La inversemblant història de la princesa iraniana

He llegit que les cançons de la nostra infància donen forma a les nostres vides, o si més no al nostre pensament.

Les cançons que cantàvem amb la meva àvia, quan jo era petita, solien ser cançons populars - aquí en diríem folklòriques - sobre les vides de pirates i altres aventurers. Una de les meves cançons preferides (ja us n’he parlat alguna vegada) tractava d’un presidiari que s’acabava d’escapar i creuava el llac Baikal en una bóta buida de peix salat feta un veler, amb la vela improvisada amb una bata foradada. L’altra narrava la inversemblant història d’una princesa iraniana. Ignoro les raons de la presència de princeses iranianes als vaixells dels pirates russos, però a la cançó en qüestió era un personatge central.

Es tractava d’un míting de protesta d’un grup de pirates que creuava el riu Volga contra el seu capità. El capità, qui es deia Stenyka Razin, acabava de passar la nit amb la bella princesa, i al principi de la cançó, semblava prestar-li més atenció a ella que als seus tripulants. Els tripulants no n’estaven gens contents. Cansat de protestes i burles, el capità Razin digué als seus companys que per a ells, no li faria pena perdre ni el seu propi cap. Per reforçar l’argument, agafà la princesa als seus braços forts i la tirà a l’aigua. Ningú no s’animà a rescatar-la, i tots cantaren i ballaren perquè en pau descansés.

No sé quin sentit tenia aquesta cançó – si en tenia. La seva tonalitat de sol major, la seva entonació optimista i majestuosa em devien robar el cor. Era una cançó molt popular entre els russos. Ja fa uns cent anys, amb un gran èxit, la cantava el gran Fiodor Xaliapin: el més cèlebre baix operístic rus del segle XX . Els usuaris de Youtube la poden escoltar en múltiples versions (com per exemple la d’Alexandre Pirogov.) La qualitat de la gravació podria ser millor, però es tracta d’una cinta de fa molts anys.

Ara bé, què hi devia veure jo, com a nena petita? Tal volta m’ensenyava que els interessos del col•lectiu eren més importants que els interessos personals? Que qualsevol que es guanyi la vida al mig d’un riu enorme i envoltat d’uns col•laboradors volàtils es devia acostumar a la necessitat d’uns sacrificis? Que el treball – sigui quin sigui – tenia més valor que el sexe? O – Déu no ho vulgui – m’inculcava, d’una manera gens subliminal, la idea de la posició secundària de les dones a la societat? O simplement donava pautes sobre la inconveniència de les aventures romàntiques amb els pirates del riu Volga? No ho sé. Però fins a un cert punt em tranquil•litza saber que les cançons preferides de la meva filla són “A Betlem me’n vull anar” i “La semaine des canards”: “Lundi, les canards vont a la mar, mar,mar...Mardi, ils se’n vont jusqu’a la mer, mer, mer... Dimanche ils se réposent, et voient la vie en rose: la semaine se recommencera demain, coin, coin”.

(Publicat al BonDia el 24 de febrer del 2010)

El Museu del Tabac

Imagineu-vos que disposeu d’un espai. La vostra casa, un obrador antic, un edifici on vivien persones estimades o una fàbrica. I decidiu agafar aquest espai i transformar-lo, poblant-lo de memòries. A l’hora de seleccionar memòries que poblaran els nostres espais estimats, les mirarem i les remirarem, les investigarem a fons i en demanarem referències a gent digna i respectada. Són llogaters distints dels llogaters humans. Només les memòries més heroiques i fortes, les tendres i impactants, més dolces i boniques, hi trobaran la seva llar. Les examinarem de pe a pa, els farem entrevistes al nostre departament de recursos sobrehumans. L’autor del projecte museístic (com en el cas del Museu del Tabac) triarà les paraules que ens portaran les veus dels antics treballadors, col·locarà els objectes al lloc idoni, decidirà quines finestres s’hauran d’obrir i de tancar, i en quin moment.

L’antiga Fàbrica Reig no representa una reconstrucció exacta d’un lloc de producció industrial. És una fàbrica de somnis, amb una participació destacada de cigarreres i contrabandistes. Els somnis del passat, aquell passat quan l’herba era més verda, les ombres, més transparents, i la gent, més càlida i noble. La il·lusió d’estar en companyia de persones grans, que t’emporten al país de la seva joventut, és pràcticament total. L’autor del projecte juga amb les llums i els sorolls, la disposició de les màquines i de les pantalles de vídeo. No és tan sols la qüestió d’una recopilació de la memòria cultural col·lectiva – la dolça memòria dels padrins, sempre plena de sorpreses, als ulls dels néts! – sinó també de l’escenificació dels seus efectes.

La història del tabac a Andorra i al món hi està explicada per a tots els tipus de públic a nivells diferents. Vivim l’experiència de primera mà: entenem el procés de conreu, veiem com es fabriquen els cigars i les cigarretes. Les olors del tabac són enfortides amb essències. Escric i recordo les aromes. Podem tocar diferents tipus de picadura per fer-nos la idea de les textures. Les peces exposades són els diversos tipus de tabac, estris, ginys i màquines utilitzades a les fàbriques de tàbac durant la primera meitat del segle XX, mobiliari de l’època, llibres de comptabilitat, essències utilitzades en l’elaboració del tabac, el producte final que s’elaborava, etc. També hi podem sumar els cartells publicitaris i tipus d’envoltori de l’època, així com anuncis publicitaris del tabac i antitabac dels anys més recents.

Els diferents espais del museu estan il·luminats de manera diferent: amb tipus diversos de bombetes, amb projectors, amb la intensitat de llum que varia segons l’efecte que es vol aconseguir. Els guies et deixen al principi d’una part del recorregut i et vénen a buscar al seu final. Quan passes d’un espai a l’altre, les portes es tanquen, automàticament o amb l’ajuda de la guia acompanyant, i tens la sensació de deixar enrere un capítol de la història i entrar en un altre. És una aventura situada al mig d’un espai llegendari, d’un univers poètic on el temps no passa. En el país de la memòria, les coses quotidianes adquireixen matisos heroics, un treball monòton i esgotador esdevé exòtic i els empresaris semblen mariners embarcats en un viatge de descobriment i aventura, amb il·lusió, empenta i una clara visió del futur.

No hi ha recorregut lliure: s’ha d’agafar hora per un recorregut guiat acompanyat amb audiovisual, i s’ofereix en català, castellà, anglès i francès. El nombre de visitants durant cada hora està limitat a grups reduïts.

Hi ha gent que veu qualsevol museu com un temple als esperits dels avantpassats. Jo no aniria tan lluny, però l’estudi de la memòria col·lectiva té un costat místic. Qui oblidaria les fotos gegants al costat de les escales? A part de ser el testimoni més visible del desenvolupament econòmic de la parròquia de Sant Julià en els anys 1930-40, el primer exemple històric d’un edifici destinat a la producció industrial a les Valls d’Andorra i un compendi de testimonis documentals dels antics treballadors, l’antiga Fàbrica Reig, coneguda com a Cal Rafeló, forma part de l’imaginari andorrà com a lloc llegendari.

El museu no rep subvencions per part de les administracions públiques i potencia la recerca etno- gràfica i històrica. Tots els ingressos per visites s’inverteixen en el seu manteniment, la recerca relacionada amb la història del tabac a Andorra i la compra de noves fonts documentals.

L’entrada i els serveis complementaris del museu, així com l’ascensor i escales, s’ubiquen en un edifici de nova planta construït amb la finalitat de respectar al màxim l’espai antic.

(Publicat al Fòrum.ad el 31 de gener del 2010)