Per sobre de mil vuit cents

M’agafeu fullejant el llibre “Cerca-temps”; m’hi he perdut per sempre. Perduda a l’Andorra que té un mar de cel, de pedra, de l’aire que il·lumina. Passo pàgines hiperventilant. Estic davant d’un mar de llibre, un llibre de cants de sirena que prometen l’eternitat. Havent-me assegurat que estic lligada a la feina i casa amb nusos d’hipoteca, amb l’ajuda de companys afectuosos, hi faig d’Ulisses, sento la música i ploro, morta de ganes que tot em deixi anar, de perdre’m per sobre de mil vuit-cents, comprar ovelles o robar-les, fer de pastora als prats llunyans per sempre més, beure dels rius, emborratxar-me del vent.

Jaume Riba, fotògraf, posseeix un do qualificable de maledicció, de ser rival dels déus; és indecent capturar tanta bellesa. Deu de ser una mena de famolenc que s’atansa desesperat a tot el que li queda del món, i tot el que toca es converteix en or. El mobiliari del difunt rei Mides, els arbres del seu jardí abandonat, devien produir aquesta impressió en els turistes visitants del seu palau museu. La punyent harmonia dels colors, la gairebé incòmoda dolçor, em fan un mal difícil de suportar, de la mena que a voltes experimentem els impostors de la cultura en escoltar una simfonia, d’aquests que torturen tots els pallassos i irònics davant d’una veritable emoció. Mai no he vist combinacions tan suggerents a la real natura, cosa que em fa sentir culpable: em provoca un sentiment religiós.

Com a interlocutor, té un ritme de monòleg, un ritme de vida, d’una persona madurada a l’Andorra rural, alletada amb els ideals del món més just. Li miro als ulls: jo, adolescent dels anys vuitanta, posseïda de la interminable avarícia de tenir per sempre més, de ser l’estrella ascendent, la promesa del món de xifres útils. Davant de l’hereu de “la cultura de badar”, del pare que cantava l’òpera, la mare exiliada filla de republicans, aspiro l’aire de nostàlgia, i m’ofega tanta llibertat.

Sí: la llibertat m’ofega. Li sento temor sagrat. Per sobre del discurs de la poètica i la política, de la revolució cultural mai ocorreguda, veig una profunditat de camp que desconec, espais oberts, una seqüència de paisatges mai no vistos. Diu que no té un paisatge preferit: pot ser Casamanya, pot ser Madriu, tot el que queda per sobre de mil vuit-cents. Els paisatges d’aquesta alçada són el seu símbol d’Andorra. Parla de les coses que el feien feliç quan Andorra encara no era el regne del qui més té. Tinc les meves dificultats per visualitzar el món perdut pel Jaume Riba: si el dibuixant, en la seva transformació del temps, es pot arrelar en la imaginació, la ironia, la inventiva, el fotògraf paisatgista s’ha de basar en la realitat.

La màgia dels paisatges no pot ser prestada per la vall del costat: s’hi troba, però només la hi troben uns pocs. Un cop trobada, és obligada de ser-hi ara i aquí: no pot haver fotografiat un món perdut de les èpoques passades. Quan em parla de la pol·lució a Andorra, de la qual no en som conscients, de la vida poc agradable de la capital, dels problemes socials que possiblement tindrem d’aquí uns anys, davant d’un home creador de la bellesa no penso ja que el trencament del paradís no ve d’acumular riqueses, ve d’acollir els pobres immigrants. Les meves raons es moren, dissoltes en el desig de creure i admirar.

Com tants interlocutors, diu que no importa l’idioma, importa la comunicació. Havia estudiat a França; la seva esposa és xilena. Diu que tots els humans som iguals; m’ho crec. M’explica els viatges fets amb la seva filla. En sentir-les anomenades, veig les balenes mai no vistes, seguides pels paisatges africans i la fredor de les glaceres.

Fa anys vaig dir que venia a Andorra perquè volia veure el món, i sento com les meves pròpies paraules troben un nou sentit. Veig el món d’Andorra estant, i com un gra de pols, em trobo al seu centre, al cercle de les màgiques muntanyes, al bressol de la natura, voltada per l’orquesta de les constel·lacions, per sobre dels edificis de vidre, al món llunyà, desconegut: per sobre de mil vuit-cents.

(Publicat a la secció "Oficis i beneficis" del Fòrum.ad el 19 d'octubre del 2009)