Editorial Andorra

Recordo com a l’escola primària, quan just començàvem a estudiar idiomes estrangers, els meus mestres em van encoratjar a aprendre de memòria –en l’expressió francesa, amb el cor, “par coeur”– unes estrofes de "Les contemplations", de Victor Hugo. El poema “La source tombait du rocher...” reproduïa un diàleg d’una petita font que queia d’una roca, amb l’oceà que s’estenia fins al cel. L’oceà –una llar de tempestes– qüestionava el sentit de l’existència de les gotes d’aigua dolça que es gosaven barrejar amb el seu cos immens. Però es tractava d’una contribució digna i irrepetible: sense soroll ni glòria, la font compartia “una gota d’aigua bona per beure”.

L’obra de l’Editorial Andorra –l’editorial més antiga de les existents a Andorra actualment– m’inspira un gran respecte. La qualitat literària, estètica i gràfica de les seves publicacions és alta. En l’època del franquisme, conjuntament amb l’editorial Aymà, va contribuir a la publicació dels autors que no podien ser publicats a Espanya i, a partir de l’any 1978, s’ha dedicat a la temàtica local. Va publicar els Pariatges en llatí, occità i català, diversos estudis històrics, contes i poesies escrits a Andorra. En col·laboració amb l’Editorial Límits, ha realitzat projectes de traducció d’obres literàries que mai no havien estat traduïdes al català. Gràcies a la contribució de Jean-Claude Chevalier, ens ha brindat l’oportunitat de llegir el text íntegre de l’obra d’Isabelle Sandy més important per a nosaltres –"Andorra o els homes d’aram"– en llengua catalana. Ens ha portat la traducció de la clàssica obra de teatre "Andorra", de Max Frisch. Ha donat a conèixer els nostres autors més significatius. Gràcies a l’Editorial Andorra, se’ns ha obert l’accés a la variada i interessantíssima obra d’Esteve Albert, clau per entendre el nostre passat recent i traçar les possibles vies del nostre futur.

Intento analitzar el que tenim sense l’ensucrat sentimentalisme, mirar el panorama d’Andorra amb ulls seriosos i sobris, tranquils i secs. L’impacte internacional de les petites editorials d’Andorra no es pot comparar amb el de les empreses catalanes, espanyoles o franceses. Però agraïm les gotes d’aigua cristal·lina de la qual hom pot beure. Gràcies a l’Editorial Andorra, podem llegir les obres de Joan Riera, Manuel Anglada i Montserrat Palau. Els estudis de David Mas, Martina Camiade, Pere-Miquel Fonolleda Pérez, Sylvain Athiel i Claude Benet ens ajuden a treure l’entrellat de la realitat que ens rodeja, a través de la història. "Un pintor incert", de Rosa M. Cases, i "El moble a Andorra", de Sergi Mas, ens donen la possibilitat d’estudiar el nostre heretatge artístic. Són llibres que alimenten el nostre esperit. Agraïm la seva existència, i somniem uns nous camins.

“Les Valls d’Andorra ja gaudeixen de la prosperitat material necessària per anhelar i buscar el progrés intel·lectual. Si aquest dia arriba en què el nostre país, a més de la prosperitat material que avui té, es vegi assistit per un fort prestigi espiritual, llavors em penso que tots estarem d’acord a considerar el Principat d’Andorra com la terra de promissió”. Amb aquestes paraules, i una salutació a les altres editorials andorranes –Editorial Casal i Vall i Editorial Convivium Romànicum– acabava el Discurs inaugural de l’Editorial Andorra el Sr. Bartomeu Rebés i Duran, el 27 de novembre de 1967. Quaranta-tres anys més tard, a les primeres pàgines del catàleg que celebrava el quarantè aniversari de l’Editorial Andorra, llegeixo el seu il·lusionat missatge, i sembla com si hagués navegat quatre mars i travessat quaranta muntanyes. L’estrella de la bona esperança és una estrella llunyana i nostàlgica, solitària i lluminosa. Al llarg dels anys no hi ha hagut decepció ni desengany que l’hagin ofuscat, creant la temptació de cremar vaixells. La mort del fundador no ha parat l’obra romàntica, meticulosa i constant, el servei d’una “creu roja cultural” de l’Editorial Andorra. Llarga vida als seus impulsors –i als seus col·laboradors, amics i lectors.

Als propietaris i als autors, als editors, als traductors, als impressors, i a tots i cadascun dels qui han contribuït i contribuiran al desenvolupament de la seva labor, el meu més sentit homenatge.

(Publicat al Fòrum.ad el 20 de març del 2010)