Justícia universal

Uns amics meus, encampadans des del dia que nasqueren, tenen una teoria sobre la particularitat dels habitants del seu poble. Diuen que els d’Encamp són “molt del bosc”. El primer retrobament amb el meu entrevistat em va fer memòria d’aquella definició. Rodejat pels amics i coneguts que el saludaven, respectuosos, el vaig veure tan home del món com fill del bosc: potser per la barba blanca, típica d’un esperit silvà materialitzat, potser per l’expressió mixta d’un somni fet paraula i un silenci que es fa sentir. Quan entra en una sala, la seva presència es projecta a tots els racons: sense coneixer-lo, ja intueixes que combina el magnetisme d’una autoritat, un bard i un misteri.

Manté la ferma fe que amb el pas del temps, les societats han de millorar. La societat en la qual vivim és a mig camí de la memòria del passat irrecuperable i la llunyana harmonia del futur. A Andorra el fa feliç “tot i res”: hi sento la ambigüetat de l’esperança, la consciència d’una realitat canviant.

Els seus antics alumnes del Lycée me l’han descrit com a “sobretot just”. Diuen que entrava a classe amb una autoritat natural que creava un respecte mutu entre l’ensenyant i els aprenents. A una de les seves ponències va dir que els adolescents d’avui valoraven la justícia menys que l’amor o l’amistat. Em parla de les lleis que ens fan retrocedir en el temps, i de les que ens farien avançar: els seus arguments tenen una força d’un torrent muntanyenc, reforçats per una convicció immovible. Amb cada gest, cada declaració, demana, proclama i glorifica el regne de la justícia, justícia per a tots.

Al llibre “Frontera endins”, la situació exacta de Cal Ton és impossible de definir: la Manela és de tot arreu i d’enlloc, la parròquia de la seva infància està feta de fragments de les realitats geogràfiques de parròquies diferents. Llegint i rellegint-lo, endinsant-me en el seu món imaginari tangible i sòlid, a voltes em penetra la sensació de trobar-me en un laberint virtual, com si comencés la caminata en un sender i al seu mig em trobés en un altre, totalment distint. Em torno a situar, però faig paral•lels conceptuals i m’espanto: no passaria una cosa semblant en una societat de la justícia universal, si l’arribessim a assolir? En un atac de pànic, la veig tan encisadora com geogràficament impossible.

Com faríem una societat on tothom volgués viure, en un territori minúscul que tenim? No ens donaria més seguretat construir una comunitat una mica més injusta, per a que només la volguéssim els que l’hem bastida? Tenir una casa perfecta sempre suposa el risc d’atreure els lladres: em mostro partidària de mesures palliatives, de la necessitat de fer la vida dels ciutadans cada cop més suportable, però molt a poc a poc, per a que no se’n adonessin gaire. El “lloc del bé”, “lloc de vida bona”, de felicitat, en grec medieval utilitzat per Thomas More sonava com a “eutòpia”; l’altra versió d’aquest vocable, “utòpia”, és més corrent, i significa “lloc d’enlloc”, lloc que encara no existeix o bé no existirà mai.

Lliure dels meus dubtes, el meu interlocutor lamenta el fet que s’hagi perdut la costum de fer-se l’andorrà, de conèixer el lloc petit del món que ocupes, de fer sentir la teva veu just als moments adequats, situacions decisives. Vull pensar que la veu del poble, en les situacions decisives, sempre se sent. Torno a rumiar sobre el concepte de les utopies, tal i com està descrit pel Ramon Alcoberro: cada utopia s’arrela en el contrast entre allò que realment succeeix i el que ens mereixem que succeeixi, i entenc que ens cal una visió de profeta d’ulls vius, negres i curiosos per fer-nos saber que ens mereixem una vellesa digna amb prestacions socials adequades, que no necessitem fomentar la pobresa, que s’ha de protegir a coses i persones petites, fràgils i posades en perill.

El veig com a gran humanista, representant de la pedagogia que ens ensenya a transformar la realitat. Escolto i arribo a creure que la miopia històrica que pateixo podria ser corregida, que al mirar més lluny de dos pams, algun dia veuré aquell futur ordenat i just, feliç i equilibrat que percebo, borrós, al lloc més llunyà de la meva consciència, inspirat per les seves paraules, els seus llibres i la seva mirada cap al futur, plena d’esperança mig incrèdula, plena de tristesa i il•lusió.

(Publicat al BonDia el 13 de gener del 2010)