Desitjos fets realitat

No érem rics, quan jo era petita, però no me’n adonava. Tenia roba i menjar, anava a l’escola i a música, feia un té amb pastes per berenar i tenia la meva pròpia habituació, passava les vacances amb l’àvia al poble i rebia regals quan tocava rebre’ls: era feliç. Sent nena i vivint en un país molt masclista, no m’inculcaven la necessitat d’adquirir un ofici que m’ajudés a guanyar-me bé la vida; m’instruïen en la necessitat de “tenir sort” i de fer el que m’agradés. Els meus pares concloïen que jo era “massa intel•ligent” per atreure diners o persones, però afortunadament, no tenia prou geni per morir en la misèria i en la soledat.

Amb una lògica adversa, vaig invertir anys en perfeccionar les coses que se’m donaven bé per naturalesa, en lloc d’obtenir habilitats pràctiques que no em són pròpies, i aprendre a administrar empreses o manipular màquines. En conseqüència, el meu relatiu benestar sempre ha depès de la capacitat i de la bona voluntat dels meus propers. Tot i així, recordo com a la meva joventut, la gent em solia preguntar “¿per què no esquies?”, “¿per què no passes el Nadal a Rússia?”, “¿per què no et compres un cotxe?” i la cara que posaven quan sentien “no m’ho puc permetre”. De cop i volta em convertia en un alien; en una extraterrestre rodejada de gent més ben vestida, més ben calçada, més lliure, més benestant.

Aleshores vaig descobrir que a les èpoques de les festes la gent menys avantatjada se sentia encara més pobre, més abandonada, més solitària o vella o malalta. Un orfe, el dia de Nadal, és encara més orfe de l’habitual. Un exiliat sembla estar més lluny de casa. La gent propensa a la tristesa s’enfonsa en la pitjor de les malenconies anuals. El solstici d’hivern, amb el seu verd i triangular símbol de la vida eterna, amb les decoracions de paper, porcellana i or, és una època de gel que necessita contrarrestar-se amb molta bondat, molta compassió, molt tacte. En un temps simbòlic i litúrgic, el nen Jesús naix en una establia, en una terra llunyana, per enfrontar-se a les misèries de la vida. Per als cristians, el Nadal és la festa de l’esperança, però també és un dia quan recordem que quan Déu, innocent, petit i indefens, vingué el món, el món no el va saber reconèixer.

Fa poc, vaig recordar la definició de la felicitat que donava un dels personatges de Nekrasov (un poeta rus del segle XIX). Aquell personatge (un mossèn de poble) definia la felicitat com a “tranquil·litat, abundància i honor”. Vaig pensar, aleshores, que per a mi, l’abundància es referia a l’abundància de tot: salut, amor, coses necessàries. A les portes de Nadal, desitjo a tots allò que em desitjaria a mi mateixa: desitjo que no us falti mai res, que tingueu la consciència tranquil·la i que us apreciï la gent que us importa. I que ens en recordem d’ajudar als nostres éssers més propers i més llunyans.

Sempre ens diuen que ajudem als qui ho necessiten en la mesura de les nostres possibilitats. És veritat, i desitjo que no ens permetem a nosaltres mateixos a rebaixar a la mesura de les nostres possibilitats en qüestions d’ajuda als altres. No té sentit donar menys del que podem: espero que puguem fer els millors regals del món. Regaleu felicitat, alegrement, sense pensar-hi. Que cada regal es converteixi en un desig fet realitat. Que porti felicitat tot el que feu i oferiu: cada acte de solidaritat, cada somriure, cada jersei o capsa de neules. Bon Nadal, i que en tots els camins us acompanyin la tranquil·litat, l’abundància i l’honor.

(Publicat al Fòrum.ad el 24 de desembre del 2010)