Un be negre amb potes rosses

Tots tenim la nostra gent preferida. Una de les meves persones preferides utilitza, per dir “i ara!”, una expressió que designa una situació ridícula i inexistent: “I un be negre amb potes rosses!”

He arribar a imaginar el be negre amb potes rosses diverses vegades; si s’escau, el puc dibuixar. No és difícil d’imaginar. Formaria part de la realitat quotidiana amb una certa facilitat. Podria ser la mascota de tots els projectes descabellats, símbol de totes les construccions mentals que no arriben a tenir futur.

No és un personatge simpàtic. Quan tenim una idea brillant i pensem que hauria de funcionar perquè sí, en el moment més inesperat arriba el be negre amb potes rosses i ens desmunta els esquemes. Tinc com a mínim dos amics que han sentit la presència d’un be negre amb potes rosses a la seva vida diverses vegades, i fins i tot s’hi han arribat a acostumar, com a mínim parcialment. Porta una esquella al coll per a que tots sàpiguen que ha arribat. No serveix per a res, però la seva imaginària realitat hauria d’ajudar-nos a ésser, paradoxalment, més realistes.

També pot impedir que siguim emprenedors i atrevits, descoratjar els ànims dels que s’arrisquen fàcilment, robar els somnis dels somniadors, fer-nos sentir inútils i inadequats. Tanmateix, la seva naturalesa d’element fantasmagòric i personatge de broma ens impedeix percebre’l com un animal especialment dolent. Al cap i a la fi, no té la culpa de ser un desbaratador – aquell que tira pel terra les coses encaminades a un fi - : només és una modesta figura retòrica dissenyada per assenyalar l’impossible. No ens vol fer cap mal, no mossega i fa la seva feina tan bé com li permet la seva naturalesa lingüística i idiomàtica. Per la qual raó li he volgut retre aquest homenatge, ben merescut.

(Publicat al BonDia el 4 de novembre del 2009)