El quintet de la mort

Entre les formes de fugir de la realitat, el cine vell és la més efectiva, la comèdia negra, la més divertida, i El quintet de la mort, titulat Ladykillers en la versió original i produït pels Estudis Ealing, insuperable.

Al Londres de la postguerra, una ciutat encara no del tot recuperada de l’absurd del món embogit, de la possible invasió hitleriana i el consegüent keep calm and carry on en potència, hi viu una supervivent del segle anterior, en companyia de tres lloros. Així és Katie Johnson, que als 76 anys donà vida a la imatge de la senyora Louisa Alexandra Wilberforce i s’emportà el premi a la millor actriu britànica. Viu a la ciutat de les racions, els trens de vapor i els carros portats pels cavalls, envoltada de tòpics adorables de la normalitat britànica com cabines telefòniques vermelles, temps canviable i policies amables, en una casa torçada on tots els quadres pengen de costat. No li sobren ni diners ni companyia, per la qual raó té un anunci posat a la botiga del barri sobre les dues habitacions a casa seva que estan preparades per ser llogades. I vet aquí que una ombra vil cau sobre la innocent vida de la confiada velleta: una banda criminal escull casa seva com a centre d’operacions en plena preparació d’un robatori a l’estació de tren veïna. Alec Guinness, que es fa dir professor Marcus, lloga les dues habitacions a la vídua Wilberforce i li demana si ell i els seus amics, un diletant quintet de corda, hi podrien practicar el minuet en E-major del compositor italià Luigi Boccherini. La vídua, lleugerament avorrida amb la monòtona existència, ho accepta encantada. Els lladres fan veure que assagen el minuet mentre, en realitat, assagen el robatori amb l’acompanyament del tocadiscos i pauses freqüents per berenar amb la velleta. La senyora Wilberforce té un martell especial per colpejar les canonades de la cuina perquè baixi l’aigua freda, un cop ben fort i ja en tenim prou per preparar el te als gàngsters. Amb un convertidor de la moneda estrangera i una calculadora d’inflació des de l’any 1955 fins a l’any 2015, arribo a la conclusió que el botí representaria uns 720.000 euros, o 144.000 euros per cap entre els sis participants. Ni molt ni poc. Massa diners per deixar-ho córrer, poc capital per morir per ell. El robatori es porta a terme, però la Sra. Wilberforce s’hi troba implicada i insisteix a avisar la policia. Aleshores els nostres lladres decideixen matar la velleta. I no en són capaços. Un per un, es maten entre si o es moren, fins deixar la vídua perplexa amb l’equivalent contemporani de mig milió de lliures esterlines, en la desaparició del qual la policia no està interessada en absolut.


L’ingredient indispensable de la comèdia és la bona intenció del qui surt victoriós de tots els embolics que li ofereix la vida. No cal que sigui ni intel·ligent, ni maco, ni heroic, ni ric, ni hàbil, ni obedient, ni fill de casa bona. Ho pot ser tot, o bé pot no ser res. El protagonista ha de tenir el cap posat a fer allò que toca i no fer el que no toca, amb la condició que hi hagi manera de trobar-li remei. La Sra. Wilberforce  (Katie Johnson) ho fa de forma admirable. En cap moment té por d’haver estat còmplice del robatori: s’indigna per la immoralitat del crim. La seva reprimenda convenç uns quants gàngsters de la colla: se’n senten genuïnament avergonyits. Si ets així, ja t’és igual guanyar o perdre, fer el ridícul o patir. Llarga vida a les velletes coratjoses, per molts que siguin els defectes que les acompanyin.

(Publicat al BONDIA el 21 d'octubre de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor).