “sexualitat” característica dels seus olis – segons les seves pròpies paraules – no han trobat camí al món disciplinat i pulcre de Filella Muset. Martínez Lozano s’imposa i et conquesta impetuosament. Filella Muset fa un pas enrere i et convida a seguir-la. No és un món de joguina, és real, però no es percep com a tràgic, no és amenaçador, no et fa mal. És còmode, és tendre, convida a reposar.

No és una dona de moltes paraules – és una persona de pinzellades eloqüents. Els seus quadres de colors càlids ens conviden al món interior de l’artista sense deixar-lo totalment al descobert. La tècnica ve, en una gran part, de la tradició impressionista. Jo hi faria un petit paral·lel amb un dels grans artistes del passat que l’autora admira – Sorolla -, no perquè hi vegi una gran influència seva, sinó perquè la sala on es troben es transforma omplint-se de llum. És una llum que ens és forana – aquí, a Andorra, és molt distinta – però no per això ens atreu menys.

Les cares dels personatges d’aquests quadres no es distingeixen, no se sap qui són, formen part del paisatge, estan a l’ombra. Potser d’allà ve el nom de “insinuacions” que els ha volgut donar. Fins el 9 de gener de l’any 2010, a la galeria “Art al Set”, veniu a gaudir d’un racó de món feliç.

(Publicat al Fòrum.ad el 5 de desembre del 2009)

Llenguatge matemàtic

Per primera vegada en totes les meves entrevistes, recordo la cara del meu interlocutor molt vagament:
va ser un comentari al seu taller d’artista, la veu que acompanya l’obra. El veia a través de la seva feina.

—Aquesta és la cadira que utilitzo per pensar.
Seu.

M’assec a la cadira per pensar (és blanca). Rebo les explicacions del mètode de treball del meu interlocutor.

Prepara les seves teles amb cola de conill, feta a base d'ossos de conill, i utilitza blanc d’Espanya, ocres, blaus. Sempre treballa a terra, amb llums petits. Fa apunts de quadres en un bloc. La inspiració per als seus dibuixos són principalment paisatges. Ho cataloga tot. Guarda tots els seus treballs des del principi.

Sé que em porta al seu món, el món de la música d’imatge. Conscient d’haver travessat la porta entre la vida visible i l’univers escrit en xifres, en el llenguatge matemàtic de la música, no li miro la cara, miro els dibuixos davant meu.

—Les quatre orenetes que volen emportar-se un tros de cel.
...

M’ensenya un quadre de vermells molt intensos. “¿Vols que li tregui el plàstic?”. “Sí”. “Són molt importants,
les textures. Toca-les”. Temptativa, passo els dits per la superfície rugosa. “No tinguis por, els quadres s’han de tocar”. Deixo que la mà senti la textura amb més llibertat, i em diu: “És una ferida.” Retrocedeixo d’un salt. Em cremen les mans.

Treu una capsa plena d’escorces i pedres, les troballes descobertes per les muntanyes d’aquí, barrejades
amb petits dibuixos. Un d’aquests em fascina, em pregunta: “¿El necessites?” En veure’m indecisa, reitera: “¿El vols?”. “Sí!”. “Són escorces dels arbres que he trobat pel terra als boscos d’Andorra.” Per mi, són dues plomes que cauen, dos ulls que et miren, dues plantes al mig d’una clariana.

Els seus dibuixos tenen un sentit d’equilibri, tant geomètric com pel que fa a colors. Mirant-ne alguns, els ulls es queden saciats. El plaer que hi trobo és semblant a la satisfacció que em donava, a la meva època de col·legi, la geometria elemental. Cada axioma m’omplia de joia.

Els seus vermells i negres m’esveren; els liles, blaus i ocres donen més tranquil·litat. Alguns dels seus quadres contenen un moment d’ironia: n'hi ha un que és una pizza de llapis, hi ha una lluna amb
banyes i un sol triangular. Alguns expliquen històries, o me les explico jo.

Voldria saber el perquè dels triangles, per què m’impacta un tros de fusta, què tenen els plecs de tela encolada i com és que em fan parar una atenció seriosa uns forats rectangulars. En el seu cas no es tracta, com a norma, de pintura d’impulsos violents: hi ha quadres tensos i tristos, però la integritat de l’espectador, en mirar-los, queda intacta. Hi ha quadres que em fan somniar. N'hi ha d’altres que no em suggereixen res més que ells mateixos.

La pintura abstracta és una mena de música; té la seva cadència i disciplina, arriba a la plenitud com un triomf.

L’harmonia caòtica del taller de l’Alfons Valdés –bé, la memòria que en guardo– m’ha acompanyat al llarg dels últims mesos. Des de l’estanteria del meu despatx em mira el dibuix de les escorces en moviment, record d’un bosc assolellat amb les seves ombres entre els arbres, amb la seva festa de colors.

