Corona de princesa

“Mira, mama! La magrana té una corona de princesa.” Al món de la meva filla les corones de princesa ocupen un lloc d’honor: és un món on la disfressa és obligatòria per tots, els nens són prínceps i les nenes porten vestits llargs i lleugers.
“Per què parlo rus?..” (M’ho diu en català: és una nena de parla catalana.) “Perque la mama és russa”. (Ho dic en rus: li parlo rus).
“Mama, parla català!...”
“Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat”.
“Això és català?”
“Sí, Laura”.
“No, mama: això és una broma”.

Una barreja estranya dels trets de l’àvia russa i la iàia d’aquí, és una nena d’ulls verds, idees clares, dibuixos creatius. Va a la classe de les Girafes a l’Andorrana d’Encamp. Els seus mestres es diuen Olga i Sergi, i Vero. El seu príncep es diu Jordi Pires. Va a les Trapelles a la tarda; a la piscina els dimarts i els dijous. Ja sap saltar a la piscina i passar pel sota de l’aigua. No li agraden els gossos grans: només els gossets petits.

La pel•lícula preferida ara mateix és el “Cascanueces de la Barbi”. La versió del Trencanous protagonitzada per la nina simbòlica del nostre bitxet és un dibuix animat fet amb ordinadors, amb un fort protagonisme del color rosa i coreografia prou decent. Els productors tenien prou clar que la música de Txaikovski farà que la mare més pedant no tingui arguments per no comprar la pel•lícula: entre la meva princesa i ells, em tenen vençuda. Ja visualitzo la compra següent de la Barbi: el Llac dels Cignes.

“Jo seré la mama, i tu seràs la filleta. Filleta!...”
“Sí, mama”.
“Abraça’m: em trobes a faltar?”

“Mama!..”
“Sí, Laura”.
“Jo sóc la mama. Jo sóc gran. Tu ets molt petita. Per què ets molt petita, filleta?”
“Perquè encara no m’he fet gran”.
“Jo sóc molt gran. I menjo molt bé, i em faré molt gran. Ens amaguem, i el papa no ens trobarà?”
“On et vols amagar?”
“A la cortina. Papa! Estem aquí. A que no ens trobes!... Mama, riu.”

En Jordi és un pare exemplar, igual que els padrins i la tieta Cecília. “Mama, truquem a la tieta. Tinc ganes de veure-la…”

A voltes em sembla que realment em considera petita. El seu món gira al voltant dels padrins, la tieta i el pare, i amb la mama, quan la veu, canta, balla i dibuixa princeses. En el seu món, jeràrquic i ordenat, la mama habitualment se’m a va treballar, tal i com ho feia la meva mare quan jo tenia la seva edat. Amb la iàìa i el pardrí té un dia organitzat: en el marc d’aquesta organització la mama treballa.
“Mama, t’agrada el color rosa?”
“No, no pas gaire”
“Sí que t’agrada. Ets una nena, i a les nenes els agrada el color rosa. Quants anys tens, mama? Trenta-cinc?”
“Sí, trenta-cinc”
“I el papa, trenta-quatre? Per què el papa té trenta-quatre?
“Perquè és més petit que la mama”.
“Sí: el papa és molt petit. I jo en faré quatre a la primavera. Sóc gran.”

La meva nena dels ulls verds i vius, la nena d’idees clars, farà quatre anys el dia vuit d’abril. És gran.

(Març 2009)