El blat madur i amb ell, les males herbes

No ens assemblem en res a aquells homes que, al mateix temps que domesticaven la primera ovella i la primera cabra, van començar a cultivar el blat –que ja coneixien en el seu estat salvatge – uns 8000 anys enrere. Per molta novel·la històrica que podem arribar a llegir, se'ns fa difícil imaginar l'agrònom de l'època que va catalitzar la mutació gràcies a la qual va resultar una planta amb llavors més grans que les del blat silvestre. A Grècia, les espigues de blat van esdevenir un dels atributs principals de la deessa del pa i de l'agricultura Demèter, filla de Rea i Cronos, germana gran de Zeus. Demèter, o Ceres (el seu equivalent romà), és la «mare del gra», la deessa que alimenta. Segons la llegenda, mentre cercava la seva filla Persèfone, va cuidar dos nens: Demòfon i Triptòlem, fills del rei d'Eleusis. Als dos, va decidir conferir-los dons extraordinaris. Volia que Demòfon esdevingués immortal, i cada nit exposava el seu esperit a les flames de la llar de foc. A Triptòlem –aquell mateix agrònom de l'antiguitat que ens és difícil imaginar–, li va ensenyar a cultivar el blat. Li va regalar un carro adornat amb serps i estirat per dracs voladors per a que recorregués el món i difongués el seu art a tots els pobles. Alguns dels reis als quals Triptòlem va ensenyar l'agricultura, es van negar a compartir aquests coneixements.

Així ho va fer Lincus, rei dels escites, i va intentar assassinar Triptòlem per a que no ensenyés l'agricultura al seu poble nòmada. Demèter, però, ho va impedir. Va convertir Lincus en un linx, un animal de gran sentit d'oïda i gran precaució que encara ara habita els boscos de coníferes d'Euràsia: alguna vegada, quan era petita, l'hi he vist de lluny. Més endavant, Triptòlem va instituir els misteris d'Eleusis: misteris que semblaven contenir l'esperança d'una vida després de la mort, i involucraven la intoxicació narcòtica de grau important de tots els participants. En tot cas, els participants no podien revelar el contingut dels misteris als no-iniciats, so pena de mort. Al Museu Arqueològic Nacional d'Atenes, s'hi pot veure un relleu del segle V abans de Crist: Triptòlem de peu entre Demèter i Persèfone, rebent espigues de blat.

Els altres misteris celebrats en principal expressió del culte de la Demèter eren les Tesmofòries: les festes de la fertilitat en les quals només les dones casades amb ciutadans atenencs podien participar. No en sabem gran cosa a part de que incloïen un dia de dejuni (només es podien menjar llavors de mangrana), i després una matança de porc. En aquella època, les dones no solien escriure gran cosa més que cartes privades, i no tenim fonts en què poder confiar. Aristòfanes, el meu comediògraf preferit de tots els temps, en va escriure una comèdia on se'n reia de les dones i dels homes, dels polítics i dels borratxos, dels poetes tràgics (Eurípides en particular), dels homosexuals i heterosexuals, dels vells i dels joves, però a part d'assegurar el final feliç, això no ens ensenya gaire sobre com eren les coses en realitat.

Poques plantes tenen tan bona premsa com el blat, fins i tot ara, a l'època de la seva omnipresent modificació genètica. Al món de la màgia i dels somnis, també hi juga un paper prominent. Si has somniat amb camps amplis de blat, se't pot felicitar: tindràs un èxit en les empreses que tenen, per a tu, una gran importància. Si somnies amb el blat madur, tindràs un matrimoni feliç. Si somnies amb el blat podrit, tindràs decepcions a la vida. 

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 4 de novembre de 2013)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

Somnis

Què has somiat? – pregunta la meva filla cada dia, i jo mai no me’n recordo. Així que li explico tot allò que hauria d’haver somiat. Les excursions de muntanya, les flors i les papallones, els cels nocturns i les seves estrelles, el meu poble quan era petita i tots els animals que teníem a casa (porquets, conills, gallines), la meva àvia Olga, el nen de la meva germana que està gairebé a punt de néixer, el mar i el castell de Cotlliure, amb les seves platges de pedra i cases de color taronja i groc. Més ciutats... Florència quan la vaig veure per primera vegada, Venècia que mai he vist, Itàlia en general, i mira que gairebé no la conec, mai no he tingut cap equivalent d’unes “vacances a Roma”. Tampoc no he vist la pel•lícula de “Les vacances a Roma”, només tinc la consciència de que es tracta de les pel•lícules d’Audrey Hepburn on està tan maca com la meva mare de jove... Audrey Hepburn, aquella que deia que per a tenir llavis bonics calia dir coses bones, per a tenir ulls bonics, calia veure la bellesa dels altres, i per a caminar amb dignitat, recordar que mai no camines sol.

Sí, jo hauria d’haver somiat coses bones. Se m’hauria haver obert la bellesa del món. Hauria d’haver-me despertat amb la consciència que mai no caminaré sola. Però els únics somnis que recordo de les últimes setmanes és una versió (que em va semblar prou bona) de la tercera pel•lícula del Indiana Jones (aquella on Sean Connery, vull dir doctor Jones el pare, li fa comptar fins a vint en grec abans de començar a parlar, i on s’explica la mania que té per les serps), i el somni on un autobús ple de polítics de relativa rellevància internacional entrà al meu pis, per la porta. La veritat és que visc al primer, i tècnicament la nostra porta d’entrada no està preparada pel pas d’autobusos ple de gent, però no van trencar res. Van baixar de l’autobús i es van muntar una festa amb còctels i canapès. La veritat és que no era gens desagradable, però estaven fent la seva festa, i a mi no em feien ni cas. No sé on estava la meva família, però considerant que es tractava d’un somni, dic jo que continuaven dormint, mentre jo em vaig despertar indignadíssima per la poca consideració que els personatges públics de l’autobús havien demostrat pels sentiments del ciutadà humil (o sigui, jo), entrant al seu pis en transport públic. Em va costar cinc minuts ben bons resituar-me en la realitat. Mentida: en fa cinc dies, i encara no els ho perdono. Especialment a Barack Obama. D’aquest sí que no esperava aquesta mena d’actuacions.

Com és, la realitat? Fins a quin punt ens la inventem? Fins a quin punt la influencien els nostres somnis, les pel•lícules que hem vist, les històries de la nostra infància, i simplement les coses que ens havíem inventat, per fer bonic, per espantar-nos a nosaltres mateixos, o per fer feliç a algú que estimem?.. Com construïm el nostre món real, i fins a quin punt ens és permès viure en un món fictici, teixit amb fils de fantasia?.. En rus, per dir “bona nit”, es desitja una nit tranquil•la. Que siguin tranquil•les totes les nits. I que tingueu bonics somnis.

(Publicat al Butlletí de la Universitat d'Andorra el 7 d'octubre del 2010)