Al començament del segle XIX, quan Charles Baudelaire encara estava al bressol i Paris vivia una tranquil·la època pre-Haussmann, quan la gent encara es quedava al seu quartier, al petit barri de la seva residència, per tots els esdeveniments de les seves vides, abans de que hagin aparegut els passatges, poblats pels flâneurs, les mandarines van arribar a Europa. No sé com funcionava, en aquella època, el tema de la importació i exportació de la fruita.
Probablement havies de portar unes llavors, fer que un arbre creixés, combatre les nombroses plagues que el podien afectar i adonar-te de que era més resistent al fred que els llimoners però amb els fruits igual de sensibles, intentar collir-los quan la pell encara era verda per adonar-te de que valia més esperar que maduressin. Tal volta estic equivocada, però tinc la impressió que fa un parell de segles la vida era més lenta i totes les coses bones que la formaven eren de lenta maduració, es prenien el seu temps.
Les mandarines, o els mandariners, o les llavors de mandariner exportades, o totes les tres coses, venien de Vietnam: de la regió que es diu la Cotxinxina. No sé vosaltres, però jo sempre havia dubtat de l'existència real de la Cotxinxina, considerant-la un país veí d'allà on Jesucrist va perdre l'espardenya, una destinació fictícia de l'estil del País de les Meravelles d'estil Tom Burton però ben llunyà.
Imagineu-vos la meva sorpresa quan vaig llegir que era un territori que en vietnamita es deia Nam Bo (el que significa frontera sud), un lloc tan real com les Bons d'Encamp o Ansalonga. Fantàstic. Més endavant, un rigorós treball d'investigació viquipèdica em va portar a descobrir que es tractava de dos llocs distints, amb una lletra de diferència entre ells. El lloc llunyà no precisat, al costat dret de la regió de l'espardenya perduda, és la Conxinxina, probablement un barbarisme de procedència castellana o portuguesa, mentre la Cotxinxina representa allò que us deia abans, la pàtria mare del citrus nobilis que es troba al delta del riu Mekong i gràcies a la seva situació geogràfica, gaudeix d'una extraordinària riquesa arrossera.
Nota mental per a columnista imaginativa: anar amb compte per no confondre-les. Viatgers intrèpids, sens dubte les distingiu. Per a aquells qui ens desplacem amb poca freqüència i a poca distància, però, malgrat les detallades explicacions de l'internet, segueixen semblant la mateixa cosa.
D'allà, de lluny, ens va venir la mandarina, la fruita exòtica d'escorça fina amb un nom que tenia l'origen en el color dels vestits que usaven els mandarins xinesos. Al llarg de la costa mediterrània i a llocs remots del mar, es van plantar arbres de fulles estretes i allargades que mai arribarien a l'alçada més gran de tres o quatre metres, arbres baixos de flors blanques.
Les seves fruites, amb poca polpa i molts pinyols, feien una fragància que per a mi s'ha associat des de sempre amb les festes de Nadal, perquè eren un regal de Nadal a casa meva, les mandarines. Es penjaven a l'arbre, a l'Avet de l'Any Nou, amb fils de color daurat: des d'aleshores l'olor a la festa sempre és la de les pells de les mandarines.
Fins i tot el color de les mandarines, aquell to del taronja que significa alegria, és el color de la infància, de les il·lusions que perduren. Com a toc andorrà, em resta afegir que els sorbets de mandarina tenen com a mínim un fan confessat famós a casa nostra: en David Gálvez, el de les Cartes mortes (visca Bartleby) i la resta.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 9 de juny de 2014).
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada