La vall glacial de Montaup

El camí de Coll d’Arenes, fins a la cresta de l’Estanyó

No fa ni vint dies que el vent i la pluja penetrant ens acompanyaven a la pujada a l’estany de Cabana Sorda, l’estany on la capa de gel encara no s’havia fos del tot, amb gruixudes pales de neu a les vores.

Avui pujarem fins a la cresta de l’Estanyó, per la vall de Montaup. Des de Canillo agafarem la carretera del Coll d’Ordino (CS-240, Canillo-Ordino), i aparcarem entre els quilòmetres 4 i 5 d’aquesta carretera, abans d’arribar al mirador del Roc del Quer: hi ha un petit espai d’aparcament a prop de la Borda de Janramon i a pocs metres del començament del camí que sembla especialment preparat per al nostre jeep. Hem escollit un diumenge d’una concentració de ciclistes (n'hi ha tants que ens ha costat arribar a Canillo des d’Encamp, ja són dos quarts de dotze), i acabem de tancar el cotxe quan un ciclista para al costat nostre demanant “senyors, ¿per anar a Caldea...?” Estic a punt de començar a explicar-li-ho quan m’adono que és broma i que es tracta d’un excompany de feina del meu home que ha parat per saludar-nos i per dir-nos que s’acaba de trobar amb unes bèsties robòtiques en bicicleta que han recorregut tot Andorra en un tres i no res i se’n vanten davant dels pobres mortals. Ens n’acomiadem i enfilem el camí de punts grocs marcat “Coll d’Arenes” cap al nord-est, seguint el riu, entre les flors violetes, grogues i blaves. Aquí no hi ha grandalles.

El camí de la vall de Montaup està molt ben senyalitzat (com veurem de baixada) però de seguida el perdem havent-nos encantat amb les vistes, les vaques que hi pasturen, les cimentacions de ferro a vora el riu, els bonics salts d’aigua i un turista francès que fa fotos amb una càmera antiga. El seguim com si fos el flautista d’Hamelí, sempre en direcció correcta cap al nord-est i cap al Coll d’Arenes, però sense ruta, per unes molleres, tot preguntant-nos si les grans pedres que hi ha pel camí les ha deixat un gegant per marcar-lo. A partir de la Costa de la Roca Negra retrobem el sender, i fem la part més pronunciada de la pujada per on toca, i arribem al Coll d’Arenes (un munt de pedres amb dues fletxes una de les quals apunta a la dreta i diu Arans, i l’altra, a l’esquerra, i diu Canillo). En aquest moment, portem aproximadament 2 hores caminant. Un cop allí, decidim pujar per la tartera a la cresta de l’Estanyó. Camí d’anada, no fa por (camí de tornada, sí, perquè la muntanya es queda a l’esquerra i sembla que sigui més fàcil caure). Just abans de la collada, hi ha una immensa plana plena de flors petites i blanques. Des de la collada, es veu el Casamanya a l’esquerra, l’estany d’Estanyó avall i tota la vall de Montaup per l’altra banda, amb uns cavalls que hi pasturen, i pales de neu, sota el sol. Mengem l’entrepà a dalt, sota el sol inclement i en companyia de les mosques. Ja ho havia notat, fa un segle i escaig, el gran poeta rus Maximilian Voloixin durant la seva petita i confusa visita al País dels Pirineus: “cosa estranya”, deia, “l’aire és fred però el sol et crema” (si teniu temps, llegiu-lo al número 6 de la col·lecció 'L’Andorra dels viatgers', publicada pel Ministeri d’Exteriors).

Cada cop que m’aventuro a escriure sobre les valls poc habitades del meu país predilecte, tinc una sensació d’entrar en un univers lingüístic inexplorat. La tradició poètica relacionada amb Montaup, Comapedrosa, Claror, és escassa i poc coneguda, tot i que no són menys plenes d’harmonies, de somnis i misteri “als raigs que hi deixa caure l’hemisferi, a la serena de qui cova el món” que les d’Ordino i Incles que sort n’han tingut del mossèn Cinto. Tal vegada l'única persona que ha sabut descriure la seva bellesa amb mitjans artístics és Jaume Riba, fotògraf, recentment premiat, molt merescudament, amb el guardó de l’Àgora Cultural. Curiosament, també és l’únic que ha aconseguit captar, al 'Temps d’hereus', la bellesa de les cares dels nostres vells. S’ha dit molt, molt de l’Andorra visible als turistes, l’Andorra que ven els seus productes a milions de visitants, l’Andorra de les botigues, les estacions d’esquí i el termalisme, però a l’hora de parlar dels indrets que, a grans trets, han romàs intocables des del segle dinou, no sabem què dir-ne, a no ser que siguem geòlegs, botànics o ornitòlegs. Així, tendim a parlar de les roques plegades, superfícies de poliment glacial, milans negres, àligues marcenques, corniol hirsut i julivert d’isard. Tot i així, per difícil que ens sigui descriure el contrast entre els blaus i els verds, les calcàries i pissarres negres, el ferro i l’aigua, les àligues i les marmotes, ho hem d’intentar si estimem la muntanya màgica mai prou descrita. La ruta completa d’anada i tornada, comptant-hi la pausa per dinar i el fet que de tornada ens vam tornar a trobar amb el mateix turista francès d’abans i ens vam tornar a desviar del camí recte, ens va prendre unes 5 hores, i va suposar uns 1000 metres de desnivell (des de 1800 metres fins a 2800).

(Publicat a l'Ara.ad el 26 de juny de 2017)