dissabte, 18 de setembre del 2010

L’evanescent regne de les olors


(Foto: Reinaldo Márquez)

Recordeu aquell llibre de Patrick Süskind? “El perfum.” L’evanescent regne de les olors. La idea de reunir l’essència de l’atracció en un flascó és deliciosament creïble. Tots, en algun moment de les nostres vides, hem quedat fascinats per algú (ni que fos per un sol instant) per una raó inexplicable. Podem suposar que és la seva ànima, però què en sabem, de l’ànima d’un desconegut? No seria més lògic explicar el poder de la seducció que algunes persones tenen, i les altres desitgen i perceben, però no arriben a tenir, per una cosa molt més física, tangible, i per això possible de dissenyar, d’imitar, de compondre? Sabem que la primera impressió no és produïda per les paraules. Potser les persones ens entren per la vista? Potser, en part. Però hi ha gent que té una aparença harmoniosa i no ens provoca aquella impressió inequívoca. Escoltem les paraules, veiem com els nostres interlocutors es mouen, però el que percebem no es limita a la vista ni a l’oïda, sentim una altra cosa.

Definitivament, podria ser la fragància de les persones. Sí, podria ser la seva olor. I de la mateixa manera que la bellesa física consisteix, en una gran part, dels “afegits”, del pentinat, del maquillatge, de l’estil i els teixits de la roba que portem, la nostra bellesa sensual deu dependre del disseny de les nostres fragàncies, de la seva composició, de la relació de la nostra olor natural amb les aromes que ens envolten. Per això els nobles dels temps passats tenien els seus propis perfumistes que preparaven combinacions d’aromes que eren només per a ells, que els complaïen i corresponien a l’estat del seu ànim.

No sóc ningú que pugui donar cap classe de seducció. L’únic home que afirma haver-se quedat instantàniament fascinat per mi és el meu marit; devem ser compatibles. Les multituds de persones que trobo cada dia no tenen cap tendència a enamorar-se de mi. Això es podria explicar pel fet que jo distingeixo poques olors, poques essències bàsiques. Si es tractés de sons, se’m consideraria sorda, però en tractar-se d’aromes, crec que no hi ha paraula que descrigui el meu olfacte desentrenat. De la mateixa manera que sóc incapaç d’identificar més de dues veus en una peça musical polifònica, sóc incapaç de distingir les fragàncies d’un perfum. Les seves notes altes, designades per atreure, les notes mitjanes, el cor del perfum i el seu esperit, les notes baixes, que hi donen una harmonia, són totes un misteri per a mi. No elegeixo un perfum a base de les seves notes; altres sentits em guien, precedint l’olfacte. Primer de tot, miro el nom de la casa. Després ve el nom de la fragància. Afegiu-hi l’impacte visual causat per la publicitat, la forma del flascó, i les característiques que suposadament té el perfum a escollir. N’hi ha que es venen com a salvatges, sensuals, dolços, frescs, i ho assumeixo abans d’olorar-los. L’aroma ve després, un cop aplacades la vista i la oïda, la memòria i la vanitat. En el món del perfum, com en una gran part del nostre món, m’influeixen els creadors d’imatge.

L’educació del sentit d’olfacte és tan, o més, rellevant com l’educació dels altres sentits. La secció del Museu del Perfum de la Fundació Júlia Bonet que gaudeix d’un èxit més gran entre el seu públic jove i adult és l’Àmbit Zero, o l’estació olfactiva. La possibilitat de convertir-se, per uns pocs instants, en el teu propi perfumista, en un nas privilegiat capaç de produir una màgica combinació d’olors, és atractiva per a tothom menys per als al•lèrgics al pol•len. Després de passar una estona familiaritzant-nos amb les aromes bàsiques, aspirant essències de mandarina, llimona, canyella i roses, jo també em vaig fer el meu propi perfum, i la meva filla de cinc anys, el seu. La seva versió final em va semblar més agradable que la meva; com a perfumista, la nena té més futur que jo.

La creació immediata dels nostres perfums fou possible gràcies a la màquina construïda especialment per al Museu del Perfum d’Andorra pel Rosendo Mateu, nas de Puig. Diverses escoles, principalment les de Barcelona i Badalona, acostumen a portar els seus alumnes a visitar aquest museu, ja que ofereix una bona manera de desenvolupar la cultura de l’olfacte des de petits. La composició d’olors s’assembla a una composició musical: has de recordar les aromes essencials que t’interessen, experimentar-hi per aconseguir la proporció correcta, i comprovar el resultat.

El museu està situat a l’Avinguda Carlemany, 115, 1a planta, Escaldes-Engordany.

(Publicat el 18 de setembre del 2010 al Fòrum.ad)