Rodamons de la mar

Diu la llegenda urbana que quan Edward i Clare Allcard es van presentar al servei de la immigració del Principat d’Andorra per primera vegada, el funcionari que els va atendre es va mostrar aprensiu: “Després de 34 anys a bord d’un veler, ¿no us pesaran pas, les muntanyes?” “Tot al contrari, senyor: les muntanyes d’Andorra ens recordaran les ones de l’oceà.” El funcionari en qüestió encara es deu estar preguntant quina mena de condicions meteorològiques, a hores d’ara nostàlgicament evocades, havien acompanyat els nostres intrèpids viatgers al llarg dels seus viatges pel Carib i la Mediterrània, la mar Roja i l’oceà Índic. Des que conec l’Edward, sempre m’ha esmentat el temps, sempre el recordo etzibant algun comentari d’un front atmosfèric que arriba, com si, als 100 anys, encara estigués navegant pels oceans imprevisibles. La Clare, en canvi, no correspon al tòpic popular d’una persona d’origen britànic obsessionada amb el moviment de les masses de l’aire. Escriu, i viu, amb naturalitat, posant en evidència els costats tan ridículs com entranyables de totes les experiències viscudes. 

Quan ens imaginem un viatge d’aventura, els seus detalls concrets habitualment se’ns escapen. La vida a bord d’un veler se’ns confon amb les vacances en un iot de luxe on es beu més ginebra del que es navega. No arribem a pensar en les goteres i els escarabats, les rates i el plaer de rentar la roba amb aigua freda, el reciclatge d’escombraries, la cuina que és un fogonet de querosè, una galleda al racó que serveix de vàter, els marejos i la possibilitat de morir després d’empassar-se accidentalment uns quants filets de barracuda verinosa. No se’ns acut la possibilitat de ser robats per la màfia, atacats per la marina comunista del sud de Iemen o ser empresonats, acusats d’espionatge. Dit tot això, llegint Rodamons de la mar acabes tenint unes ganes de viure totes aquestes peripècies que no venç ni el fet de disposar d’una rentadora i vitroceràmica, ni una dutxa calenta, ni el lliurament de la compra a domicili. 

Els anys que Edward i Clare Allcard han viscut a Andorra són gairebé tants com els de l’etapa passada a bord del Johanne Regina. La vida a Andorra no és fàcil, tots ho sabem, tots ens hi hem estat a punt d’ofegar alguna vegada. Les nostres muntanyes són terra feta mar, un paisatge majestuós i amenaçador d’una fragilitat immensa. Els seus habitants tenim una certa semblança als tripulants d’un mercant embarcats amb la ferma determinació que serà un vaixell feliç. I no hi ha lectura més emocionant que pugui gaudir un resident a Andorra aquest Sant Jordi que Rodamons de la mar, de Clare Allcard, un llibre d’aventures en una obra mestra de traducció al català portada a terme per Josep Estruch Trairé, publicada per Viena Edicions gràcies a la iniciativa de l’Associació Amics del Quetx Ciutat Badalona. 

Vull dedicar aquest article a tots els qui tenen una passió i la segueixen fins a les últimes conseqüències que porta, i sobretot als nens del Club de Natació d’Encamp amb els quals hem compartit, aquest cap de setmana passat, l’emoció de la competició del Trofeu de la Ciudad de Huesca. Tot viatge comença per un primer pas. Tot somni comença per una dèria incerta. Si us hi poseu, podeu arribar allà on us porti el cor i el coratge. Feliç Sant Jordi i bones batalles. Bones victòries. I bones lectures, per descomptat.

(Publicat al BONDIA el 22 d'abril de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)