El Molt Il·lustre Senyor Francesc Cairat Freixes

Les coses grans no es veuen de prop. Es necessita una distància per apreciar-les, un espai buit entre tu i elles, i és la distància el que permet veure com són. En un país minúscul, amb un centre densament habitat i actiu encara més petit, l’efecte curatiu de les distàncies ens és pràcticament desconegut. Vivim en un món on la memòria s’esborra periòdicament, les places es remodelen i les persones s’obliden, sense que gairebé ningú escrigui llibres sobre la vida dels seus padrins. Aquesta és una de les múltiples raons per les quals celebrem l’aparició de la biografia El síndic Cairat, el meu padrí, escrita per Maria Teresa Cairat (Editorial Andorra, 2015).

El Molt Il·lustre Senyor Francesc Cairat Freixes era un home baixet, rabassut i devot, de gran sentit comú, idees conservadores i quasi nul·la afició per acumular riqueses. Regentava el Cafè del Cisquet, tenia una botiga de vetes i fils i va ser elegit síndic general el 16 de desembre de 1936. Des d’aquell dia fins a la seva mort als 88 anys, no va deixar de ser-ho: va ser síndic general del 1936 al 1960, i a partir del desembre de l’any 1960 va ser nomenat síndic honorari assessor del Molt Il·lustre Consell General. Sempre va fer el que li manava el país del qual va ser la cara visible i el màxim representant en un temps que els càrrecs públics eren obligatoris i gratuïts: sota pena de pèrdua de la nacionalitat, no et podies negar a exercir-los si eres un andorrà entre 25 i 60 anys i resultaves elegit. El seu país eren 7.500 ànimes de les quals votaven potser 500, només els caps de casa, però era el seu i no en tenia cap altre. Es va muntar un despatx per atendre els ciutadans a casa seva i feia les guies del bestiar i tot tipus de documents allí on l’agafaves, si el paraves al carrer. Era amable amb els seus adversaris i repartia caramels als nens del poble.

En el curs de la guerra civil d’Espanya, gràcies a la bona relació que tenia amb la Mitra va aconseguir els aliments per salvar la seva gent de la gana que patien. Durant la Segona Guerra Mundial, va saber mantenir la neutralitat de cara a les grans nacions en guerra. Va ser detingut a Espanya per ser amic dels republicans i assaltat a França a causa de la guerra de les ones entre els dos coprínceps. Va rebre amenaces de mort per part dels maquis. Va haver de gestionar l’interminable conflicte de Fhasa. Els seus antics adversaris polítics m’assenyalen que no era cap catedràtic de filosofia, que no havia viatjat per tot el món ni era llicenciat d’una prestigiosa universitat, i insisteixen que recordi que no hi havia gaires voluntaris per exercir de síndic general a l’època, en què la majoria de la població eren pagesos que treballaven la terra: com si per ser un bon gestor de la cosa pública fes falta un certificat d’intel·lectual reconegut. Ara bé, tots, sense excepció, en guarden una fonda memòria i coincideixen que era un polític experimentat, íntegre i discret, un home valent i dedicat al seu poble. “Enmig de l’emoció i dels aplausos del Consell amb no poques furtives llàgrimes”, segons el llibre d’actes del Consell General, acabaven els seus 23  anys de servei com a síndic.

La figura del síndic Cairat, el padrí de Maria Teresa Cairat, que n’ha escrit un llibre ple d’amor i detalls precisos, em resulta immensament entendridora.

(Publicat al BONDIA el 20 de maig de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).