Tinc un amic que escriu molt sobre els petons. Fins i tot em fa enveja i cada dos per tres m’entren ganes de fer columnes amb petons. Petons de dia, petons de nit. Petons de mel, de sucre i de xocolata. Abans que se m’indigni en Jordi (en Jordi és el meu home), us dic ràpidament que amb l’autor mencionat no ens hem fet mai cap petó (a part dels dos petons de salutació, a les galtes), ni tenim absolutament cap projecte de fer-ho com a mínim en els pròxims cinquanta anys. Cent anys. Posem-ne cent cinquanta. Tot i que és un bon home i té una veu perfecta per fer ràdio, no el veig com a candidat a esdevenir el meu amor clandestí. Però trobo que escriu molt bé.
Es tracta de columnes “estil faula”, com les d’Isop o La Fontaine, una tècnica poc usual en el camp de periodisme d’opinió. Són, diguem-ne, relats que il•lustren una idea concreta, que es fa evident a la conclusió. A la primera part de la faula els protagonistes són la gent del carrer, i a la conclusió són gairebé sempre els polítics. Així veiem a les persones “normals” (o, si voleu, “ordinàries”) i els fets de la seva vida quotidiana, com a coses eternes, divertides i entranyables, mentre els poderosos (o els rics, o els famosos, o els mateixos periodistes; en fi, persones poc anònimes, fàcilment recognoscibles) són criticats en la seva funció de constructors de l’actualitat. L’actualitat que, més sovint que no, resulta lletja.
Per exemple: per començar, explica una història d’amor de personatges inventats o “generalitzats” (vull dir que moltíssima gent es pot imaginar al lloc dels protagonistes), i acaba amb un comentari sobre una decisió política que els podria repercutir. Al començament de la lectura no saps gairebé mai com s’acabarà. De la mateixa manera que als faules dels clàssics, es tracta d’un exemple de la literatura moralista (hi ha els bons, els dolents, i els bons haurien de guanyar mentre que els dolents sempre descobreixen la seva estupidesa), i la lliçó ètica, estètica o didàctica se salva de ser avorrida per un mitjà clàssic: la comèdia. En Gabi té el rècord de les columnes amb què més he plorat de riure. Tot i que es tracta del riure que naix, com deia el clàssic, de les llàgrimes que pel món resulten invisibles (una imatge molt poètica i força rebuscada, però ja m’enteneu, és un riure que naix de la consciència que la realitat és cruel), és divertidíssim. Sovint no estic d’acord amb el que opina, però sempre fa pensar. Considerant que vivim en un moment històric quan, com en qualsevol moment històric que he arribat a estudiar, no es pensa gaire, és un luxe. Diu les coses clares. Quan no estàs d’acord amb ell, entens exactament per què.
Suposo que us comenceu a demanar el per què del títol de l’article. Doncs bé, és perquè va anomenar el seu llibre, publicat per Edicions del Diari d’Andorra/ Premsa Andorrana, “Veu, vot i truita de patates”. La truita, busqueu-la al llibre. Jo l’he comprat i val la pena. Encara estic rient d’alguns dels fragments. I naturalment, llegiu les columnes setmanals del seu autor, Gabriel Fernàndez, cada divendres a la última pàgina del Diari d’Andorra.
(Publicat al BONDIA el 15 de setembre del 2010)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gabi Fernàndez. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gabi Fernàndez. Mostrar tots els missatges
dimecres, 15 de setembre del 2010
divendres, 5 de març del 2010
Les nostres mancances
Els dos últims Foc i lloc d’Ignasi de Planell indiquen la necessitat d’un debat públic sobre l’estat de la vida cultural a Andorra.
El diagnòstic que fa de la situació en el camp de la cultura és clar i ras: el llistó és molt baix. No hi ha competició per exposar, publicar i actuar. Es desenvolupa el gust per arts menors. Els creatius tenen una opinió excessivament favorable de les seves pròpies obres i la seva importància en el context de la cultura mundial. El gust del públic andorrà oscil·la d’un extrem a l’altre: tan aviat decideix que vivim en un país que produeix geni artístic en excés, com s’inclina a descartar tota la producció artística que ha tingut la mala sort de tenir lloc en els límits d’aquestes Valls com a irrellevant.
No crec que això tingui lloc per la participació de l’Estat en l’art. Qualsevol finançament, estatal o privat, condiciona la creació, com també ho fa el gust del públic i de la crítica. Ara bé, molts autors assenyalen la dificultat que tenim a l’hora d’avaluar la nostra producció artística adequadament. D’on ve?..
