Mare nostrum

Jo no sé què té de dolent, la globalització. Per a mi, personalment, són tot avantatges. Noms divertits, de l’estil de Kevin Costner de Jesús. Un munt de gent exòtica que viu lluny de casa seva. Jo mateixa, per posar-vos-en un exemple. L’economia de països pobres millorada amb els diners que els emigrants treballadors envien a les seves famílies. L’equilibri de l’ànima d’uns quants executius estressats retornat en un retir en un poble d’Índia. Vuvuzeles, nems i sushi per a tots els que en volen. Com a mínim un idioma en el qual estàs segur que algú, almenys algú, té tota la sagrada obligació d’entendre’t, ni que siguis al mig de la selva amazònica. Hamburgueses a tot arreu. Música soul. Dragons xinesos. Iglús i izbas, cinema hindú, té vermell i salsa. Halloween – que no m’agrada, però la meva filla n’està encantada. M’ha dibuixat una “casa de por” amb ratpenats nena amb llacets de color rosa, bruixes malvades que empaiten als bons i fantasmes de colors tan bonics que ja he deixat de fer campanya per la defensa dels drets de la Castanyera. A la Castanyera, també l’espera. De tot en un petit país, i tots feliços.

El que sí que és veritat és que cada dia ens assemblem més els uns als altres. Es pot agafar qualsevol lloc, escriure’n, i canviar-lo de nom, i queda bé. Ja no cal fer geografia: a tot arreu, tenim de tot. Hi ha diaris, com ara el Marca, que ja ho practiquen. L’altre dia van dir que s’havia obert una botiga de Ferrari al esplèndid passeig marítim del centre d’Andorra. El meu home m’ha dit que l’anava a veure, i fa hores que l’espero per dinar. Li he trucat al mòbil, i diu que encara està buscant aquell esplèndid passeig marítim, que havia començat pel Port d’Envalira, perquè és clar, el Passeig Marítim s’havia de trobar a prop del port, i de Ferraris, n’ha vist uns quants, però tots en moviment, i encara no veu el mar. Serà per la boira.

Jo crec que són els efectes de la globalització. Les distàncies llargues esdevenen curtes, i les curtes, per compensar, es tornen llargues. L’enganyós concepte de l’espai ha deixat d’existir, i el temps és irrellevant (i en aquest cas, el periodista de Madrid té una visió d’Andorra que correspon al seu paisatge geogràfic fa uns quants milions d’anys). O potser, tal com havien proposat uns independentistes radicals, Catalunya ha declarat la guerra a Andorra i s’ha deixat guanyar: i en conseqüència, el Consell General, amb l’aprovació dels coprínceps, ha traslladat la capital a la recentment annexada llunyana província de Barcelona. O, com a mínim, els habitants de Salou i Miami Platja han decidit unànimement que ja no té sentit ocultar el fet que són majoritàriament andorrans, i han demanat l’adhesió de les seves terres a la pàtria mare. O simplement, escric tant que ja fa dies que no surto al carrer, i el dia que hi tregui el nas, veuré que la Illa Carlemany és, de fet, una illa, rodejada per les ones blaves del mar immens, del qual només la separen uns metres de passeig, de sorra blanca, adornat amb les majestuoses palmeres, i no hi ha res més en aquesta càlida terra, només Ferraris clàssics que desfilen, la platja, els iots i el sol.

En fi, que ens hem globalitzat. I els del Marca deuen haver agafat un becari de Madagascar per escriure d’Andorra. No vull dir que procedeixi de Madagascar, és que hi viu. I no n’ha sortit. I té pocs minuts d’Internet cada dia, només per enviar el seu article, no té temps de consultar la Wikipèdia. Però suposo que això no els importa. El que els importa és el futbol. I una mica el bàsquet. I també la Formula 1. Tot el que no ho és, per a ells, és molt esplèndid, però com si no existís. Vaja, com el passeig marítim d’Andorra.

(Publicat al BONDIA el 13 d'octubre del 2010)

Tranquil·litat

Els meus ulls esdevenen blaus, els meus cabells s’arrissen més. És la primera vegada que vaig a Roses; mai no hi havia estat. El seu terreny és el que jo hagués definit com a “muntanya” abans d’haver arribat a residir a Les Bons d’Encamp. La platja de Petites Canyelles té un cel enorme, un horitzó per abraçar i una multiculturalitat interessant. Al meu costat, hi ha una família xinesa amb una nena d’aproximadament un any que porta un barret vermell amb motets blancs i una enorme flor, també blanca. La vora del mar és curulla de cases enormes de formes estranyes, amb arcs, amb xemeneies protuberants, majoritàriament blanques. Arbustos amb flors de color intensament violeta. Arbres amb un posat de ballarins. Un mar d’aigua verdosa, transparent, agafada per una enorme xarxa de llum. Pedres poroses, gastades per milions de trobades amb ones, acostumades a cedir i no cedir, formades per les marees, tan diferents de la pedra de casa nostra: pedres de tartera, pedres solitàries.

Estic escrivint en un full de paper posat a sobre d’una sabata d’aquelles de plàstic, crec que n’hi diuen “crocs”, i el meu home se’n riu però concedeix que deu formar part de la inspiració. La meva filla Laura estima el mar i la sorra – material de construcció per fer castells – amb una passió pròpia d’una nena de muntanya que ve el mar aproximadament dos cops a l’any. Fa muntanyes de sorra i li demana al Jordi: “Papa, em portes l’aigua? Tota-tota!” “No”, li diu, “Tota, no”. No sé si realment vol que li porti tot el mar.

Entro, fins als genolls, a l’aigua freda, fresca, transparent, lloc de sojorn de colles de peixos petits i grisos, aproximadament de quatre centímetres de llargada. La meva filla m’explica que amb la galleda de plàstic en farà una piscina, “perquè et banyis tu, perquè no estigui tan freda: vaig a buscar l’aigua, amb la teva xancleta”. Mira el que escric i comenta: “Si escrius “Laura”, seré la teva amiga”.

A uns quants metres d’aquí descansen barquetes petites, i la Laura m’explica que la seva serà la de color vermell, amb uns llums al davant. No sé per què les barques contribueixen a la bellesa del mar; no haurien de fer-ho, són coses dels humans, coses tècnicament alienes a la naturalesa salvatge, però nens i adults les veiem com éssers vius quan se’n van a pescar als vespres, quan canvien de lloc o dormen, i sense elles el paisatge no seria el mateix.

Demà marxem. Recordarem els camins de la costa amb una mena de cactus curiosos que tenen fulles en forma de peus verds, els pescadors concentrats en la seva tasca, “La Gua Gua” que deu un seu nom a un autobús que portava gent a aquesta platja quan encara era molt difícil arribar-hi, amb unes làmpades en forma de cercles i les ones molt a prop, el cambrer que complia anys i l’acordionista que cantava a la nit, amb els nens ballant arreu, el lloc dels peixos al forn, vins freds i gent atenta.

Guardaré l’esperança que aquest petit retrat del paisatge et divertirà una estoneta. Que les tardes siguin alegres. Que tots els dies siguin agradables i l’horitzó porti bon temps, sol i alegries, bons amics i tranquil•litat.

(Publicat al BonDia el 12 de maig del 2010)