Tranquil·litat

Els meus ulls esdevenen blaus, els meus cabells s’arrissen més. És la primera vegada que vaig a Roses; mai no hi havia estat. El seu terreny és el que jo hagués definit com a “muntanya” abans d’haver arribat a residir a Les Bons d’Encamp. La platja de Petites Canyelles té un cel enorme, un horitzó per abraçar i una multiculturalitat interessant. Al meu costat, hi ha una família xinesa amb una nena d’aproximadament un any que porta un barret vermell amb motets blancs i una enorme flor, també blanca. La vora del mar és curulla de cases enormes de formes estranyes, amb arcs, amb xemeneies protuberants, majoritàriament blanques. Arbustos amb flors de color intensament violeta. Arbres amb un posat de ballarins. Un mar d’aigua verdosa, transparent, agafada per una enorme xarxa de llum. Pedres poroses, gastades per milions de trobades amb ones, acostumades a cedir i no cedir, formades per les marees, tan diferents de la pedra de casa nostra: pedres de tartera, pedres solitàries.

Estic escrivint en un full de paper posat a sobre d’una sabata d’aquelles de plàstic, crec que n’hi diuen “crocs”, i el meu home se’n riu però concedeix que deu formar part de la inspiració. La meva filla Laura estima el mar i la sorra – material de construcció per fer castells – amb una passió pròpia d’una nena de muntanya que ve el mar aproximadament dos cops a l’any. Fa muntanyes de sorra i li demana al Jordi: “Papa, em portes l’aigua? Tota-tota!” “No”, li diu, “Tota, no”. No sé si realment vol que li porti tot el mar.

Entro, fins als genolls, a l’aigua freda, fresca, transparent, lloc de sojorn de colles de peixos petits i grisos, aproximadament de quatre centímetres de llargada. La meva filla m’explica que amb la galleda de plàstic en farà una piscina, “perquè et banyis tu, perquè no estigui tan freda: vaig a buscar l’aigua, amb la teva xancleta”. Mira el que escric i comenta: “Si escrius “Laura”, seré la teva amiga”.

A uns quants metres d’aquí descansen barquetes petites, i la Laura m’explica que la seva serà la de color vermell, amb uns llums al davant. No sé per què les barques contribueixen a la bellesa del mar; no haurien de fer-ho, són coses dels humans, coses tècnicament alienes a la naturalesa salvatge, però nens i adults les veiem com éssers vius quan se’n van a pescar als vespres, quan canvien de lloc o dormen, i sense elles el paisatge no seria el mateix.

Demà marxem. Recordarem els camins de la costa amb una mena de cactus curiosos que tenen fulles en forma de peus verds, els pescadors concentrats en la seva tasca, “La Gua Gua” que deu un seu nom a un autobús que portava gent a aquesta platja quan encara era molt difícil arribar-hi, amb unes làmpades en forma de cercles i les ones molt a prop, el cambrer que complia anys i l’acordionista que cantava a la nit, amb els nens ballant arreu, el lloc dels peixos al forn, vins freds i gent atenta.

Guardaré l’esperança que aquest petit retrat del paisatge et divertirà una estoneta. Que les tardes siguin alegres. Que tots els dies siguin agradables i l’horitzó porti bon temps, sol i alegries, bons amics i tranquil•litat.

(Publicat al BonDia el 12 de maig del 2010)