Els suïssos

Els suïssos són, per a nosaltres, el que Tiffany deu haver sigut per a Tous: la barreja d’una inspiració aprofitable i una fita eternament llunyana. En una gran part de la història dels nostres èxits econòmics hem fet publicitat de les coses disponibles a Andorra com a les “de bon preu”, mentre els suïssos venien les coses suïsses com a cares i “d’alta qualitat”.

Els suïssos són mestres de posicionament al mercat. Tots els productes suïssos es consideren bons. Què coneixem, per posar-vos un exemple, de noruec, o, diguem, d’hongarès?.. Deu ser que en coneixem ben poca cosa, perquè a mi, ara mateix, no se’m acut res de res. En canvi, de Suïssa, mil coses. Els xalets. Les navalles. El formatge. La xocolata calenta amb nata. I més xocolata. Els rellotges. Els bancs i els banquers: tanqueu els ulls i imagineu-vos un banquer suís. Se us presentarà com un senyor impecablement vestit, puntual, discret, amb l’aire d’autoritat i respectabilitat insuperable. La part interessant d’aquesta imatge, que em ve a la ment sense el més mínim esforç, és que no he vist un banquer suís “de veritat” mai de la vida. No sé per què me’ls imagino així. Potser els reprodueixo d’alguna pel•lícula de James Bond. Potser en realitat són diferents. Però ¿oi que esteu d’acord amb aquella imatge que us he descrit?.. “Et presento al meu amic, el Sr. Tal, és un banquer suec.” No acaba de convèncer. “Et presento al meu amic, el Sr. Tal, és un banquer suís”. Impressiona. A mi que m’expliquin com s’ho han fet, perquè és per prendre’n apunts.

“He estudiat a Dinamarca” no provoca admiració especial. Ja pot tenir els 37.000 estudiants la Universitat de Copenhagen: la idea de fer-hi la carrera es percebria, com a màxim, com una exòtica manera de fugir d’un sistema educatiu per nosaltres més tradicional. Ara bé, “he estudiat a Suïssa” és completament un altra cosa. Sigui pastisseria, sigui economia, sigui filosofia política, tenim la sensació que “els suïssos sí que en saben”. Les seves muntanyes i els seus llacs, la seva bandera i les seves ciutats, els seus caramels i els seus trens, tot és emblemàtic. Un congrés a Suïssa sona a un afer seriós. Una organització amb la seu a Suïssa s’aproxima a les Nacions Unides, la Creu Roja i l’Organització Mundial de Comerç. L’uniforme de la Guàrdia Suïssa del Vaticà recorda, diuen, l’esplendor de les antigues corts. Fins i tot les vaques semblen millors si són suïsses.

El Pacte Federal data de 1291, però els suïssos són multilingües i eclèctics; si mai canten, encara no he descobert el què. No és que tinguin un idioma suís, un immortal teatre suís o una gran literatura suïssa (jo sempre havia pensat que Rousseau era francès). No tenen la “Suïssa, una, gran i lliure”, tot i que suposadament són “un per a tots i tots per a un” (Unus pro omnibus, omnes pro uno), una mica com els mosqueters de Dumas. No moren per “la mare Suïssa”: com a mínim des de fa uns dos-cents anys. Tenen pocs fills i reben molts immigrants. No van donar dret de vot a la dona al nivell federal fins el 1971; no han volgut ser membres de la Unió Europea. Tenen un cap d’Estat col•lectiu que és un consell de set membres elegit cada quatre anys, i des de fa un temps s’han aficionat als referèndums. Però una de les coses que han pogut aconseguir, dins de les nostres ments que els visualitzen, és ser veritablement suïssos, sense copiar a ningú ni assemblar-se a ningú.

(Publicat al BONDIA el 25 d'agost del 2010)

Concentració de ferro

Cristina Orduña ha comentat recentment, a les pàgines del Facebook, l’existència d’un punt de vista, defensat per un metge conegut, que la concentració de ferro en aquestes muntanyes modifica la nostra estructura molecular, fent-nos propensos a les depressions. Qüestió de malalties a part, m’ha agradat la teoria; donaria la resposta a algunes de les preguntes que sempre m’he fet sobre la nostra realitat estranya i misteriosa, amb un toc de bruixeria. Les quantitats de ferro que hi ha a les muntanyes activen algun pol del imant interior que tenim; per això, ens atreuen o ens repelen. L’atracció sol ser més discreta. La repulsió aporta resultats que esgarrifen.

Tant per raons de treball com per la meva condició d’estrangera, durant els meus tretze anys de residència a Andorra vàries vegades he tingut contacte amb les persones provinents dels altres llocs del món que venien a passar una temporada en aquest entranyable país dels Pirineus o bé per quedar-s’hi. Solien arribar plens d’esperances i il•lusions, optimistes, enamorats dels paisatges que acabaven de conèixer. Alguns s’adaptaven més o menys de seguida i encara hi són: suposo que jo represento un d’aquests casos, i la història no va d’ells. Però n’hi havia d’altres.

Al cap de dos o tres mesos es posaven pàl•lids i tristos, s’irritaven amb summa facilitat, es queixaven de les mirades de la gent, de les hores de llum, d’un malestar indefinit i es pronunciaven “ofegats per les muntanyes”. En sortir de les Valls, els caps de setmana, els canviava la cara, els ulls adquirien un to més sà, d’un blau cel, d’un marró del bosc, d’un verd d’aiguamarines. Tornaven a desgana, amb el cap acotxat, aixafats, com si es posessin de cop i volta anèmics, com si els faltés aquell ferro que sobra a les muntanyes. Un dia menys pensat s’enfadaven amb els patrons sense que hi hagués hagut una clara raó, s’acomiadaven sense avis previ i desapareixien. Després, els excompanys rebíem correus electrònics de València o del País Basc, correus plens de felicitat extàtica de veure el mar i dormir a la platja, alguna vegada sense feina, alguna vegada havent deixat la sorpresa i desesperada parella al mig de les Valls.

Jo, en aquell moment, vaig dir que les muntanyes feien la selecció de personal. Aquells qui les queien bé, els acceptaven a poc a poc, aquells qui no les convenien, els rebutjaven violentament. Muntanyes arbitràries, majestuoses, capritxoses. Potser l’explicació científica és la concentració de ferro. No en va, diem que quan aconseguim convertir un assumpte en més mundà, més normal, menys tràgic o menys difícil, li hem tret ferro. Potser la tradició de les fargues, a part de la seva vessant del negoci, tenia aquest objectiu ocult: treure ferro a les muntanyes, canviar-les de caràcter, fer-les un lloc més amè, més hospitalari. No en va, l’arribada de les ones d’immigració és posterior a l’època de les fargues. Per això no ens hem de sorprendre de les obres interminables a les nostres carreteres, de la impetuosa necessitat de cavar que semblen tenir tant les companyies privades com les administracions públiques. Ho fan per una raó existencial: inconscientment, el que volen és treure ferro a les muntanyes, fer que siguin un lloc més “mediterrani”, més planer i tranquil, més amè.

(Publicat al BonDia el 21 d'abril del 2010)