En boca tancada no entren mosques

Fa aproximadament una setmana que em turmenta sempre la mateixa pregunta: ¿qui ens ha qualificat per opinar? Quan diem que “l’últim llibre de Quim Monzó” (posem per cas) “és pitjor que l’anterior”, o “aquesta escudella porta massa sal”, ¿qui ens ha qualificat per mesurar les proeses literàries d’una autoritat reconeguda o la quantitat exacta de clorur de sodi que correspon a l’escudella perfecta? ¿Fins a quin punt se’ns és permès parlar, i a partir de quan se suposa que estem insultant a escriptors i cuiners amb la nostra ignorància d’alta cuina i alta literatura?..

Sempre havia pensat que hi havia dos casos en els quals el públic general s’havia de reservar tots els comentaris menys l’expressió de profunda i sincera satisfacció: en el cas de la producció especialitzada, destinada a un grup reduït de consumidors, quan hom no n’és destinatari (no puc opinar sobre un llibre de química per a universitaris) i en el cas de la producció no professional i gratuïta que no persegueix l’objectiu d’esdevenir competitiva (si la meva tia m’escriu una carta, no hi corregiré els errors d’ortografia). Que quan es tracta d’un producte que es comercialitza i està fet per a un públic general, s’ha d’opinar. Que si trobo que el cotxe és perfecte però el seient és incòmode, i ho explico, la fàbrica de cotxes no em farà saber que comparativament amb els seients dels anys cinquanta són una meravella, i que si no m’agraden els seus seients, que me’ls fabriqui jo soleta, a casa meva amb els meus estris. Que si he anat a un hotel preciós on el servei és pèssim, puc tenir-ne una opinió mixta, puc fer el balanç dels avantatges i desavantatges i anar-hi igualment, però continuar opinant que el servei podria millorar, i fins i tot exigir-ho.

M’han explicat una història d’un professor de fotografia que deia que a partir d’un cert moment de la seva vida, cada vegada que li volien ensenyar les fotos de les vacances, va començar a preguntar: “¿Vols que les admiri, o vols que te’n doni la meva opinió professional?” Hi ha persones que sempre esperem que s’admirin totes les coses fetes per nosaltres, incondicionadament. Qualsevol comentari que ens fa sospitar que l’admiració és incompleta el trobem ofensiu. Em costa rebre crítiques – i per aquesta raó, gairebé mai m’atreveixo a criticar res. En un petit país, rodejat de muntanyes, a voltes és difícil decidir si pots obrir la boca, si has de considerar els productes locals productes comercials i millorables des del punt de vista de l’estructura, comoditat d’ús per a tots els públics, correspondència a les expectatives inicials o una simple impressió general, o bé si els has d’acceptar plenament, amb gratitud i sense la més mínima objecció, per la simple raó que en un radi de 100 quilòmetres no es produeix res de semblant.

Tinc un amic que repeteix, amb una certa freqüència: “No es tracta de salvar el món. Es tracta de fer feliços als teus amics”. De vegades pensem que els nostres amics seran més feliços amb una opinió honesta i crítica (tot i que naturalment, com totes, pot resultar equivocada) que amb un elogi fet per compromís. De vegades pensem que compartir les nostres pors és saludable, que la nostra visió pot aportar una nova riquesa als fenòmens analitzats. De vegades ens equivoquem. No he volgut ofendre a ningú mai de la meva vida, i demano disculpes a tothom que s’hagi pogut sentir descontent amb les meves opinions sobre qualsevol tema. Accepto que sóc una persona tancada, profundament pessimista, i fins i tot que de vegades he vist algun fantasma l’existència objectiva del qual no puc demostrar científicament. Accepto que hi ha una certa probabilitat que m’equivoqui – donades les meves qualificacions i experiència, hi posaria aproximadament un 8% del total de les opinions expressades per any. Accepto que el grau d’equivocació pot ser més elevat de l’esmentat anteriorment. Accepto que pugui haver-hi gent que no vol saber què penso. No prometo callar. No prometo deixar de llegir i escriure. Sigueu molt feliços.

(Publicat al Fòrum.ad el 16 de desembre del 2010)