Per Nadal cantarem nadales

Quan jo era petita, el Nadal era una cosa llunyana. Hi havia només una església que funcionava a la ciutat de Sverdlovsk, ara Ekaterinburg, durant l’època soviètica. L’església del cementiri on el meu avi Ivan estava enterrat sota una estrella roja. No es posaven creus a les tombes dels coronels de la KGB, i no era creient. La seva mare li va donar una estampeta que va dur per tota la guerra, i tenia rastres de bales, però al cos viu no el van tocar. Venia d’un poble de la vora de Tambov, on ara, segons els cercadors d’Internet, no hi viu ningú, d’una família de moltes germanes, i era l’únic fill, el petit. Va morir quan tenia la meva edat, es deia Ivan, una variant russa de Joan, i estava enterrat al cementiri de Sant Joan, Ivanovskoie, al costat de la catedral de Sant Joan, i jo pensava que el cementiri es deia Ivanovskoie en honor al meu avi, el que va morir jove. Les esglésies no m’agradaven, hi feia l’olor de prohibició i de mort, ambient de cementiri. I el Nadal era una festa de l’Església, una festa d’aquell món alternatiu on anaven les velles abans de morir, on anaven aquells que no tenien res a perdre, ni personalment ni col·lectivament, com a família. La meva àvia, la vídua de l’avi Ivan, sí que hi anava, però amb l’excusa de no tenir estudis, de no ser membre del Partit, d’haver estat treballadora tota la vida i de pesar cent quilos a les èpoques de bonança. Sempre anava a veure els morts, i si ens feia mal alguna cosa, recitava unes pregàries que no tenien ni cap ni peus. Si li preguntaves què hi havia després de la mort, però, et contestava convençuda que no hi havia res.

El que sí que celebràvem era l’any nou. I per Nadal, no cantàvem nadales. Anys més tard, a París, la família en el pis de la qual jo tenia llogada una habitació em va preguntar com eren les nadales russes. Jo, aleshores membre esporàdic de la coral de l’església dels sants Cosme i Damià, vaig arrencar a cantar-los a cappella un cant gregorià. Em van mirar amb espant, i vaig entendre que per a ells una nadala no era un cant de Nadal de l’Església ortodoxa, de cap Església, sinó una cançoneta “de Cap d’Any”: d’aquestes, en teníem moltes. L’avet petit, L’avet va néixer al bosc, totes semblaven tenir l’avet, l’arbre de Nadal, com a protagonista.

Aquells qui no van viure la falta absoluta de Nadal durant la seva infància no entendran ni la nostra absència de depressió prenadalenca ni la nostra incomprensió de la necessitat d’explicar històries incongruents sobre el Pare Nadal als més petits. Sí, amb el pas dels anys se m’ha traspassat una mica de tristesa dels meus amics andorrans. Però no hi és tota, no és tanta ni tan autèntica com la seva. I he arribat a tenir una filla que als 10 anys té prou tacte per no retreure la incertesa de l’existència dels Reis als seus propis progenitors. Canta Jingle bell rock i En la Puerta del Sol al concert nadalenc de l’escola, amb els seus companys, i els pares s’animen amb la del Mecano. Encara somnia a fer d’àngel al Pessebre Vivent, com ho feia anys enrere la seva iaia. I dibuixa ninots de neu, un de calb amb corbata que és el papa, un altre amb cabells llargs, un llibre i una jaqueta delicada que és la mama, i un altre amb una samarreta d’estiu que és ella.

Hi ha màgia, al Nadal. Tot i que sempre m’ha fet molta pena, la vida de Jesucrist. Pobret, va morir tan jove. Ja ho sé que era Déu, però no l’haurien d’haver matat. Bon Nadal, bells amics, tristos, alegres, esperançats. Bones festes i bons pro­pòsits.

(Publicat al BONDIA el 23 de desembre de 2015. Text. Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).