A una gran part dels països del món, hi ha una noció d’oportunitats iguals a l’art i a la ciència. Fins i tot a les ciutats estat gregues, on els metecs –els estrangers– no tenien la igualtat de drets respecte als ciutadans en el terreny polític i els negocis, a l’hora de crear la procedència nacional de l’autor no importava. Qui es pregunta si els escultors, arquitectes, escriptors que treballen a Nova York són americans de tota la vida? Segur que hi ha gent que ho fa, però l’opinió majoritària de les persones rellevants a l’art no els té en compte. Ara bé, nosaltres ho fem. Un de fora ha de ser necessàriament millor o pitjor que els d’aquí. No apliquem el mateix criteri a tothom. A Rússia, també passa. A l’Europa occidental, com a norma, no sol passar.
El fet de no ser un lloc de referència artística per als països veïns és preocupant, però no en excés. Andorra té una constitució demogràfica que no és la mateixa que a Catalunya, espanyola o francesa. Tècnicament, hi pot haver un gust artístic distint del que impera, posem pel cas, a Barcelona. Un pintor ucraïnès de renom pot deixar els habitants d’Holanda indiferents –i viceversa. Hi ha genis que traspassen les fronteres de gustos nacionals– però són escassos en el món. Hi ha ciutats que t’obren més portes que les altres pel fet de tenir la reputació d’un lloc de referència internacional: haver triomfat a Nova York i París dóna més possibilitats de fama mundial que haver triomfat a Beijing i Moscou –tot i que la població total de russos i xinesos sobrepassa amb escreix la població de nord-americans i francesos. Ara bé, ningú obliga els xinesos a desenvolupar-se a la parisenca. Però el que em desconcerta a Andorra és la naturalesa comercial de l’art, la poca transcendència d’un art per l’art, de creacions no orientades a la venda i a la participació en els concursos, nascudes per pura inspiració.
Quant a la literatura, la prosa local té un camí distint de la prosa catalana: no me’n sé explicar la raó, potser té lloc per raons comercials, potser no. La gran majoria de novel·les, contes, relats i assaigs que foren escrits en aquestes contrades en llengua catalana i tingueren alguna mena de ressò públic, tenen el mateix tema: Andorra. Crec que tot el que he llegit (en prosa) d’Antoni Morell, Josep Dalleres, Albert Villaró, Joan Peruga, mossèn Ramon Rossell, Sergi Mas, Juli Minoves, Gabi Fernàndez, Jaume Ros, Esteve Albert –quasi tot el que conec d’autors andorrans, ficció i no ficció, són llibres sobre Andorra. El llibre de l’Àlvar Valls que coneixem millor és Andorra: entre l’anacronisme i la modernitat. No dic que tots siguin obres mestres ni que tots siguin dolents. Però no tenim –tret de poques excepcions– novel·les de crim, amor o ciència-ficció com a gènere desenvolupat per se. Algú les deu escriure, però suposo que si no estan dedicades a Andorra específicament, o no es publiquen, o no agraden. Pel que fa a l’assaig la situació és semblant. Els columnistes d’opinió més populars es dediquen a comentar la vida política local, fins i tot quan no hi passa res de nou. No crec que això tingui lloc per cap mena de pressió de part dels diaris: és el que agrada. El posicionament polític es valora per sobre de l’estil literari. És una situació que dificulta la comparació amb la resta del món.
En tots els terrenys artístics, ens falta elaborar un estil distintiu. No vull dir amb això que faci falta limitar els motius folklòrics: potser un monument a la grandalla vestida de conseller que calça esclops i canta El gran Carlemany, mon pare... resultarà més creatiu que qualsevol relació de figures geomètriques. Un llibre titulat Andorra pot ser la gran novel·la del futur. Però ara per ara se’m fa complicat definir un estil escultòric, arquitectònic, musical, literari com a típicament andorrà, si obviem les referències explícites al paisatge i als tòpics. Algun dia, espero poder-ho fer.
(Publicat al Diari d'Andorra el 5 de març del 2010)
El diagnòstic que fa de la situació en el camp de la cultura és clar i ras: el llistó és molt baix. No hi ha competició per exposar, publicar i actuar. Es desenvolupa el gust per arts menors. Els creatius tenen una opinió excessivament favorable de les seves pròpies obres i la seva importància en el context de la cultura mundial. El gust del públic andorrà oscil·la d’un extrem a l’altre: tan aviat decideix que vivim en un país que produeix geni artístic en excés, com s’inclina a descartar tota la producció artística que ha tingut la mala sort de tenir lloc en els límits d’aquestes Valls com a irrellevant.
