Boletaire

Fa uns sis anys la meva sogra es va perdre al bosc buscant bolets. Va marxar a la muntanya al matí amb la seva germana i una altra amiga, i a la nit no van tornar. Vam avisar als bombers, a cos de policia, i vam passar la nit buscant-les. Ningú sabia on havien anat exactament, i feiem la cerca per no quedar-nos a casa, amb una boja esperança de trobar-les per Sant Julià, per algun lloc. Començava a borrufar, de vegades paravem el cotxe i la Cecília cridava “mama” a la nit. Anavem en el mateix cotxe, amb la Cecília i el Jordi.

Jo feia pregàries a tots els sants, argumentant el meu cas amb la necessitat que tindrien els meus fills, en aquell moment encara no concebuts, de tenir una àvia com Déu mana. La meva mare és una àvia llunyana i elegant, necessitaven una àvia cuinera i casolana, una àvia com la que vaig tenir jo. No es podia perdre al bosc abans de complir amb la seva tasca de padrina; senzillament no podia morir.

Les van trobar els bombers a les sis de la matinada, tres senyores saltant per escalfar-se en un bosc de La Seu, davant d’un barranc. S’havien perdut, s’havia fet fosc i al veure un barranc davant, van decidir quedar-se on estaven. Una decisió sàvia. Van passar la nit ballant i explicant històries, i ni tan sols tenien abrics, els havien deixat al cotxe. Quan vam arribar, el Jordi va sortir del cotxe i la seva mare immediatament es va treure la manta que li havien donat els bombers i va intentar posar-se-la a ell: “on vas, sense abric?..” Sabeu això, i ja sabeu com és, la Trini. Ai, la Trini.

Ara fa de iaia. Van decidir, amb el Nestor, que ella serà la iaia, i ell serà el padrí. Així els diu: la iaia i el padrí. Ni padrina ni iàio. Ni àvia ni avi. La iaia i el padrí són una part clau de la vida de la meva filla, la qual es troba més “a casa” a casa seva que no pas a Les Bons. Hi té disfresses i collars, hi coneix tots els llocs per amagar-se, hi té una tauleta per pintar, amb cadires de la seva mida, una supermercat amb verdures de plàstic, dues habitacions pràcticament seves... És la princesa de la casa que s’assembla a la iaia com una còpia en petit, els mateixos ulls verds que es posen blaus o marrons segons el temps, un nas petit, una expressió de bona nena.

El català de la meva filla, la seva llengua vehicular (el rus de la mare el té rovellat) té l’encant especial del català andorrà de la iaia que va arribar a Andorra amb un any d’edat. Van arribar a Engordany, i vivien a Cal Jaumetó. Va anar a l’escola fins als nou anys, i a partir dels nou es va posar a vendre melons a la plaça de l’església de les Escaldes: parlem del principi de Fruites Molina. L’escola no li agradava, les monges et picaven les mans si no et portaves bé. El que sí que li agradava era brodar, i en va aprendre d’una senyora que vivia a prop, i n’ha fet tota la vida.

Quan va néixer la Laura, li va fer un llençol amb el seu nom; quan va començar al col•le, li va brodar el nom a les bates. Tenim tovalloles brodades amb els inicials del Jordi, brodats artístics, lletres fantasioses.

Quan era petita, també treballava als camps de tabac, a rentar la roba a mà al safareig comunal. Li agradava patinar; en va aprendre d’adolescent. Va conèixer al Nestor quan tenia setze anys, i segueix al costat del seu primer amor ara ja jubilat, que coneixeu en funció de padrí de la Laura.

Encara va a buscar bolets... però ara molt menys freqüentment, i porta telèfon mòbil.

(Publicat al BonDia el 3 de juny del 2009)