)Publicat al BonDia l'1 de juliol del 2009)

Pa i postres

El senyor Josep Vives té una energia d’un volcà, erudició immensa, modèstia socràtica. Fins i tot als moments delicats per la salut com ara – desitgem-li una ràpida recuperació! -sempre està fent coses: ara mateix, està escrivint un article sobre unes postres que són un misteri per a la gent. Al seu despatx hi ha una fotografia de la pastisseria del seu avi: es diu “Esmero”. És pastisser en tercera generació, professió a la qual ha aplicat també el seu coneixement de les Belles Arts. Ser pastisser, per a ell, demana més precisió que ser cuiner. És un incansable enginyer de projectes: fou un dels organitzadors i impulsors del Primer Certamen Nacional Artístic de Pastisseria (1957), sotsdirector a l’Escola Professional de Confiteria i Pastisseria de Sant Cugat, professor, conferenciant, participant i guardonat en exposicions nacionals i internacionals de pastisseria. La seva trajectòria vital es caracteritza per una aplicació seriosa d’una cadena d’idees.

Té un sentit de l’humor irreverent: irremeiablement català. Catalanista i més montserratí del que sembla a primera aproximació, admet influències franceses i no gaires castellanes. Diu que la història d’Espanya va ser condicionada per la burocràcia militar, i Catalunya alberga la vera aristocràcia d’esperit de la Península... Va néixer al barri de Sants de Barcelona, viu a Andor-ra des de fa mig segle i escaig, i el seu amor a Andor-ra és lligat a la necessitat de millora constant. Hi va ser un dels fundadors de l’Agrupació de Pastissers d’Andorra i un dels organitzadors principals dels coneguts Festivals de Pastisseria d’Andorra. La seva activitat a les Valls d’Andor-ra ha estat dedicada, entre d’altres coses, a l’elaboració de torrons, confits i xocolata, incorporant més tard la fleca i pastisseria artesana. Dóna una gran importància a la família, i agraeix especialment l’ajuda i el suport de la persona que l’ha acompanyat sempre: la seva esposa Maria Àngels Lorenzo. Considera que la seva generació de nouvinguts ha tingut un paper decisiu en el progrés del país: l’Andorra d’avui dia, amb tots els seus avantatges i mancances, en una gran part l’han bastida ells, somniadors i comerciants, generadors de canvis.

Té una forma d’impartir coneixement molt divertida. Si menciona que quelcom no té importància, apunto la referència per si de cas. Quan diu que no entén d’alguna cosa, sé que m’ha arribat l’hora d’aprendre’n un xic. “El Llibre de les Neules i dels Torrons” és tot un clàssic de l’aproximació històrica al sentit cultural de les postres. A les seves conferències manté que les postres són un premi que la humanitat s’atorga pel fet d’haver-se d’alimentar. M’explica que l’antropologia no té sentit sense l’estudi de l’alimentació. Em fa llegir Violant i Simorra i la “Fisiologia del gust” de Brillat-Savarin. Considera que els pastissers artesans un dia desapareixeran, i només quedaran, a cada lloc de status cultural rellevant, una dotzena de pastissers testimonials, i surto de l’entrevista convençuda de la necessitat de fer la seva coneixença.

Acostumem a parlar del pa i de les postres: sempre des del punt de vista d’un estudiós de la cultura. El seu projecte conjunt amb en Sergi Mas m’entusiasma enormement, i passem hores amb el tema de les cultures de blat i arròs, el canvi produït en l’elaboració del pa per la introducció del llevat químic, el paper de les espècies; quant a les postres, aprenc la història de l’elaboració del sucre, la dificultat de treballar la mel, el paper dels mestres pastissers de Catalunya en la fabricació europea de les postres de xocolata. A cap de les converses no hi són oblidats el Costumari Català i les formes artístiques pròpies de l’ofici. A la foto que acompanya el present article, apareix amb els seus alumnes d’un dels cursos de pastisseria que va impartir, ara fa anys.

Es considera un pastisser atípic, ja que els pastissers normalment no acostumen a preocupar-se tant pel costat etnogràfic del seu ofici. “Pastisser, intel·lectual i escriptor”, li digué Josep Pla, i com a entusiasta de l’estudi de les cultures, jo no podria prescindir de la seva escola. La magnitud dels seus projectes i la seva trajectòria professional que inclou la participació en congressos i fundació de l’Institut Internacional Vives Molins dedicat a l’ensenyança i divulgació de la pastisseria i confiteria, activitats comercials i mercantils, intel·lectuals i artístiques (com l’organització d’un premi literari “Assaig sobre gastronomia”), em fa pensar que tot és possible. Entre els acudits i sentències filosòfiques, em fa palesa l’altra Andorra, l’Andorra dels erudits i comerciants, galants i crítics, una altra cara del nostre petit i multiforme món.

