Cireres dolces, madures, carnoses

“Les coses no van bé, l’hemoglobina glucosilada està pels núvols; no faig bondat. El terror puja un esglaó, ara ja és pànic.” Dins de Flaixos de llum blanca, un llibre prim i elegant que més que una edició de butxaca sembla una exquisida obra d’art, la narració no té una estricta seqüència cronològica. El primer relat és de l’any 2006, després ve el de l’any 2011, el segueix un altre, de l’any 1997. Aquests apunts, petites peces musicals que daten de diversos anys, s’ajunten en un autoretrat fet sense miraments, sense por, sense ganes de semblar algú distint, més maco, més heroic, més responsable. Ja sé que no té gaire sentit parlar de música i de la pintura a la vegada, però els dos arts els governa l’emoció, i és amb emoció que Pilar Burgués dibuixa els seus propis trets. Els reprodueix amb pinzellades molt precises. No sé si s’adona de com ho fa. M’agradaria esbrinar si sap com ho fa. Potser la música naix sola –i l’autora del llibre només li serveix de mitjà–. “La màquina salvavides de diàlisi em xucla la sang i la filtra com una depuradora, extreu les toxines del meu cos malalt”, escriu Burgués, i tal vegada pensa que ho ha escrit per explicar la seva vida, per superar l’horror de la malaltia, per teràpia. Res pot ser més allunyat de la realitat. Escriure per fer teràpia és una cosa bona i noble, però el llibre resultant tindria pocs lectors: potser la família més propera, quatre amics, però ningú més. Jo, per posar-ne un exemple, no el llegiria, encara que anés acompanyat d’unes il·lustracions tan maques com les de Berta Oromí. Si us el recomano, no ho faig perquè pensi que us pot interessar com una història de patiments d’un cos malalt, o com un diari personal d’una senyora andorrana que ha tingut problemes greus de salut. No és això. Encara que no us interessin les drogues, Les paradis artificiels de Baudelaire no deixa de ser una meravella de lectura. Encara que no tingueu la més mínima curiositat pels prostíbuls de Barcelona del començament del segle passat, val la pena conèixer el quadre Les senyoretes del carrer Avinyó, de Picasso. No és la fascinació morbosa pels desastres de la guerra el que ens fa estudiar i admirar l’obra de Goya. És clar que el tema de les obres és important per al seu creador, però no és el tema de les obres allò que fa l’artista. El tema només representa els contorns, l’aspecte exterior de l’obra, i el que ens ocupa és la flama que l’il·lumina per dins. Flaixos de llum blanca són pura música, els cants a les olives desitjades i cireres dolces no són apunts documentals, són poesia. “Cap a tres quarts, un dels meus companys expressa en veu alta el desig de menjar-se unes olivetes, enyorades; ara prohibides”, explica la narradora, i a poc a poc, imperceptiblement, ens absorbeix el món dels dents de lleó mig pansits, de les sargantanes somniades.  Hi trobem la felicitat efímera com les cireres dolces, “madures, carnoses, d’un color vermell fosc intensíssim”, i el desig de l’impossible, “la guinda que corona el pastís de nata i trufa dels meus malsons de diabètica” . No sé si tot el que escriu Pilar Burgués és tan impecable com el que produeix quan parla de la mort, quan ens descriu el tortuós univers de la malaltia i la “presó blanca de l’hospital”. ¿Qui m’havia de dir que pot haver-hi un llibre perfecte amb la paraula renopancreàtica a dins? ¿Com pot haver-hi tanta bellesa en un món on es troben “ofec, oxigen i transfusió de sang”, ronyons artificials, peus tallats i altes mèdiques? No ho entenc. És un misteri. És un misteri d’allò que fa d’un llibre, una obra mestra. És el misteri d’un llibre que quedarà.

(Publicat al BONDIA el 18 de març de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.)