Veïns

Fa una setmana vam baixar a La Seu, a passejar al Parc del Segre. A Andorra, estava tot gelat. Primer volíem jugar a golf, a Aravell, però el camp estava tancat i ple de neu, i després de decidir definitivament que quan ens toqui la loteria, compràvem un xalet amb vistes al Cadí (perquè el Cadí és preciós), vam marxar. Estem segurs que guanyarem la loteria, perquè al cap i a la fi, tot està a la ment, només és qüestió d’acabar-nos-ho de creure, i tenim disputes recurrents sobre la manera de gastar els diners que vindran. Ho trobo racional, perquè hom no pot quedar-se indefens davant d’una davallada d’euros. S’ha de saber exactament què fer-ne.

La Seu d’Urgell és la ciutat de les fleques i cafeteries, t’hi pots passar tot el matí esmorzant. Quasi totes són petites i antigues, amb un servei amable – el típic servei amable de La Seu d’Urgell que no em deixa de commoure. Hi ha pocs llocs del món on t’atenen tan bé. Ens hi vam menjar un entrepà de pa fresc i cruixent, amb pernil dolç, i un tros de coca de cabell d’àngel, i vam prendre cafès amb llet. Després, cap al mercat. Hi havia mercat de Santa Llúcia, on vam trobar un tió petit i somrient, fet a mà per la mateixa persona que hi era a la paradeta. Portava una manta i una barretina, i un pal petit per fer-lo cagar: ara ens fa companyia a casa. També, com cada dissabte, hi havia mercat de carrer, mercat d’olives i mandarines, codonyat i llenguados, espardenyes i jerseis.

Al Parc del Segre, uns nens en canoa trencaven el gel amb els rems. Hi havia gel per trencar, però suposo que ho feien com a exercici, ja que també hi havia força aigua per moure’s. A la ribera, una senyora amb una ràdio petita i auriculars feia semblança d’un molí de vent, suposo que també abans de posar-se a fer càiac o canoa, mai no he sabut la diferència. Hi havia gel al terra, però poc; els horts dels costats estaven buits i serens, plens d’arbres dels quals no coneixem els noms. Vam fer quatre voltes pel parc abans de tornar al passeig per dinar: unes favetes amb pernil, i un entrecot de mida exagerada.

La Seu d’Urgell té un segell d’autenticitat, per a mi d’una gran estranyesa. En els tretze anys que porto a Andorra, hi he baixat en ocasions comptades, a veure el Retaule de Sant Ermengol, a comprar una cosa puntual o simplement de visita. És ordenat i pulcre, com ha de ser un bon poble dels Pirineus, i sembla atreure aquell mateix “turisme de qualitat” amb el qual somiem a Andorra alguna vegada: un turista intel•ligent i atent que gasta molt poc i ho mira tot, arriba amb una motxilla enorme i està preparat a admirar el romànic. Tot i no tenir universitat, el fet de tenir un seminari – tot i que diuen que ara hi ha molt pocs seminaristes – li dóna un aire de ciutat universitària. No sé en què consisteix exactament: però tinc la sensació que una universitat s’hi trobaria a gust.

No s’hi veu gran riquesa material; no sé si és més barat que Andorra, però té la fesomia d’estalvi. Hi fa fresc; hi ha terreny pla; m’hi falten les muntanyes. Les cases són sòbries; al claustre de la Catedral hi viu la inspiració. Es pot anar a peu allà on vulguis, i és un lloc per a mi exòtic: perquè l’any vinent aplegaran gegants de tota Catalunya, i perquè tenen catedral, palau i castell.

(Publicat al BONDIA el 15 de desembre del 2010)