Viure eternament

Un dels meus interlocutors més admirats i inconstants m’ha escrit un d’aquells correus electrònics curts i punyents que acostuma a compondre. Em preguntava si jo “de veritat” no veia que ens estàvem convertint en pols, que ens estàvem autodestruint: una pregunta retòrica, amarga i un xic condescendent.

Tot i que jo tenia un matí que es podria anomenar lliure, un matí que s’havia de dedicar a estudiar i escriure articles, no em vaig poder quedar al meu lloc de treball habitual. Vaig agafar un parell de llibres que devia a la Biblioteca Nacional i vaig marxar de casa amb la idea de continuar-los llegint a la mateixa biblioteca, però el cor em bategava fort i no m’acabava de decidir a prendre el camí de la Casa Bauró: al fi nal em vaig posar a caminar en direcció contrària, cap al Centre d’Art d’Escaldes-Engordany.

Guiada pels pòsters publicitaris, hi vaig arribar amb la clara idea de veure l’exposició L’Egipte: el pas a l’eternitat, del Museu Egipci de Barcelona - Fundació Arqueològica Clos: res no va millor que un cop d’ull a la pols dels segles i urnes funeràries si t’acaben de dir que t’estàs convertint en coses semblants. Els objectes trets de tombes em solen fer un cert respecte, però aquesta vegada m’hi vaig dirigir, a la recerca d’inspiració i consol.

Vaig observar fragments de cambres sepulcrals ocupades “amb tot allò que es pot desitjar per a tota una eternitat” (ho vaig llegir a la paret del costat). Les eines per passar l’eternitat incloien miralls, collarets i destrals de combat. Mirava als ulls de les màscares funeràries i les imatges de les cobertes de taüts, ulls negres, tristos i indiferents. Els egipcis, obsessionats amb la mort, dedicaven la seva vida a la vida eterna – al país de l’Eternitat que es guanyava mitjançant la repetició del nom i de la imatge de la persona interessada.

A l’exposició hi havia un grup d’adolescents que venien d’excursió i entre ells i la guia van explicar la història de la dona d’Osiris –Isis–, que fabricà la primera mòmia amb les restes del seu marit i aconseguí tornar-li la respiració amb el moviment dels seus braços transformats en ales. Entre els escrits citats, trobats a les columnes del Caire, hi havia paraules dels homes que desitjaven que la seva joventut es renovés com la lluna i que el seu nom no fos oblidat per l’eternitat.

Vaig tornar a pensar en tots aquells que creuen morir, que encara en vida –gent irònica i educada– es veuen com a senyors de la Necròpolis, i em vaig prometre que abans que ens convertíssim en runa, ni que fos metafòricament, els faria tants retrats com jo pugui perquè no desapareguin. Mantinc la fe dels antics egipcis que la persona el nom i la imatge de la qual es conserva és un ésser etern.

Els amants de l’art egipci poden visitar l’exposició al CAEE, oberta fi ns al 27 de setembre de 2009, de dilluns a divendres de les 9.30 h a les 13.30 h i de les 15 h a les 19 h, i els dissabtes al matí.