La vida és un circ

Cirque du Soleil és obra d’una ment intrèpida. El seu coratge és encara més lloable si es tracta d’una ment col·lectiva. I si les ments no generen idees, sinó que són les idees les que conquisten als febles humans, també les aplaudeixo. Celebro l’aparició d’una bogeria que un dia assolellat va entrar victoriosa a un cervell receptiu, amb una senyera que duia “Gosa somiar”. Celebro la retirada dels dubtes dictats pel sentit del costum, elevo a un pedestal les voluntats doblegades per l’imparable geni. El Cirque du Soleil és orgànic, real, vertader. L’honestedat dels moviments dels seus fills, dels seus acròbates, gimnastes i actors, és pròpia d’un mite viu, dúctil, incontestable. Si són humans, els escauria ser humans del segle d’or, ideat pels setcentistes, també inventors del moribund concepte del circ modern.

El naixement del Cirque du Soleil honora la memòria dels primers circs estables, anglesos i parisencs. No se’ls assembla en res (a part del nom), i tanmateix ens ha tornat la percepció d’u n circ com a espectacle selecte. És car – trobo que és molt car – però crea l’entrada a un món l’existència del qual sempre havíem sospitat, però ignoràvem. És un d’aquests somnis quasi fronterers amb la temuda terra dels malsons, però estranger a ella. Com qualsevol plaer intens, per naturalesa s’apropa al patiment. Com qualsevol realitat per a nosaltres nova i dolçament singular, resisteix la descripció.

A què s’assembla l’olor de les castanyes? Com descriuries el color groc sense fer referència a altres coses grogues? Què és un plor per a algú que no l’ha experimentat? Podríem començar dient el que el Cirque du Soleil “no és”, però no acabaríem mai i ens enfonsaríem en el llac de la desesperança. Un plor no és un riure, per molt que pugui produir un so que se li assembli vagament; no és una reacció al·lèrgica per molt que enrogeixi la pell; no és un símptoma d’excés de líquids; no és un tic; és un plor. Seguint la lògica de la cadena de les negacions, direm que el Cirque du Soleil està tan allunyat de la idea d’un circ nòmada amb quatre pallassos patètics i tres tristes girafes com podria estar-ho una pel·lícula de Tim Burton, una representació de danses folklòriques o una competició d’esports de risc. N’agafa certs elements prestats – la forma de l’envelat, el nom de circ, trapezistes xineses, saltimbanquis russos, i una barreja d’erotisme i perill amb una lògica que els adapta per l’ànima d’un infant – però també incorpora els elements d’un musical, d’un espectacle de varietats, d’un teatre de titelles, d’un carnaval de carrer.

L’espectacle “Varekai” que podeu veure a Barcelona fins al 2 de gener incorpora una sèrie de coses que sense voler ens fan por. Atreviment, destresa, minusvalidesa, homosexualitat, religió, rivalitat, amor són al principi de la llista dels pensaments que ens assetgen. Totes i tots s’hi amaguen, i hi són també els grassos i els prims, els grans i els petits, els cínics, els maldestres, els representants de nacions minoritàries, les llengües incomprensibles, els àngels caiguts, la tecnologia i el riure. La paraula “varekai” significa “en qualsevol lloc” en la llengua romaní, la llengua dels gitanos. És el lloc on ens porta la vida, sigui quin sigui el nostre camí. Com a camí d’eterns nòmades, és un camí tortuós, un camí interminable, en fi, un camí de la llibertat.

(Publicat al Fòrum.ad el 3 de desembre del 2010)