Des de la meva primera estada, sóc una enamorada de França. De forma semblant a la que havien pres, sempre, tots els amors de la meva vida, inicialment es tractava d'un enamorament que no es podia explicar amb racionalitat: ja sabeu, aquella cosa que tenen les famoses raons del cor. Quan em vaig enamorar de França tenia 23 anys. Els propietaris de l'apartament on els meus pares, a través de l'agència, m'havien llogat l'habitació eren uns parisencs votants de Le Pen, molt religiosos i setmanalment practicants, amb una casa antiga a Normandia i un arbre genealògic que ocupava tot un àlbum, cosa que em fascinava tremendament: potser no tant com a ells mateixos, però molt i de veritat. El seu cognom començava per "de"; l'arbre genealògic d'una de les línies arribava al segle XVI. El pis estava ple de mobles d'antiquari, d'aquests que són a punt de desfer-se cada cop que t'hi apropes a una distància suficient per veure com són. No tenien televisió, i potser per aquesta raó em donaven molta conversa. Quan anaven en cotxe, en lloc d'escoltar música, cantaven. Una dels cançons deia: "Douce France, cher pays de mon enfance..." Em portaven a l'església els diumenges, al poble de Mauperthuis, si mal no recordo (preciós, preciós era aquell poble, tan bell que em trencava el cor), de tant en tant em demanaven que ajudés amb coses molt petites de cuina i de neteja, i suposo que devien estar encantats amb mi, ja que ho feia - tot i que no tenia cap obligació de fer-ho. Vull dir, ara sé que no tenia cap obligació de fer-ho. En aquell moment, no em preocupava en absolut dels meus drets i deures: m'agafava l'estada a casa seva, - naturalment pagada per avançat, - com si fos una estada a casa d'uns parents llunyans i de parla francesa, i intentava fer-me tan agradable com podia. La veritat és que me'ls vaig estimar molt, durant els tres mesos de la meva estada: a tota la família, però sobretot als pares (les filles eren una mica més joves que jo). Després, vam perdre el contacte. Ara no sabria on trobar-los. Però la seva visió de França va condicionar la visió que en tinc jo. Potser m'equivoco. Potser en realitat és diferent. Però la veig centralista, unificadora, unilineal. No puc deixar de pensar que no en và, les llengües minoritàries que li eren nadives gairebé es van extingir. La veig com un estat pensat per conquerir els interessos particulars per la glòria dels interessos de l'Estat. I hi ha un matís més...

La meva "família d'acollida" pensava que tots els problemes de França venien dels immigrants: venien a treure feina als nadius, a canviar el faç del dolç país de la seva infància. Recordo el meu primer viatge a través de França en el qual - mirant els paisatges  preciosos - vaig pensar que necessito defensar aquest meravellós país de mi mateixa.ho vaig pensar sense una gota d'ironia, tan honestament com es pot prendre la decisió de no molestar a un ésser estimat si no et vol. Em vaig prometre que no faria res per alterar la terra preciosa que tant m'agradava. Els altres ho podien fer si eren destinats a fer-ho. Jo mai ho faria. I vaig marxar a Barcelona: cap a una altra terra que també, vaig estimar moltíssim, però de forma molt diferent: més recíprocament. Sí, la meva visió de França és i sempre ha sigut distinta de la meva visió dels seus veïns del sud. A Catalunya -  i més tard, a Andorra, - sempre he sentit que puc ser útil. Puc ser estrangera; puc ser diferent; però també, puc aportar la meva visió de les coses, puc fer que pel fet de la meva presència, el país on visc sigui més ric, més bonic, m'atreviria a dir, més interessant potser. Catalunya i Andorra sempre han sigut, per a mi, terres que permeten - sempre en el marc d'un gran respecte per la tradició - un gran marge de diversitat. En canvi, França no em necessitava. I probablement està millor per no tenir-me, i es pot sentir una mica més autèntica perquè no hi visc. Però me l'estimo. És bonica. És tan bonica, aquesta terra. I no me'n canso. I sempre que marxo d'Andorra - tot i que no marxo gaire -  intento dividir les meves vacances entre les terres catalanes i les terres franceses, a parts més o menys iguals. 

(Publicat al BONDIA el 8 d'agost del 2012)