Una de les conseqüències delicioses de ser amiga de Sergi Mas –n’hi ha tantes que no seria fàcil escollir-ne una de més pes, però aquesta n’és una– és un amor per la producció artesanal pirinenca que acabes desenvolupant sense voler, com si formés part de la teva vida des de sempre, com si s’hagués fet lloc al teu tortuós i incomprensible arbre de família des de fa generacions. Amb el guiatge discret i respectuós del mestre, les arts populars esdevenen properes i diàfanes, i a poc a poc entens que són el súmmum de tota la saviesa de la humanitat. Són la sal de la terra. I el meu estri preferit són els salers: salers de pastor fets per donar sal als animals i per guardar sal per a les llargues travesses humanes per les muntanyes boiroses, salers de cuir i d’escorça entrellaçada, de carbassa, de pell de bedoll, de suro, de banya d’isard i de palla, en forma de barca, de cap d’animal i de tronc excavat, però sobretot aquells salers de fusta del Pallars Sobirà que dibuixava Violant i Simorra i que s’assemblen tant als salers andorrans de tota la vida.
Per això vam anar a casa d’Antoni Gonzàlez Manresa, originari precisament del Pallars Sobirà, de Sorpe, del nord de la vall del riu de la Bonaigua, de casa Redó, i instal·lat des de fa lustres a Ransol, pallarès de naixement i canillenc d’adopció, amb dona canillenca i fills canillencs: per veure els salers de fusta que fa i els cistells que fabrica amb vímet, les figuretes d’isards que enginya i les famílies abraçades en una sardana màgica que apareixen de les seves mans, fetes de fang.
Havia començat a treballar el fang amb els professors de la fundació de l’ONCE, i un dels treballs en fang que més em colpeix és un pessebre en forma de bolet gegant, guanyador d’un concurs andorrà de pessebres creatius, amb la mula i el bou que treuen el cap del darrere del bolet, amb una certa timidesa. Ens fa una demostració de com treballa la fusta: un estri de metall substitueix la seva mà bona, l’esquerra, que li manca, i la utilitza per picar la part de dalt de la gúbia, que aguanta amb la mà dreta. Darrere de les ulleres fosques, s’endevina una mirada penetrant: mai no diries que no hi veu, sí que hi veu, potser amb l’ajuda dels altres sentits que tenim més dorments.
Segueix la tècnica tradicional de la fabricació dels salers: de la part de dalt d’un tronc, talla la part que serà la tapa, i buida la part restant a mà, sense l’ajuda de les màquines modernes, encara que es tracti de les varietats de fusta més dures. Una particularitat seva és que de vegades fa la nansa del saler del mateix tronc de fusta, perquè tot quedi una sola peça. Els té de noguer i de freixe, de vern i fins i tot d’eben: els decora amb ornaments de grandalles i llaços, amb una harmonia encantadora, perfecta. La vella tradició perviu. Llarga vida a la vella tradició.
(Publicat al BONDIA el 5 d'abril de 2017. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada