L'herba negra

Hi ha plantes i persones que es perceben com a maleïdes, a l'igual que hi ha plantes i persones que se suposa que porten sort. Es veu que a l'Edat Mitjana, les dones que pesaven més de 50 quilos se salvaven de ser jutjades per ser bruixes: es considerava que una escombra no podia transportar pesos que superessin els 50 quilos. Fins a un cert punt, em vaig alegrar de pesar força més de 50 quilos quan ho vaig llegir. No és que pensés que se'm pugui considerar una bruixa, amb els meus poders més aviat defectuosos d'intuïció, pressentiment i telepatia, però és afalagador saber que el sobrepès ja et salva de la menor sospita. No sé si porto sort als que m'estimen: voldria pensar que sí.

Hi ha moltes plantes de la sort: bambú, maduixes i crisantems, entre d'altres. Els arbres, a l'antiguitat, es consideraven déus i deesses. M'agrada molt, descriure'ls. Els arbres són més forts que les petites flors. Ara bé, a un herbari no hi poden faltar ni fulles, ni poncelles, i els cingles i roquetars d'aquestes terres són plens de plantes que alegren el cor d'un caminant.

A la meva infància, hi havia una pel·lícula d'aventures, El presoner del drac, una producció conjunta soviètica i noruega. En rus, es deia I entre les pedres els arbres creixen, i en castellà, va sortir amb el nom Eirik, corazón de vikingo. Es tractava d'un noi rus, captiu de pirates noruecs i adoptat per un d'ells. Li van donar el nom d'Einar l'Afortunat, perquè pensaven que els portaria sort. En realitat, s'ha de dir que no porta res de bo al poblat noruec: la filla del cap de tribu s'enamora d'ell i es mor de mà del seu antic promès, mentre l'eslau inquiet se'n va a navegar pels mars amb el seu pare adoptiu, en l'esperança de tornar a casa dels seus ancestres. Sempre he volgut saber què tenia a veure amb els arbres que creixen entre les pedres, ja que no s'hi esmentaven ni plantes, ni roques, i la major part de la pel·lícula passava a l'hivern noruec, amb una aparició especial d'aurora boreal.

La Globularia repens creix entre les pedres.

Abans d'arribar a Andorra, només l'havia conegut com a flor cultivada pels jardiners, una catifa perenne, perennifòlia de flors blaves, sovint present als jardins de roca. Es coneix com a lluqueta nana, o herba negra. En castellà, li'n diuen l'herba de les pedres, o siemprejunta, probablement degut al fet que a l'estiu, de maig a agost, quan floreix, les seves flors, molt nombroses, es presenten ajuntades, com una petita família unida. Sol arribar a uns sis o vuit centímetres d'alçada. El nom genèric llatí de les globulàries sens dubte és al·lusiu a la forma globosa de les inflorescències. Les globulàries són petites plantes amb flors de color porpra, violeta, rosa, blanc o blau. Foixarda (Globularia alypum), més aviat escassa als Pirineus però comuna al País Valencià, i senet de pobre (Globularia vulgaris), típic de la muntanya mitjana humida de les contrades mediterrànies marítimes, són algunes de les globulàries autòctones de Països Catalans. La lluqueta nana, flor típica d'Andorra, també es pot trobar a les muntanyes del nord d'Espanya, a la Vall d'Aran i Astúries. A part dels Pirineus, habita als Alps del Sud, i creix sobre roques i parets, a les escletxes, als crestons als llocs molt pedregosos, a qualsevol altitud de 700 a 2.500 metres. A diferència d'altres plantes rupícoles que prefereixen els llocs ombrívols, com per exemple l'orella d'ós i la corona de rei, l'herba negra sol créixer als indrets més assolellats.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 22 de setembre de 2014).

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor. Foto: Gerard Mussot (http://www.panoramio.com/photo/10816596)