Néstor

No tothom té un hort al petit balcó de casa: tomàquets, patates, pebrots, maduixes i raïms en testos. També hi ha un meló amb un futur incert: tot el conjunt és una barreja d’una empresa pràctica de proporcionar una guarnició exquisida als plats que cuina per a la néta i l’aventura de cultivar plantes més exòtiques. La passió per l’agricultura li ve de família: el seu pare, el Josep, s’hi dedicava seriosament i recordo haver vist algun document referent als seus camps de remolatxa.

El solen veure com a lauredià, tot i que viu a Escaldes-Engordany des que es va casar amb la Trini. Aquesta idea té fonaments, ja que és un dels pocs membres de la Germandat de Sant Sebastià que no resideixen a la parròquia de Sant Julià. Hi té amics i l’escudella, hi sol passar els dissabtes. És apassionat i excèntric; demana cava fresc sempre que en troba l'ocasió, canta i balla si es munta una festa, i la gent el recorda. Quan el Jordi i jo ens anàvem a casar, em prometia que el dia de la recepció em tiraria a la piscina, i jo m’emprenyava en la justa mesura. S’ha de dir que a l’hora de la veritat se’n va abstenir, probablement pel fet que em mantenia ben allunyada de l’aigua. Per si algú encara no té clara l’estructura familiar, jo sóc la jove, ja se’m veu.

És tot un personatge, un cuiner esdevingut camioner, ara jubilat de fa poc. Aquesta jubilació ens feia una por tremenda. No l’imaginàvem capaç de parar per casa durant més de tres hores seguides: sempre havia treballat intensament, sense pausa i de gust, però els temps canvien, i nosaltres canviem amb ells, i ens ha sorprès.

Quan ve la Laura –la néta– el padrí s’amaga darrere de les portes o dels sofàs; ella ja ho sap i el busca. Conjuntament van inventar un "joc del carallot" per a mi incomprensible, amb la participació d’un cocodril que toca l’acordió i que fa una sèrie d’acrobàcies. Es disfressen d’habitants de terres llunyanes (els mexicans i els sevillans hi juguen una part destacada) i bufen les trompetes. Després de la tarda d’espectacle que munten amb la néta, se sol adormir davant de la televisió i ronca com un heroi de les epopeies cavalleresques de la meva terra de naixement; es desperta si canviem de canal.

Cada diumenge cuina per a tota la família: l’arròs i el pollastre en diverses versions hi tenen un protagonisme especial. Té la idea que jo sóc una inútil de la cuina, una idea ben fonamentada però elevada a l’absurd, ja que un dia m’ha promès ensenyar-me com es fa un ou fregit.

Vull que la meva fi lla n’hereti la capacitat de celebrar les petites ocasions i ser feliç celebrant-les.

(Publicat al BonDia el 5 d'agost del 2009)