La música de Natàlia Solà és un fet andorrà de major importància, potser d’una rellevància tan gran com la labor de la seva Escola de música, vinculada al Conservatori Superior del Liceu de Barcelona, què l’any passat celebrava els 50 anys de la seva existència. Per descriure-la, utilitzaria les paraules dirigides, en una ocasió especial, a la seva amiga l’arxiduquessa Mònica d’Habsburg pel Dr. Bartomeu Font Obrador: “La vostra vila, voltada de muntanyes i mar, té una història heroica per la constant defensa contra els enemics ultramarins i això us encoratjà a conservar intacta la vostra personalitat”.
Per dir-vos la veritat, no sé quins factors han propiciat el fet que la música de Natàlia Solà conservés la seva personalitat a través dels anys: podria ser la procedència illenca de la compositora, el seu caràcter noble i coratjós, la resistència a tots els factors externs -sigui com sigui, es tracta d’una música que no sembla haver nascut entre nosaltres.
Andorra és un país de pocs miracles, pocs però sòlids i vertaders, i com la gavernera de Meritxell crescuda en ple hivern en un lloc on menys s’esperaria trobar-la, la música de Natàlia Solà neix en el nostre entorn, poc acostumat a la música romàntica, i no la rodeja res del que se li assembli.
És una música de gran senzillesa i tranquil·litat, una música que no inquieta ni, a primera vista, crida als grans assoliments d’esperit. No presumeix d’un estatus especial, no ens demana res més que quedar-se al lloc on escollí per néixer, per ser escoltada, contra tota l’evidència musical del país. “Interiors” de Natàlia Solà són la nostra petita joia, la nostra gavernera d’hivern a l’inhòspit terreny de la música vocal i instrumental de l’Andorra contemporània. No tenim ningú d’aquí que els canti: només tenim rapsodes que entre cançó i cançó, recitin els textos dels poemes musicats.
Però la combinació dels recitals de rapsodes andor-rans amb les cançons cantades per les veus operístiques resulta preciosa: són els poemes d’aquesta terra, els pensaments de les persones que han estimat Andorra, que l’han escollit, per a bé o per a mal, per a que sigui la terra dels seus somnis, com l’Esteve Albert, com – o, quins gegants han estimat Andorra! – Miquel Martí i Pol, i els poetes d’aquí, Antoni Morell, Josefina Obiols, Riberaygua de Santa Coloma, Xavier Plana, Orobitg Carner, Joan Saladrich, Marc Tintoré.
Els poemes musicats per la compositora i cantats per barítons i sopranos arreu del món, glorifiquen l’essència d’una Andorra que al nostre dia a dia, solem oblidar.
No hi ha res com les roses silvestres de les nostres Valls, aquelles que tenen l’aroma incomparable amb altres flors. No hi ha res com els vells molins destruïts però salvats pels pinzells d’uns pocs pintors enamorats de la transparència de l’aire d’aquestes contrades – si algú s’hi mereix un monument, és, sens dubte, l’inoblidable i incansable Francesc Galobardes, premiat aquest any per l’Àgora Cultural conjuntament amb la Natàlia Solà i les mares del Janer, educadores, treballadores, estimades. No hi ha res com els rossinyolets que fan curtes volades i el rostoll adormit eternitzat per Miquel Martí i Pol (“tot és de joguina”, recordeu?). I aquella flor estimada, amb un nom i una imatge massa repetits, però nostra, íntimament nostra – qui no li ha fet petons d’amagat, corrents i de pressa? “Per fer-te una abraçada, m’he mullat de cap a peus”, diu Xavier Plana de la grandalla.
Sempre m’ha estat difícil entendre com neix la música: la meva musicalitat es limita al gust per la simple sonoritat de les paraules. Sé entonar unes poques cançons, però ni la meva memòria, ni el meu cor no transformen el que he viscut en la vida en una combinació de sons sincronitzats. L’art de pensar amb els sons se m’escapa: potser per això les persones dotades d’aquesta capacitat em provoquen una fascinació especial. Si em deixen somniar, imaginaria “Interiors” representats de nou, tal i com foren posats en escena fa uns anys, amb la combinació de rapsodes i cantants. La música ha de sonar, i esperem que de la mateixa manera com ens arriba el moment de beure els vins més ben guardats i més selectes, ens arribarà el moment de cantar aquestes cançons, de sentir-les interpretades en el país de la seva naixença.
Aquelles cançons, escrites quan no sabíem que teníem música, quan ens semblava que érem un país exclusivament turístic i comercial, aquelles cançons, aparegudes gairebé inesperadament, com unes fonts de muntanya, com unes estrelles fugaces, cançons musicades sobre uns poemes poc llegits, cançons quasi mai sentides, encara poc cantades, per fi se sentiran.
(Publicat al Fòrum.ad el 6 de febrer del 2010)
