Món estimat

Aquesta casa és sagrada per a tots que hi entren. Tothom s’hi sent acollit, tots sabem que hi podríem acudir per compartir les alegries i les penes més amargues. Naturalment no és l’únic lloc d’aquesta mena, però la seva naturalesa, en combinació amb les característiques esmentades, el fa únic. No és una església, no és un hospital ni una associació caritativa: és una casa de colònies.

Nens i adults sentim el caràcter especial d’aquesta casa: un caràcter solidari, alegre, muntanyenc. Hi he vingut a parlar amb la persona que la porta, el seu centre, inspiració i esperança. És un senyor amb cara de pagès i botes de muntanya, amb expressió de bon humor i energia incommesurable.

Amb l’eterna convicció de metge de l’ànima, des del principi de la conversa el mossèn em parla de la fe. Reconec que la infància comunista em deu haver deixat una invisible marca: davant de les persones d’estricta formació religiosa, adopto una postura laica. He vingut a parlar amb el meu interlocutor en la seva funció d’intel•lectual, autor de llibres i articles, figura pública, fundador de l’AINA. Em fa de guia espiritual, igualment; el seu missatge de la bona nova és tan captivador que gairebé desitjo tornar-me agnostica per ser convençuda i convertida. Tot i així, no vull que dubti de la sinceritat de les meves conviccions: els russos de cara rodona, amb ulls de plaer i patiment, no duem la disciplinada expressió de verges romàniques, però som ferventment devots.

Tant el mossèn com jo som professors. Especialistes de l’ànima, ens asseiem l’un davant de l’altre, i esperem confessions. Tant l’un com l’altre revelem pocs detalls que puguin provocar la curiositat. Acostumats a dibuixar visions celestials davant dels ulls dels feligresos o oients, tenim una vida ordenada i tranquil•la, una vida de treball i il•lusió. Les nostres transgressions són imaginàries, els nostres pecats són pecats d’estar per casa: des de l’última confessió, res del que no s’arregli amb quatre parenostres. Admiradors de la bellesa, l’associem amb la bondat i la veritat.

Em parla del mossèn Cinto Verdaguer que era tremendament enamoradís, i com això no contradeia la seva vocació religiosa. Sé de primera mà que qualsevol compromís, sigui eclesiàstic, sigui matrimonial, no ens allibera de la propensió a l’admiració. Havent pres els nostres compromisos, controlem les nostres vides del pensament; som part de la nostra terra d’adopció, i com a totes les Valls d’Andorra, ens salva la Mare de Déu de Meritxell, ens sostenen les mans dels cants. La Casa Pairal de tots ens acull, i cada pam de terra ens és sagrat. Els dos som conscients que cada primavera Crist, amb la terrible càrrega de la nostra salvació, es queda sense vida per un temps, per fruir de la Pasqua.

No som tan diferents: gran part dels seus llibres preferits me’ls sé de memòria: “El Petit príncep”, el “Canigó”, l’Evangeli. Els meus llavis recorden el gust del dol, i tantes vegades com ell he estat a punt d’ofegar-me en la profunditat del mar desesperada per culpa de dubtes inesperats. No ens ofegarem: la fe ens allarga una ma amiga, i tornem a caminar per les ones de l’oceà, contràriament a tota evidència de la realitat física i mental, preciosa i quotidiana, del nostre món estimat.

(Publicat al BonDia el 29 de juliol del 2009)