La tija del fenoll

Quan Zeus, el déu principal del panteó grec, va vèncer els titans i els va empresonar a les profunditats del Tàrtar, només va deixar a la Terra aquells que no havien lluitat contra ell. Un d'ells es deia Prometeu: fill del tità Jàpet i de l'oceànide Clímene, germà d'Atles, Epimeteu i Meneci. Per a ell, Zeus havia preparat una missió especial: la fabricació de la humanitat.

A base d'aigua i de terra, Prometeu va crear una nova vida: una vida pensant. Cada dia els humans aprenien coses noves, cada dia agafaven més força, tenien més poder. Per controlar-los, Zeus els va deixar sense una de les seves recentment trobades habilitats clau: la capacitat de controlar el foc.

Sense foc, els humans es trobaven indefensos davant del fred de l'hivern i la multitud d'animals salvatges. Però, Prometeu estimava els humans, la seva creació tan fràgil, molt més del que Zeus havia previst. Li feien una gràcia immensa, i sabia que sense foc, estarien perduts. I se li va acudir un pla, i per portar-lo a terme, va fer servir la tija seca d'una planta resistent: la tija de fenoll.

Dins de la tija, va amagar el foc del llamp de Zeus i el va portar als humans. Va ser una gesta esbojarrada per la qual, com tots sabem, va acabar encadenat a una roca per una eternitat, durant la qual de dia una àliga gegant es menjava el seu fetge. De nit, el fetge tornava a regenerar-se: i així fins que no va arribar Hèracles per rescatar-lo.

Quant a les tiges del fenoll, els humans van passar a utilitzar-les per castigar els alumnes rebels que no feien cas a les escoles. I molt més endavant, Sigmund Freud va utilitzar les imatges de la tija de fenoll, el foc que es guarda dins i els líquids que l'apaguen de forma tan inequívocament freudiana que ni cal que us ho expliqui.

No sabem del cert si el protagonista (o més aviat, l'actor secundari) de la llegenda grega és la mateixa planta que aquell fenoll que utilitzem per cuinar avui en dia. Algunes fonts mantenen que es tractava de la planta anomenada fèrula: el que els anglesos coneixen com a «fenoll gegant». Tot i així, el fenoll que coneixem té un lloc indiscutiblement prominent a la història. El seu ús culinari i farmacològic s'arrela a l'antiguitat: ja els romans sabien que totes les parts d'aquesta planta són comestibles, i Plini el Vell descrivia 22 propietats medicinals del fenoll que es coneixien a l'època.

Tots els imperis i tots els reis han tingut una predilecció especial per una planta o l'altra. Diuen que Carlemany – el gran Carlemany, pare nostre – va assegurar que el fenoll (o fonoll) estigués present a tots els jardins del seu imperi, i que hi tingués un paper essencial. I no tant sols se'n feien amanides i sopes: durant tota l'època medieval, els remeiers utilitzaven el fenoll per protegir-se i per protegir el poble de la bruixeria, dels poders destructors de les bruixes.

Tant al temps de la quaresma quant a les èpoques de l'escassesa, els pagesos tenien la costum de mastegar les llavors de fenoll per enganyar la gana. Una de les fonts del país, que es troba a la parròquia de La Massana, al costat d'Arinsal, encara porta el nom de la Font del Fenoll.

Avui en dia, els bulbs de fonoll segueixen sent populars a la cuina regional: es preparen bullits amb vinagreta, per a acompanyar plats gratinats amb beixamel i coberts de formatge o tallats a trossos en quiche. A la cuina mediterrània, sovint s'utilitza en plats de peix (sobretot tonyina i llobina) per accentuar el sabor característic de l'ingredient principal.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 21 d'octubre de 2013)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor. 

Germana

He contactat amb la meva interlocutora perquè em van dir que era l’ànima del poble. La possibilitat de conèixer a l’ànima del poble no es presenta cada dia, i vam quedar per parlar. La primera pregunta que li vaig fer és el per què de l’"ànima del poble". Li va fer gràcia. No ho sap. Tampoc és l'opinió de tots; només és una opinió que he sentit un parell de vegades.

Forma part d’una família molt unida, d’aquestes famílies d’on ha sortit una multitud de personatges importants. Diu que per a molta gent és la “germana de...”: “No seràs germana de l’advocat?.. Ai, deus ser la germana de la que treballa a l’hospital... El teu germà, no treballava al banc?...” Ara ja se la coneix també com a mare i tieta.

A la seva família, l’opinió del pare tenia una gran importància. La seva mare, mare de sis, sempre ha seguit el parer del seu espòs; les quatre filles han sortit dones d’opinions fortes.

Vota liberal. T’ho diu moltes vegades, i sorprèn una mica sentir-ho tant: “jo voto liberal, però penso...” Sempre a favor d’ajudes socials, sempre un enllaç entre els rics i els pobres que no s’identifica ni amb els uns ni amb els altres però té simpatia per a molts pobres i molts rics, ha estat al Patronat de les Dames de Meritxell durant molts anys. Em diu que la gent s’imagina que són unes senyores amb abrics de pell, i n’hi ha d’aquests abrics, a les reunions, però també sempre s’han fet coses importants per la societat i mai no s’ha negat una ajuda als necessitats.