(Publicat a la secció "Oficis i beneficis" del Fòrum.ad el 12 d'octubre del 2009)

Per sobre de mil vuit cents

M’agafeu fullejant el llibre “Cerca-temps”; m’hi he perdut per sempre. Perduda a l’Andorra que té un mar de cel, de pedra, de l’aire que il·lumina. Passo pàgines hiperventilant. Estic davant d’un mar de llibre, un llibre de cants de sirena que prometen l’eternitat. Havent-me assegurat que estic lligada a la feina i casa amb nusos d’hipoteca, amb l’ajuda de companys afectuosos, hi faig d’Ulisses, sento la música i ploro, morta de ganes que tot em deixi anar, de perdre’m per sobre de mil vuit-cents, comprar ovelles o robar-les, fer de pastora als prats llunyans per sempre més, beure dels rius, emborratxar-me del vent.

Jaume Riba, fotògraf, posseeix un do qualificable de maledicció, de ser rival dels déus; és indecent capturar tanta bellesa. Deu de ser una mena de famolenc que s’atansa desesperat a tot el que li queda del món, i tot el que toca es converteix en or. El mobiliari del difunt rei Mides, els arbres del seu jardí abandonat, devien produir aquesta impressió en els turistes visitants del seu palau museu. La punyent harmonia dels colors, la gairebé incòmoda dolçor, em fan un mal difícil de suportar, de la mena que a voltes experimentem els impostors de la cultura en escoltar una simfonia, d’aquests que torturen tots els pallassos i irònics davant d’una veritable emoció. Mai no he vist combinacions tan suggerents a la real natura, cosa que em fa sentir culpable: em provoca un sentiment religiós.

Com a interlocutor, té un ritme de monòleg, un ritme de vida, d’una persona madurada a l’Andorra rural, alletada amb els ideals del món més just. Li miro als ulls: jo, adolescent dels anys vuitanta, posseïda de la interminable avarícia de tenir per sempre més, de ser l’estrella ascendent, la promesa del món de xifres útils. Davant de l’hereu de “la cultura de badar”, del pare que cantava l’òpera, la mare exiliada filla de republicans, aspiro l’aire de nostàlgia, i m’ofega tanta llibertat.

Sí: la llibertat m’ofega. Li sento temor sagrat. Per sobre del discurs de la poètica i la política, de la revolució cultural mai ocorreguda, veig una profunditat de camp que desconec, espais oberts, una seqüència de paisatges mai no vistos. Diu que no té un paisatge preferit: pot ser Casamanya, pot ser Madriu, tot el que queda per sobre de mil vuit-cents. Els paisatges d’aquesta alçada són el seu símbol d’Andorra. Parla de les coses que el feien feliç quan Andorra encara no era el regne del qui més té. Tinc les meves dificultats per visualitzar el món perdut pel Jaume Riba: si el dibuixant, en la seva transformació del temps, es pot arrelar en la imaginació, la ironia, la inventiva, el fotògraf paisatgista s’ha de basar en la realitat.

La màgia dels paisatges no pot ser prestada per la vall del costat: s’hi troba, però només la hi troben uns pocs. Un cop trobada, és obligada de ser-hi ara i aquí: no pot haver fotografiat un món perdut de les èpoques passades. Quan em parla de la pol·lució a Andorra, de la qual no en som conscients, de la vida poc agradable de la capital, dels problemes socials que possiblement tindrem d’aquí uns anys, davant d’un home creador de la bellesa no penso ja que el trencament del paradís no ve d’acumular riqueses, ve d’acollir els pobres immigrants. Les meves raons es moren, dissoltes en el desig de creure i admirar.

Com tants interlocutors, diu que no importa l’idioma, importa la comunicació. Havia estudiat a França; la seva esposa és xilena. Diu que tots els humans som iguals; m’ho crec. M’explica els viatges fets amb la seva filla. En sentir-les anomenades, veig les balenes mai no vistes, seguides pels paisatges africans i la fredor de les glaceres.

Fa anys vaig dir que venia a Andorra perquè volia veure el món, i sento com les meves pròpies paraules troben un nou sentit. Veig el món d’Andorra estant, i com un gra de pols, em trobo al seu centre, al cercle de les màgiques muntanyes, al bressol de la natura, voltada per l’orquesta de les constel·lacions, per sobre dels edificis de vidre, al món llunyà, desconegut: per sobre de mil vuit-cents.

(Publicat a la secció "Oficis i beneficis" del Fòrum.ad el 19 d'octubre del 2009)