"Amo l'aroma d'aquest brot de menta..."

«Menta? –diu el meu home. La poso al gintònic». «Gintònic?» «Sí. I als mojitos». Mirant el dibuix preciós d'una senyora grega entre dues columnes, amb branques de menta, que ha fet Jordi Casamajor, em pregunto si els grecs també posaven menta a les begudes. 

Els àrabs la barrejaven amb el té verd: una combinació perfecta per calmar la set. A casa meva, també es feien tes amb menta. Sempre bevíem té negre, i afegíem menta fresca del jardí directament a la tetera. La cuina s'omplia d'olor de menta. Ara mateix, si em concentro, puc sentir el seu aroma que ve de vint-i-cinc anys enrere, l'aroma de la calma. I això que sempre penso que no m'hi fixo gaire, en les olors: no em molesten. Fer-me feliç sí: sí que em fan feliç. Recordeu com ho deia el gran Josep Carner, al seu poema Fidelitat?

M'hagués llevat l'esguard una espasa roenta

jo reconeixeria encara, poble meu,

tes cases, per l'olor de l'encens la de Déu

i la del moliner per una olor de menta,

i per l'olor del pa sabria quina és

casa de cada un dels tres flequers…

SÍ, és tremenda, la importància de les olors. Amo els aromes. Sí, jo també, com Joan Salvat-Papasseit, «amo l'aroma d'aquest brot de menta/ que duus lligada dintre el teu somrís...» No em fan patir, les aromes, però sí que les recordo, de dia i als somnis, i sí, l'entenc, la set d'un brot de menta: «Perquè vindria de la boca teva/ la posaria al mossec de les dents». Fes-me'n penyora, de l'aroma de l'amor...

El nom de la menta pebrera, com els noms de moltes plantes, ve del nom d'una nimfa. Cada vegada que m'apropo a la mitologia grega, em sorprenc pels estranyíssims lligams amorosos que unien i separaven els éssers sobrenaturals que habitaven els seus mons. Sembla que el lloc més precari era el de les nimfes: éssers perillosament bonics i indefensos. La Mintha va ser convertida en un brot de menta per Persèfone, esposa del seu amant i filla de Zeus: déu del qual la pobre estava fatalment enamorada. La nimfa desafortunada, de pell blanca i de cabells negres, estimava la llum del sol i l'aigua dels rius. Per la subtil ironia de les llegendes, va esdevenir l'amant del rei dels inferns, de la terra dels morts. «Mes ai! Cada mortal canta sa pena,/ i cadascú desitja el que no té», en deia Josep-Sebastià Pons. Naturalment, a molt poc temps de començar l'amor inversemblant, va caure víctima de la gelosia de la deessa que s'identificava amb la llavor que penetra en la terra fins que germina, brota i torna a sortir a la llum. La reina dels camps d'asfòdels, del lloc de repòs etern d'herois i bona gent, va convertir la rival en una planta aromàtica, en menta forta, una planta afrodisíaca si es pren en grans dosis: «la menta, –diuen–, fa anar calenta». El seu oli essencial deixa un gust de fred a la boca. Prosèrpina sempre m'ha inspirat el més profund respecte.

Si no vols adormir-te, olora l'aroma de fulles picades de menta. El seu olor et donarà una sensació d'equilibri espiritual i moral, millorarà la teva memòria i capacitat d'estudi. Els grecs perfumaven les seves cases amb l'aroma de menta, creant un ambient d'harmonia i bon humor. Per purificar la casa durant l'hivern, a l'antiguitat es cremaven fulles seques de menta pebrera.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 29 d'octubre del 2012)

Il·lustració: Jordi Casamajor