No crec que això tingui lloc per la participació de l’Estat en l’art. Qualsevol finançament, estatal o privat, condiciona la creació, com també ho fa el gust del públic i de la crítica. Ara bé, molts autors assenyalen la dificultat que tenim a l’hora d’avaluar la nostra producció artística adequadament. D’on ve?..
A una gran part dels països del món, hi ha una noció d’oportunitats iguals a l’art i a la ciència. Fins i tot a les ciutats estat gregues, on els metecs –els estrangers– no tenien la igualtat de drets respecte als ciutadans en el terreny polític i els negocis, a l’hora de crear la procedència nacional de l’autor no importava. Qui es pregunta si els escultors, arquitectes, escriptors que treballen a Nova York són americans de tota la vida? Segur que hi ha gent que ho fa, però l’opinió majoritària de les persones rellevants a l’art no els té en compte. Ara bé, nosaltres ho fem. Un de fora ha de ser necessàriament millor o pitjor que els d’aquí. No apliquem el mateix criteri a tothom. A Rússia, també passa. A l’Europa occidental, com a norma, no sol passar.
El fet de no ser un lloc de referència artística per als països veïns és preocupant, però no en excés. Andorra té una constitució demogràfica que no és la mateixa que a Catalunya, espanyola o francesa. Tècnicament, hi pot haver un gust artístic distint del que impera, posem pel cas, a Barcelona. Un pintor ucraïnès de renom pot deixar els habitants d’Holanda indiferents –i viceversa. Hi ha genis que traspassen les fronteres de gustos nacionals– però són escassos en el món. Hi ha ciutats que t’obren més portes que les altres pel fet de tenir la reputació d’un lloc de referència internacional: haver triomfat a Nova York i París dóna més possibilitats de fama mundial que haver triomfat a Beijing i Moscou –tot i que la població total de russos i xinesos sobrepassa amb escreix la població de nord-americans i francesos. Ara bé, ningú obliga els xinesos a desenvolupar-se a la parisenca. Però el que em desconcerta a Andorra és la naturalesa comercial de l’art, la poca transcendència d’un art per l’art, de creacions no orientades a la venda i a la participació en els concursos, nascudes per pura inspiració.
Quant a la literatura, la prosa local té un camí distint de la prosa catalana: no me’n sé explicar la raó, potser té lloc per raons comercials, potser no. La gran majoria de novel·les, contes, relats i assaigs que foren escrits en aquestes contrades en llengua catalana i tingueren alguna mena de ressò públic, tenen el mateix tema: Andorra. Crec que tot el que he llegit (en prosa) d’Antoni Morell, Josep Dalleres, Albert Villaró, Joan Peruga, mossèn Ramon Rossell, Sergi Mas, Juli Minoves, Gabi Fernàndez, Jaume Ros, Esteve Albert –quasi tot el que conec d’autors andorrans, ficció i no ficció, són llibres sobre Andorra. El llibre de l’Àlvar Valls que coneixem millor és Andorra: entre l’anacronisme i la modernitat. No dic que tots siguin obres mestres ni que tots siguin dolents. Però no tenim –tret de poques excepcions– novel·les de crim, amor o ciència-ficció com a gènere desenvolupat per se. Algú les deu escriure, però suposo que si no estan dedicades a Andorra específicament, o no es publiquen, o no agraden. Pel que fa a l’assaig la situació és semblant. Els columnistes d’opinió més populars es dediquen a comentar la vida política local, fins i tot quan no hi passa res de nou. No crec que això tingui lloc per cap mena de pressió de part dels diaris: és el que agrada. El posicionament polític es valora per sobre de l’estil literari. És una situació que dificulta la comparació amb la resta del món.
En tots els terrenys artístics, ens falta elaborar un estil distintiu. No vull dir amb això que faci falta limitar els motius folklòrics: potser un monument a la grandalla vestida de conseller que calça esclops i canta El gran Carlemany, mon pare... resultarà més creatiu que qualsevol relació de figures geomètriques. Un llibre titulat Andorra pot ser la gran novel·la del futur. Però ara per ara se’m fa complicat definir un estil escultòric, arquitectònic, musical, literari com a típicament andorrà, si obviem les referències explícites al paisatge i als tòpics. Algun dia, espero poder-ho fer.
(Publicat al Diari d'Andorra el 5 de març del 2010)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
