'Quadern d'Arans'

Màrius Sampere ha afirmat, en una entrevista recent a Llavorcultural.cat, que la paraula té la facultat de canviar la realitat. Forma i crea la realitat. Subscric les seves paraules. Un poble del qual no s’ha escrit mai cap poema encara espera existir de veritat. Les pedres ja hi són, el sol ja brilla sobre els sallents i la papallona obre les ales, però la màgia naix als ulls que ho veuen i a la veu que en canta. Amb el Quadern d’Arans, de Manel Gibert (Editorial Andorra, 2003), he creuat amb la ment les collades muntanyenques que separen el lloc on visc dels paisatges que s’obren des de les pàgines del llibre, i m’he apropat encara més a la parròquia d’Ordino. Som a l’estiu. Estimo els verns poblats de lluernes en la claror irreal del capvespre; mai no m’havia fixat que hi fossin, els verns. Observo com cava el pagès d’amunt i com garbella el pagès d’avall: al paradís rural on xerra el llagost i l’abellot metòdic extreu la mel de tots els estams. Hi ha gerds i maduixes, estanys i prats de dall. Fins i tot la tardor, amb embull de núvols, el vendaval i la lluna roja, hi té el seu encís barrejat amb l’ansietat. Hi viuen guineus. Surten al meu vers preferit, aquell que pertany a la part “Hivern”: “La guineu s’esmuny / -amb passa distingida- / enllà del sembrat”. I ve l’hivern, i brillen les estrelles, i les ombres del solstici s’espargeixen pels solcs del terròs. Freixe i alzina s’adormen a la vora del riu; l’avellaner es desperta a poc a poc. “El vestit nivi / que abilla el camí d’obac / es desfà els botons”. Arriba l’aiguaneu, moixons primaverals festejant el sol, Els noms de Sedornet, l’Angonella, coll de les Cases, coll de l’Ensegur semblen màgics. Amb tanta muntanya, amb l’aroma dolça d’alfals i el rosec del grill, torrents que rondinen i aligots que tornen a l’espadat, no em serà fàcil tornar fins al fons de la vall on, com la majoria dels mortals, treballo: no en va, parlem de “pujar” al cel i de “baixar” als inferns.

És una lectura plaent. Tot i així, no és fàcil ni lleugera. Manel Gibert és un d’aquests poetes que un lector alletat amb les literatures foranes i acostumat al català d’estar per casa ha de llegir amb el diccionari. No sempre entenc el que em diu. Així, amb el telèfon connectat al web del Gran Diccionari de la Llengua Catalana i una llibreta on apunto les definicions de les paraules, convertida de nou en una aprenent de l’idioma del país, en l’esperança que es tracti d’un nivell avançat, repasso els haikus i les tankes. A la segona lectura, tot se’m fa familiar i m’acull. I tot seguit, em poso a llegir Pluja (Edicions del Diari d’Andorra, 2000) i m’agafa una tristesa tan imparable que ni la música clàssica em fa aquest efecte. Jo, fa molts anys, anava a la consulta d’un dentista que posava la música clàssica a la sala d’espera. Mesos més tard, vaig canviar de dentista, per la felicitat de la sala silenciosa i sense violins. La poesia és allò quan no es diu res i sents que es diu tot. Quan respires l’aire que ha canviat de color i d’aroma i et veus en els espais que hi ha entre línies. Aquelles hores blaves, temps melangiós, l’atmosfera densa del declivi, poemes inacabats al fons fosc del calaix. Pluja, una altra pluja. L’oratge maliciós. Lluna minvant, “i el deliri, l’oblit / de qui sóc, sense tu”. No sóc romàntica. El sentiment em mata. He de tornar a Quadern d’Arans, orenetes intrèpides, àmfores dels rius i feixes èbries de llum.

(Publicat al BONDIA el 1 de juliol de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor