Generant electricitat

La nostra filla Laura, una persona de gairebé cinc anys i opinions independents, es va despertar dissabte al matí amb la idea de visitar un museu. Com a nena raonable, expressava certs dubtes sobre les seves possibles reaccions al contingut dels museus que es podrien visitar, però es mostrava animada a experimentar, si l’hi acompanya tota la família. En sentir les meves explicacions sobre la naturalesa variada dels museus existents al món i la necessitat de veure’ls personalment abans de formar-se una impressió definitiva sobre el seu contingut, va decidir que voldria visitar un museu petit que no li quedi lluny de casa, amb moltes coses per aprendre i “feines per fer”. Aprofitant l’inesperat interès infantil per la ciència, a les tres de la tarda érem a les portes del Museu de l’Electricitat de FEDA.

Una de les sorpreses inesperades del Museu de l’Electricitat és la disponibilitat de les visites guiades. La majoria dels museus d’Andorra ofereixen el servei d’audioguia, però l’explicació feta personalment sobrepassa les possibilitats de la tecnologia, tot i que trobo que els vídeos amb els quals compta el museu són de gran qualitat i reflecteixen una visió positiva de futur. El nostre sincer agraïment al nostre guia, el Sr. Jaume Puig, que compta amb gairebé quaranta anys d’experiència de treball a la Central Hidroelèctrica.

La visita ofereix una immersió interessantíssima en la història d’Andorra del segle XX, en la qual FHASA –l’empresa privada que es va convertir en una parapública que coneixem com a FEDA– va tenir un paper important. Els detalls que potser coneixies d’abans, però no posaves en perspectiva adquireixen una importància renovada. Comences a pensar en els fets tan curiosos com per exemple el fet que FHASA es va establir a Andorra amb la idea d’exportar electricitat, i ara mateix importem la major part de l’electricitat que necessitem; el fet que l’aparició de la policia –dels primers set policies, un per parròquia més el cap, per ser exactes– a Andorra es deu a la vaga dels treballadors de FHASA de l’any 1933, durant la qual van intervenir les forces d’ordre pertanyents a la Gendarmeria francesa; el paper que jugaren els coprínceps en els freqüents conflictes entre el Consell General i FHASA: com, per exemple, quan van començar els problemes amb el subministrament elèctric, van ser els coprínceps els qui van decidir que FHASA havia de construir la torre transformadora d’Adrall, i el Consell General havia de pagar les instal·lacions i els interessos un cop acabada la concessió. Durant tots els anys de la seva existència, FHASA no va parar de generar electricitat a l’ambient del vell país pirinenc: l’arribada dels seus primers treballadors va donar començament a l’onada d’immigració que va multiplicar la població per deu en molt poc temps; una gran part de les fotografies d’Andorra del segon terç del segle XX pertanyen a l’arxiu de FHASA; va desenvolupar un pla d’explotació de les aigües d’Andorra molt ambiciós. Per molt o poc que ens agradi la nostra realitat d’avui en dia, controvertida i fascinant, la seva definició en una gran part es deu a FHASA. Una visita al Museu d’Electricitat ens apropa a la nostra història recent.

La part tècnica de la visita és tan curiosa com la part històrica. Aprenem com funcionen els generadors –i els veiem en funcionament. Aprenem fets sobre els llacs de l’Illa, Juclar i Engolasters com a reserves d’aigua de FEDA. Entenem el sentit de l’avís de “perill de mort” quan t’apropes a una torre d’alta tensió: per electrocutar-te, no cal tocar el cable, qualsevol dels conductors naturals –aigua, ferro, alumini– pot atreure l’arc d’electricitat. Per a la nostra filla, la part més atractiva eren “els jocs” –els tallers educatius: la simulació del funcionament d’un salt d’aigua, la magnetita que aguanta mig quilo de pes de ferro amb el seu magnetisme, la generació manual d’electricitat, la demostració que el cos humà és una “pila humana” i altres activitats, diverses i variades.

A la web del Museu llegim que l’edifici en el qual està ubicat “és un bé inventariat dins del patrimoni cultural d’Andorra per la seva arquitectura de granit i per representar la modernització d’Andorra”. És una visita altament recomanable, per a totes les edats i per a les persones interessades en la història de l’energia, en els processos de la seva generació –i en el passat recent d’Andorra, incomprensible si ignorem el paper de FHASA i FEDA en la generació de l’energia que ens ha mogut durant els últims 75 anys.

(Publicat al Fòrum.ad el 2 d'abril del 2010)

Viatgers silenciosos

Fa una setmana aproximadament, el Bloc d’Aleix Tugas “El clau per la cabota” (per cert, boníssim i totalment recomanable, sobretot per als qui estan especialment interessats en la realitat dels veïns del sud) del Diari d'Andorra publicava l’irònic post “No hi som” . L’autor s’hi preguntava sobre la curiosa circumstància que la majoria dels nostres polítics no es quedin mai a Andorra per a passar-hi el cap de setmana, mentre unànimement es professen enamorats d’aquest petit, segur i bell país.

L’article té molta gràcia. Amb perspicàcia i humor, descriu la combinació de devoció i de rebuig (qui no ha sentit un desesperat “fa dos mesos que no surto d’Andorra!” unes deu o dotze vegades des que va començar el 2010?) que semblen provocar, en una proporció significant de la població, les nostres muntanyes. “Aquí no es viu,” diu una amiga portuguesa, comentant que tard o d’hora els seus fills marxaran al país d’origen. La percepció d’Andorra com a “país dormitori”, lloc de treball i sacrifici, és freqüent. Andorra, lloc de pas per a molts, un punt de partida per a començar una carrera brillant en un altre indret per a joves catalans, un carreró sense sortida en el qual es troben atrapats per a professionals autòctons de mitjana edat, sembla incloure la idea de fugir-ne de tant en tant com a part integral de la seva definició.

Somniem els altres horitzons. Jo gairebé mai no marxo, però suposo que la meva infantesa estrangera i els canvis de lloc constants durant la joventut em deuen haver inoculat contra les ganes de gaudir les vistes parcials dels paisatges passatgers. La majoria dels meus amics passen el seu temps d’oci lluny d’aquí. El que em pregunto és: si es viatja tant, per què hi ha tan pocs blocs de viatge andorrans? Si ens agrada veure el món, el mínim que podríem fer és explicar-lo. A la blogosfera catalana, els blocs de viatges són molt populars.

(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 31 de març del 2010)

Les portes del cel

La primera definició de Déu que jo vaig rebre a la meva vida és que “no existia”. Vivint a la Unió Soviètica, a una societat manifestament laica, parlar de Déu es considerava perillós. “Iaia, què és, Déu?” “Abans deien que si fas alguna cosa malament, Déu et castigaria, però no és veritat. Déu no castiga perquè no existeix.” “I què fa?” “T’ajuda.”

Quan em feia mal alguna cosa, l’àvia llegia una pregària que sempre alleujava el dolor, una versió casolana i molt canviada del salm 90, que resava així: “L’ajuda viva de Déu del cel, fes paraula la pregària de la filla de Deu. Déu és el meu Senyor. Confio en Ell i el glorificaré al llarg dels meus dies. Amen.” “Iaia, i per què parles amb Déu si no hi és?” “Són coses de velles. Jo dic la pregària de les ajudes vives vint vegades, i ja no em fa mal res”.

Els ous de Pasqua eren uns ous durs bullits amb pela de ceba per agafar color daurat o simplement blancs, que decoràvem a casa, amb retoladors. La meva mare tenia una dita que repetia sovint – “un ou es valora en el dia de Jesús” – i efectivament, portàvem ous decorats a tots els veïns, i els veïns ens retornaven els nostres plats plens d’altres ous durs, decorats per ells, a la seva manera, i trossos de la seva mona de Pasqua. La mona de Pasqua de casa meva era un pastis de formatge. No recordo cap lligam entre la Pasqua i la xocolata.

