Les flors i la bellesa

Foto: Reinaldo Márquez

Com a una bona russa, percebo la relació íntima i inseparable entre les flors i la bellesa. Allà on vaig néixer, les flors es regalaven per a qualsevol ocasió. Començava l’any escolar: tots els nens i totes les nenes portaven uns gladiols (habitualment tres) o un ram de crisantems a les seves mestres. Era tradicional. Suposo que les mestres (dones) rebien més flors que els mestres (homes), però no us ho puc assegurar: a la meva escola, que jo recordi, totes les mestres eren dones... Anaves al poble –i tornaves, en autobús, carregada de tulipes, narcisos o peònies del jardí de l’àvia, segons el moment de la primavera o de l’estiu. També portaves pastanagues, bolets o maduixes– però les flors no hi faltaven. Feies tot el trajecte de quaranta, cinquanta minuts, moltes vegades de peu (els autobusos eren barats, però anaven plens), envoltada de la seva aroma. Lògicament, devien haver-n’hi altres, d’olors, moltes i menys agradables, però l’olor que jo recordo, per molt que devia haver estat barrejada amb la suor de la multitud i els fums de gasolina, és inconfusiblement floral. En arribar a casa, les flors s’havien pansit, però les posaves a l’aigua i tornaven a viure.

A la ciutat, els col·legials, organitzats amb l’habitual i ferma disciplina de l’escola comunista (no tan diferent de la religiosa com es podria imaginar) anàvem a plantar arbres als parcs, però la sensibilitat ambiental no incloïa la idea que plegar flors podia ser dolent. Potser no tocàvem algunes espècies protegides en particular, però sovint era qüestió del sentit comú: collies les mateixes flors que la mare o l’àvia (les margarides, les agafaves, les campanetes blaves, no). No era qüestió de trobar flors rares, però plegar flors era tan bo com era bo i fins i tot festiu menjar carn (tot i que no se’n menjava gaire, per raons de preu, i molta gent religiosa se n’abstenia durant certes èpoques de l’any, no érem vegetarians per convicció, en absolut), com era bo tenir molts llibres (no es considerava un insult als boscos i un assalt als pulmons dels múltiples habitants del mateix petit apartament, sinó un signe d’alta cultura).

Les floristeries de la ciutat no utilitzaven esprais ni conservants; no es feien rams ni composicions florals, llevat que es tractés d’un funeral o d’una boda. La teva composició la feies tu mateixa, amb unes herbes verdes decoratives que podies escollir al teu gust. Hi havia normes, poques però rígides: sempre un nombre senar de flors. Mai dos o quatre: només als cementiris, per als morts. Sempre flors fresques, mai de plàstic. Les flors grogues es consideraven un emblema d’engany: “si el teu xicot et regala flors grogues, t’enganya”. No sé a qui se li podia acudir regalar flors grogues sabent això, però de narcisos i de tulipes grocs, en regalàvem uns quants, amb una felicitat que ignorava les nostres pròpies supersticions. De nens, fèiem garlandes precioses de pixallits grocs per a nosaltres mateixos i totes les nostres famílies, i no protestava ningú. Érem contradictoris en les nostres creences. Compràvem flors en tantes ocasions que intueixo que devien ser ridículament barates, com tantes altres coses de l’època soviètica que per alguna raó sortien pràcticament gratis a la ciutadania mig afamada. Gairebé ignoràvem l’existència de les flors tropicals: totes eren de la regió. Anaves a visitar la tia: li portaves un grapat de nomoblidis de camp. La teva germana tornava del viatge a Moscou: a l’arribada a l’aeroport o a l’estació del tren l’esperaves amb set clavells. Convidaves els companys de classe a celebrar el teu aniversari: acabaves amb seixanta roses salvatges. Sorties a passejar sola: et regalaves violetes o lilàs.

Quan ve la meva mare, em compra una rosa. No hi puc fer res; vol introduir un toc d’harmonia a la meva vida, i crec que ho aconsegueix. Per una raó que no acabo d’esbrinar, aquí, a Andorra, si em compro flors, em sento un xic culpable, se’m fa estrany passejar pels carrers amb una flor quan no és cap dia de Sant Jordi. Però a Rússia es fa, i molt poques vegades, jo mateixa em compro una rosa blanca o vermella, habitualment a la floristeria darrere de l’Escale que té el programa d’ofertes: “Les flors, més sovint”. Aquí, quan es regalen flors, gairebé sempre es regalen rams, i els rams més macos que he rebut a la meva vida crec que havien provingut de la “Floristeria del poble”, d’Encamp...

Gaudiu de la bellesa, els efímers moments d’estiu. Tots els moments són eterns quan són una font de plaer.

(Publicat al Fòrum.ad el 24 de juliol del 2010)