MEVA

Fa un parell de setmanes (dimarts, 28 de juliol del 2009) en Vicenç Mateu parlava a la seva columna del Diari d’Andorra sobre les “doloroses opinions qualificades”, de la necessitat de tenir en compte el parer dels que miren Andorra amb ulls de qualitat i desinteressadament. Amb el seu habitual estil i objectivitat, feia menció de vàries personalitats de molt prestigi i fins i tot savis en majúscules, cultes i cosmopolites que quedaren esgarrifats en visitar Andorra o haver tingut tracte amb els seus habitants, en ocasions diferents. Les seves paraules em van fer pensar –i em van inspirar a escriure aquestes línies–.

M’imagino que no necessito dir-vos que en cap cas se’m pot comparar amb George Steiner o Frank Gehry (ja sé que no se li acudiria a ningú, però per alguna raó em sento obligada a indicar que jo mateixa també ho entenc). Mai no he estat, ni en la més modesta mesura, cap líder intel·lectual de cap poble del món, però no es tracta de comparar els nostres assoliments (ni que fos per pura i gratuïta diversió del lector), sinó les nostres opinions concretes sobre un tema molt concret i per mi important. No discutiré els fets –si les personalitats en qüestió han trobat Andorra desendreçada i caòtica, tenien les seves raons i ho sento per nosaltres, però voldria contrastar-hi la meva percepció de les mateixes coses des del meu punt de vista particular d’una persona que ha triat Andorra com a lloc per viure i educar els seus fills en plenes (o almenys mai no discutides) facultats i per la pròpia i lliure voluntat–.

Per si encara us queden dubtes, jo trobo que Andorra és bonica. I no us parlo solament de l’Andorra d’alta muntanya que fins i tot el filòsof més exigent trobaria preciosa, sinó també de l’Andorra “d’un sol carrer”, com solien dir els meus amics que em venien a veure als anys noranta, l’Andorra del treball i de les obres, del córrer a la feina i de la feina, del turisme barat i els venedors indiferents, de la llengua portuguesa barrejada amb la castellana, d’un català de forasters i castellà de catalans. Aquella Andorra que t’ofereix els menús en anglès dubtós (com el pop a la gallega que es diu octopus to the Galician one –referència basada en fets reals–).

L’Andorra on vaig treballar algun estiu simultàniament de professora i de cambrera (encara recordo aquell senyor que demanava un cigaló de Cardhu i un Rössli –i la pobra de mi que transmetia el missatge a la barra sense saber què eren Rösslis, Cardhu i cigaló...). L’Andorra on jo exercia, durant els dos primers anys, de setembre a juny, d’allò que Albert Villaró defineix com a “monja laboral” (molt bona, aquesta definició!) –i mirava el Canal 33 dia i nit durant els dissabtes i els diumenges en aquell edifici on havia caigut la roca, al carrer Roureda Tapada–. Si m’hagués mort algun divendres a la tarda quan la companya de pis se n’anava a Saragossa a veure els seus pares, ningú se n’hauria assabentat fins dilluns al matí. Tenia pocs amics, diners escassos, la família molt lluny, i quasi plorava veient que els pocs dies que sortia a ballar mai no em venia a parlar cap autòcton d’aquest país. Per la invisible línia que dividia la forastera de la gent d’aquí. Ho sé –i la trobo bonica–.

Quan llegeixo els discursos de principi dels anys noranta que defineixen la realitat andorrana d’aquell moment com una “realitat esplendent” em sorprenen, no és aquest l’adjectiu que utilitzaria per descriure els anys vuitanta i noranta en aquest país, però també és veritat que el meu coneixement de l’Andorra abans de l’any 1997 està basat únicament en llibres i converses: jo, l’any 1991, encara no hi era.

Potser és una percepció poc justificable. Sé que no és cap miracle arquitectònic (això ho reconeix més o menys tothom). És clar que m’agradaria que el paisatge urbà millorés, però fins i tot si no millora, me l’he fet meu, me l’estimo fins i tot en racons lletjos. És un amor que ha sortit de tristos i mutus silencis, dels anys d’intentar-nos entendre, de les primeres excursions a la muntanya, dels primers intents d’aprendre a esquiar amb els esquís del Jordi quan cursava batxillerat, de les primeres escudelles que trigaren anys a agradar-me, de l’hospitalitat dels primers amics (un petó, Cèlia... Mercè, Alícia, Sandra –no puc anomenar-los tots–), de les primeres reunions literàries entre amics on em van convidar (recordo que la Victòria va llegir un relat seu, i jo, La poma escollida d’Els fruits saborosos), dels quadres de la Cecília i el seu mestre Àngel Calvente, de l’amabilitat de mossèn Ramon i l’etern suport i ajuda de la Maria Carme Naudí. És clar que té mancances, aquesta Andorra. Tots lluitarem per corregirles. Jo cantaré la seva bellesa. No sé si m’ho he guanyat, però m’atreviré a cantar-la. Aquella Andorra del dia a dia, de la pobresa que superarem, sigui quina sigui la seva varietat. L’Andorra viva i alegre, pacient i treballadora. L’Andorra de les nostres famílies, dels nostres fills. Meva.

(Publicat al Diari d'Andorra el 18 d'agost del 2009)