Anàvem a l’església, furtivament, fent veure que hi érem per casualitat. Als nens, els hi portaven els padrins, no pas els pares. Just abans del diumenge de Rams, la casa es netejava a fons, i el mateix diumenge de Rams, tallàvem branques de salze directament dels arbres i celebràvem l’arribada de la primavera, la casa neta i brillant, l’entrada del Déu, que no existia però ajudava, als nostres cors. Hi creiem desesperadament, com hom creu en un miracle, en la bondat, en un final feliç, en la resurrecció de tots en la glòria eterna. Hi creiem encara més pel fet de definir-ho, de cara al públic, com un mite.

Celebràvem la Pasqua amb els poemes clàssics basats en els textos canònics: aquests poemes es coneixien i es repetien, suposadament pel seu valor estètic, i no pas pel contingut religiós. L’any 1990 aproximadament, les velles estructures de l’Estat trontollaren i es va posar de moda ser religiós: l’Església, discreta i callada durant els anys del regim comunista, va resultar una de les poques estructures jeràrquiques que va sobreviure la caiguda de la Unió Soviètica fent-se més forta. Però fins a l’edat d’uns setze anys, la meva percepció de la Setmana Santa es basava exclusivament en les descripcions que en feien els poetes del passat. Divendres Sant, els arbres despullats miraven horroritzats a través de les reixes de l’església. Els jardins sortien dels seus límits per assistir a l’enterrament de Déu. L’ordre de la Terra estava canviant.

D’aquí dos dies, se’ns acabarà el món. Perdrà tot sentit que hi queda, tota la fràgil bellesa que acabem de celebrar amb branques de llorer, amb aquelles obres d’artesania que es diuen palmes i palmons que els nostres fills van dur a l’església diumenge passat. Déu se’ns mor, una mort incomprensible i trista. Plorem el seu patiment, que és a la vora. D’aquí quatre dies, tot tornarà a ser com sempre. Trencarem els ous de xocolata, per celebrar la Pasqua gloriosa.

Aquells qui creuen fermament que Déu no existeix, creuen igual de fermament que els ajuda. Bona Pasqua. Que ressusciti el sentit comú entre tots nosaltres. Arriba la Pasqua, i se’ns obren les portes del cel. D’aquí quatre dies.

(Publicat al BonDia el 31 de març del 2010)

Imatge global

En una de les múltiples obres de teatre dedicades al tema de “Mozart i Salieri”, el vil Salieri, a punt d’enverinar el geni de la música, li diu: “Mozart, tu ets un déu i no n’ets conscient”. Ignasi Morató i Laura Luke –d’estudimorató– són força mozartians. Les seves imatges captiven i es queden a la memòria sense que jo en sabés trobar l’explicació. Els detalls compten, et troben, no et deslliuren. Recordo la inauguració del Technogym a les instal·lacions del Grup Guem (a la web d’estudimorató... en podem veure tres imatges excel·lents, realitzades per IMAND): aquelles pomes verdes, d’un verd cridaner, amb el logo de l’empresa, les làmpades fluorescents, minúscules, groguenques, combinades amb flors taronges i altes, un moble desmuntable d’un vermell impactant. Formes monumentals, primàries, tan intenses com els colors.

