Cafè amb llet

Jo parlo millor el català que el castellà. El castellà el parlo bé, però a primera hora del matí una conversa en la llengua de Cervantes em suposa un esforç addicional.

Dimecres passat, arribo al bar on fan bons entrepans, i dic a la senyora que hi treballa (des de fa molt i molt de temps) que vull un cafè amb llet. - “Què?” respon la senyora. – “Un cafè amb llet, si us plau”. – “Què?” – “Un cafè. Amb llet. Com sempre.” M’ho torna a preguntar en castellà, i ens entenem. Però queda l’entrepà. – “Aquest mateix”. – “Què?” L’assenyalo amb el dit. La senyora, ben emprenyada, especifica, en el seu idioma predilecte, que es tractava d’un entrepà de pernil i formatge. Està tan enfadada com si li hagués parlat, com a mínim, en rus. Em menjo l’entrepà i pago amb un bitllet de vint, sense parlar gaire, a part del “gràcies”, relativament internacional, en recollir el canvi.

La història de l’estranger de països llunyans que arriba a Andorra, aprèn el català als cursos del Govern i després ha de tornar a marxar, perquè només parla anglès i català, francès i català, rus i català, es repeteix cíclicament. L’atenen malament als bars. No el volen enlloc per treballar a Andorra: “què hi vols fer, si no parles ni castellà?” No és el meu cas – sóc professora d’idiomes –, però d’aquests casos en conec una tira.

Senyores i senyors: tingueu misericòrdia del pobre estranger. Apreneu-vos el “cafè amb llet” i “entrepà amb pernil”, i assimileu que si no enteneu el català, no és un mèrit vostre, ni un dret, ni un privilegi: és una pena.

Que consti que entenc i respecto les persones que tenen dificultats en l’aprenentatge d’idiomes. Si em parleu en portuguès, o en castellà, o en el que pugueu, faré l’esforç d’entendre. Però el que m’entristeix – potser per raons purament sentimentals – és el fet que algú se’m enfadi perquè m’hi dirigeixo en la llengua d’aquí.

I per què – diran els amables lectors – ens ho expliques en català, si el teu missatge va dirigit a les persones que suposadament no l’entenen?.. Vet aquí el perquè: tinc una estranya certesa que les mateixes persones que no m’entenen el “cafè amb llet” llegeixen el BONDIA.

Potser el problema que tinc és que no vocalitzo.

(Publicat al BonDia el 24 de març del 2010)