És divertida. No reconeix a ningú que la truca per telèfon, i reconeix ser objecte de bromes de múltiples amics i familiars. El Jaume Riba la truca cada dos per tres per demanar-li com es fa una escudella o altres tipus d’informació sobre la parròquia de La Massana. Fa preguntes detallades, demana detalls exactes que li dóna amb tota la paciència del món i la té al telèfon un bon quart d’hora pel pur plaer de no ser mai reconegut. El seu nebot, mestre de maternal universalment conegut pel seu sentit d’humor, la truca amb accent andalús i li explica mentides: no el reconeix, tampoc. Vaig ser testimoni d’una d’aquestes curioses converses.

Té devoció especial per la família. Germana gran, els estima a tots igual. Dubta si ha sigut bona mare, sobretot pel seu fill, quan els nens eren petits: cosa curiosa donat el fet que el fill mai no se’n ha queixat. Va ser un nen d’aquells “tremendos” que ara que treballa de psicòleg consola a les mares desesperades: “Al vostre fill no li passa res, jo quan era petit, era molt pitjor...” “Ai, no pot ser això...” “I tant que pot ser...”

Encara em pregunto això de l’ànima del poble. Si és l’ànima del poble, com serà aquesta ànima? D’opinions definides, potser partidistes, d’afeccions fortes, arreglada i alegre, nascuda a fora i crescuda aquí.

(Publicat al BonDia el 3 de febrer del 2010)

Preparats per actuar

La Creu Roja Andorrana va ser fundada l’any 1980. Compta amb uns 150 voluntaris i encoratja totes les persones disposades a ajudar els altres perquè ho facin. “Fa molt temps que estem estructurats, estem preparats en cas d’emergència,” ressalta el Cap d’Àrea de Socorrisme i Formació de la Creu Roja, Joaquim Fenoll.

La relació de cooperació que té la Creu Roja Andorrana amb el Govern d’Andorra sempre ha sigut fructífera i ben coordinada. El dia de l’accident van rebre la demanda de tenir preparades dues o tres ambulàncies amb tècnics pels desplaçaments a l’hospital de la Seu, en el cas que l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell es trobés saturat. En aquell moment es van mobilitzar xofers d’ambulància i tècnics que es van encar-regar de fer el transport quasi permanent de familiars, voluntaris, materials i àpats. Més tard el Gabinet de Crisi de l’Hospital els va informar de la necessitat d’activar el grup de suport psicològic.

En tot moment es va seguir el Pla intern d’actuació. Els voluntaris de la Creu Roja Andorrana estan dividits per àrees. Aquestes estan subdividides en diferents grups d’actuació. D’aquesta forma, en lloc de mobilitzar tots els voluntaris, s’envien missatges telefònics als equips que han de ser mobilitzats en el moment concret.

El Grup de Suport Psicològic de la Creu Roja es va crear fa 2 anys, i els seus integrants porten més de 36 hores formatives, que inclouen 6 hores de formació bàsica de França i 30 hores de formació de la Creu Roja espanyola. L’estructura de l’organització permet una actuació ràpida en molt poc temps: 30 minuts després de la demanda, els primers voluntaris arribaven a l’hospital per fer l’acompanyament de les famílies – tot i que el 7 de novembre va ser el de la primera actuació d’aquest servei en vida real. Durant els 4 dies els voluntaris de la Creu Roja van treballar dia i nit per oferir un servei continu, en torns de 5-7 hores cadascun, en equips de 5-8 persones. Durant aquests dies, hi van intervenir 37 persones voluntàries.

La 3ª demanda que va arribar a la Creu Roja va ser la de crear un alberg provisional per als cossos de rescat. Es va habilitar una carpa amb dos mòduls que servia per actuar en tot moment per donar suport als professionals que treballaven al lloc de l’accident, per donar-los menjar i beure i perquè la gent hi pogués dormir. La tasca de Joaquim Fenoll com a cap d’emergències va ser la de gestionar i coordinar tots els voluntaris. La seva formació com a formador en suport psicològic i socorrisme i Màster en Protecció Civil i Gestió d’Emergències acompanya els coneixements adquirits en funció de voluntari i socorrista de la Creu Roja.

La Salima K. Iglesias, Coordinadora de Voluntariat de la Creu Roja Andorrana, m’apropa una mica a la realitat dels voluntaris que van formar part del grup de suport psicològic que va actuar a l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell.

La formació en suport psicològic és una obligació per a tots els voluntaris, però les persones més idònies per realitzar aquesta tasca en vida real ja solen disposar d’una certa experiència en el voluntariat de l’àrea social. La confiança que el voluntariat té en els seus coordinadors és vital. Coneixen molt bé les persones que cedeixen el seu temps per un bé de la seva comunitat i la seva societat, i poden assegurar que la tasca que se’ls confia cor-respon perfectament al seu perfil de voluntari.

En tot el temps de la seva estada a l’hospital en cap moment no s’ha deixat cap persona desatesa. Si una persona començava a trobar-se malament, de seguida es contactava un psicòleg o algun altre professional de l’hospital. “El que procuràvem, - diu la Salima – és que si aixecaven la vista o demanaven alguna cosa, sigui informació, sigui un got d’aigua, un entrepà, - que hi hagués una persona per poder-los acompanyar”. Molts han fet 1.200 quilòmetres per venir. Molts no coneixien Andorra, sabien que els seus homes estaven allà, però no sabien què era, i el fet de tenir voluntaris de la Creu Roja de parla portuguesa va servir de gran ajuda tant als altres voluntaris com a les persones afectades.

Els voluntaris, a l’igual que els professionals, han fet tot el possible per poder donar una molt bona atenció. “Andorra ha demostrat sempre que ha passat alguna cosa, que és un país molt solidari,” comenta la Salima. “Tot el poble surt a ajudar”.

(Publicat al Fòrum.ad el 23 de novembre del 2009)