Els coloms de Sant Marc

I tot, com sempre, ha sigut la culpa de la poesia. D’això, i d’escriure articles basats en somnis impossibles. “Mai no navegarem pel mar atzur. No ens espera ni el Corn d’Or, ni els coloms que volen per la plaça de Sant Marc.” El meu home, ànima pràctica i sensible, en llegir l’article en qüestió el passat mes d’abril, no va trobar cap altra resposta a oferir que no fos reservar el viatge que incloïa tant Venècia com Istanbul, tant Roma com Atenes, tot un curull de destinacions somniades ajuntades en tres setmanes d’agost.


Ja n’he tornat: com sempre em passa, amb imants per a neveres dels amics, postals, clauers, ouzo, braçalets i oli i sabó artesanal. He vist vaixells de vela a la llum de l’alba, i he viscut un percentatge més que raonable de navegació en vaixell, barca, barqueta i miniferri, i fins i tot una volta en gòndola acompanyats per la sonora veu d’un turista desconegut que havia decidit representar O sole mio en un lloc perfectament idoni. Pel pur caprici de la fortuna, l’hotel que vam trobar a Venècia a través del Booking.com se situava a la plaça de Sant Marc. Per una possible raó d’overbooking d’última hora, ens va tocar, sense cap modificació d’aquell preu habitual que es paga per una habitació d’un tres estrelles, una enorme suite amb un jacuzzi: la delícia de la nena, que va passar una hora fantàstica en una mena de merengue de sabó, una muntanya d’escuma blanca. Això t’ho explico perquè em va fer gràcia, però no ve al cas. El que sí que ve al cas és que a banda del luxe asiàtic amb elements rústics, la joia de la corona de la suite eren les vistes a la plaça i a la part esquerra de la façana de la Basilica di San Marco.  En treure el cap de la finestra, em vaig quedar cara a cara amb la famosa porta de San Alipio amb el mosaic del segle XIII que representa la mateixa basílica de l’època, suficientment allunyada per poder-la observar tranquil·lament. I com si fos per assegurar una posada en escena perfecta per fer-hi desenes de fotos, a la paret del nostre edifici hi havia enganxat un fanal apagat o més aviat una mena de branca de ferro colat que s’acabava en un fanal. Aquesta branca servia de perxa a dos coloms, els coloms de la plaça de Sant Marc que tenien la cara d’haver-m’hi estat esperant quasi tota la vida. Poques vegades a la meva vida havia tingut, amb claredat semblant, la sensació d’haver rebut exactament allò que demanava, sense saber-ho. Després de veure Roma i Atenes, Istanbul i l’illa de Delos, les cases blanques i blaves de Santorini i les ruïnes d’Efes a Kusadasi, després de Pompeii i de Florència, havia arribat a la meva destinació. Encara ens quedaven els 1.300 quilòmetres en cotxe de viatge de tornada, el poble de Crèmia als Alps italians, a la vora del llac Como, els Alps francesos, però la ruta alegre del meu destí ja estava feta.

No, no m’hi quedaria, a Venècia. De totes les ciutats que he vist, el lloc on viurà, a partir d’ara, la meva ombra, el meu doppelgänger, el meu bessó viatger, és Roma. A l’acte paranormal d’estar en dos, o uns quants, llocs al mateix temps (bilocació, se’n diu, si no vaig errada), hi he deixat una altra Alexandra. Ara mateix, deu estar caminant per la via dels Fòrums imperials (carrer per a vianants tancat al trànsit per una decisió de l’alcaldia més discutida i contestada que la de l’avinguda Carlemany a casa nostra) en direcció al Coliseu. ¿De què hi viurà? Ma per favore! – és un fantasma, és capaç de viure de l’aire, no menja gaire i, a més a més, segur que parla l’italià.

(Publicat al BONDIA el 27 d'agost de 2014)