Per què els russos no somriuen

Hi ha tants articles a la xarxa russa que es titulen Per què els russos no somriuen que he deixat per impossible la idea d’esmentar tots els materials que he utilitzat per escriure aquest article. Només faré referència al petit estudi teòric de I. A. Sternin El somriure a la comunicació russa, del qual he tret la majoria de les premisses. Però anem per parts.

“¿I si els parlem en rus –va preguntar un dels meus alumnes un dia– seran més simpàtics?” No m’ho vaig haver de pensar gaire: “No.” Bé, és cert: un dels trets més característics dels russos és la manca total de l’esforç de ser simpàtic. Somriures comprensius: pensaran que estic criticant els russos. No és cert: ara i aquí, el meu objectiu no és criticar els comportaments de grup, ni justificar-los. El meu objectiu és fer entendre –a qui ho vulgui entendre– les diferències crucials de dues cultures que conec bé.

Hi ha una cosa que repeteixo sempre que es tracta de les diferències culturals: quan parlo d’un rus, heu de suposar que es tracta d’un rus de bona fe. És previsible que una persona que treballa de cara al públic i ha de tractar amb molts russos es trobi, una o diverses vegades, amb russos borratxos, drogats, malcriats o malintencionats: alguns operadors i guies turístics han fet llibres d’anècdotes a aquest efecte, i gosaria dir que aquesta probabilitat existeix en la relació amb els clients de qualsevol nacionalitat. Ara bé, fins i tot quan es tracta d’una persona objectivament bona, equilibrada i benintencionada, hi ha certes coses en les quals no coincidim. I una d’aquestes coses és el famós somriure. Bé, encara més que el somriure, l’expressió.

Una de les possibles explicacions de la poca inclinació dels russos a somriure als desconeguts és, naturalment, el fet que la meva generació (i unes quantes d’anteriors) mai no vam veure pel·lícules americanes quan érem petits. Els nostres herois a la pantalla no somreien com els americans. Nosaltres tampoc ho fem. Potser els més joves, aquells qui en van veure més, de pel·lícules americanes, saben com ensenyar les dents, com posar els llavis d’aquesta forma. Els que tenim més de 35 anys no en sabem, i és un fet provat. L’altra explicació popular és la por, el fet que, tal com ho va definir un company meu periodista (rus), “la guerra sempre és a prop”. Però a més a més, hem de tenir en compte altres factors.

Per a un rus, un somriure sempre ha de tenir una raó. De fet, la llengua russa permet fer la pregunta, intraduïble al català, “¿de què somrius?” (o, si ho preferiu, “¿a què somrius?”), que funciona exactament de la mateixa manera que la pregunta “¿de què rius?” i que significa “explica’m la raó del teu bon humor perquè no la veig i em deixa perplex”.

No hi ha somriures de cortesia. Hi ha somriures que diuen “estic content de veure’t”, “estic enamorat de tu”, “acabo de guanyar la loteria” o “sóc la més guapa del món”, però els somriures de cortesia, aquests somriures que “en realitat no signifiquen res”, ens són aliens. Els malentenem. Jo no, ara que fa gairebé dues dècades que estic fora: però quan acabava d’arribar a Andorra, els malentenia també. Les maneres de malentendre un somriure de cortesia que té el rus són diverses. Aquí teniu algunes de les possibles lectures: “Vull ser amic teu i estic genuïnament preocupat pel teu benestar i confort” (o bé “estic content de veure’t”, “acabo de guanyar la loteria”, “sóc el més guapo del món” i “estic enamorat de tu” en qualsevol combinació), “m’estic medicant per combatre una depressió severa i la vida és bella”, “aquests russos tan seriosos és una font constant de diversió per a mi”, etc. La raó d’un somriure, per a un rus, ha de ser transparent, comprensible per a tothom. Si no és comprensible per a tothom, automàticament es percep com a irònic.

No hi ha cultura de respondre a un somriure amb un somriure. Intentar fer que un rus desconegut somrigui si no té una raó vàlida per fer-ho pot ser una experiència semblant a la d’intentar fer somriure un militar de guàrdia al costat de la tomba del soldat desconegut. Si somrius a un rus al carrer, el més probable és que et demani: “Disculpi, ¿ens coneixem?” (en rus). No somriem als desconeguts.

Un somriure, per a un rus, sempre ha de ser sincer. Si un rus et somriu, ho fa perquè vol, no perquè li han ensenyat a fer-ho. No ens han ensenyat a fer-ho. No ens han ensenyat que una persona educada és una persona simpàtica. Ens han ensenyat que una persona educada és una persona seriosa, sincera i digna de confiança. Que és una persona bona. Honesta. Generosa. Tots aquests són valors que compartim amb Europa. Però hi ha tres valors que no compartim: aquells que diuen que a la vida s’ha de ser obert, simpàtic i alegre. Els russos pensen que aquestes coses no han de dependre de l’educació, sinó de la personalitat. Que a la vida és obligatori tenir coratge, no alegria. Que l’alegria, quan vingui, vindrà. Que si el cor se t’obre a algú, ja s’obrirà. Que l’amabilitat amb els estranys s’ha de limitar als intercanvis necessaris, i els amics ja t’estimaran encara que siguis un antipàtic. Ens han educat així. És cultural.

(Publicat al BONDIA l'11 de desembre de 2013)