Digueu-me ingènua, però el treball d’un dissenyador té, per a mi, un toc de màgia. Les explicacions que me’n donen l’Ignasi i la Laura el presenten com un assumpte molt més intel·lectual que màgic, més analític que impulsiu, més teòric que fantasmagòric. És cert, però també em confirmen una part de la meva visió. M’expliquen que la creació d’una marca sovint té un valor afegit que consisteix en un canvi positiu d’actitud. Si la imatge de l’empresa és encertada, l’empresa creix amb la seva imatge. El concepte que n’elaboren els dissenyadors ajuda que es desenvolupi en una nova direcció, natural i adequada. Us en donaré un exemple. Cada matí, una dona es posa davant del mirall i es crea la seva imatge. A poc a poc, esdevé conscient de la seva bellesa. La transformació d’un ésser confús, vestit de pijama de ratlles, en ella mateixa, tal com la coneix el món, passa per un procés de creació. Aquells qui l’admiraran es poden fixar en arracades llargues, en una brusa de seda o en uns texans ajustats, però el més important, el més pertinent, és la imatge global que s’ha creat, que es crea cada dia. Una empresa passa per un procés semblant. Cada matí, cada dia, s’ajusta a la imatge que s’ha creat per a si mateixa.

Tant les persones com les empreses poden desenvolupar la seva imatge individualment. Tant les persones com les empreses poden tenir-hi l’ajuda de la seva fada madrina. Els dissenyadors d’imatge global asseguren que el miracle tingui lloc. És un procés que implica debat i creació conjunta, informació i confiança, l’oportunitat de parlar, d’explicar, de convèncer. Es necessita una base sòlida sobre la qual es pot crear: no es tracta de fabricar princeses a base de granotes. Des del primer moment els dissenyadors fan el que saben fer millor: analitzar. “Qualsevol disseny ha de ser un producte d’un debat. Nosaltres creem el debat, posem en marxa la roda de coneixement”. Al cap d’un temps, de treball conjunt, d’un procés intel·lectual i teòric, el miracle es produeix. La Ventafocs es creu la seva nova realitat. A partir d’ara, es mourà amb gràcia, parlarà amb seny, atraurà mirades. Totes aquelles que la rodegen no és que vagin mal arreglades, no és que no hagin fet l’esforç: però ella és única. S’ha trobat a si mateixa. Per sempre.

Tots recordem que la prova pilot de la imatge de Ventafocs va durar fins a les dotze en punt, la nit del ball. N’havia estat degudament avisada. Però en el món de la creació de marques les coses es construeixen de manera més sòlida. “No farem coses espectaculars que caduquen l’endemà,” indiquen l’Ignasi i la Laura. “La nostra inversió no és a curt termini. Es tracta de la creació d’un concepte. No té un pes específic material, i per això necessitem la confiança del client, el seu recolzament total”. Els àmbits de treball d’estudimorató... són la publicitat, el disseny industrial, l’arquitectura interior... “Volem crear un espai de treball ideal on la gent sigui feliç treballant. S’hi necessita una visió de futur i anticipació, una sensibilitat per detectar problemes”.

Aquest any, l’Ignasi celebra els 30 anys de professió. Entre els treballs d’estudimorató... hi compten el disseny dels interiors de les oficines de Becier Assegurances, la creació de la marca d’empresa Grup Guem, la imatge i la comunicació del 10è simposi de la Medicina Aeroespacial, tota la campanya i imatge de Carn d’Andorra. Són autors del disseny editorial de tots els llibres de Jaume Riba, han fet diversos treballs per al Govern d’Andorra...

Els especialistes en imatge global i en comunicació ajuden les empreses, les corporacions i les persones a trobar a si mateixes.

(Publicat al Fòrum.ad el 28 de març del 2010)

Cafè amb llet

Jo parlo millor el català que el castellà. El castellà el parlo bé, però a primera hora del matí una conversa en la llengua de Cervantes em suposa un esforç addicional.

Dimecres passat, arribo al bar on fan bons entrepans, i dic a la senyora que hi treballa (des de fa molt i molt de temps) que vull un cafè amb llet. - “Què?” respon la senyora. – “Un cafè amb llet, si us plau”. – “Què?” – “Un cafè. Amb llet. Com sempre.” M’ho torna a preguntar en castellà, i ens entenem. Però queda l’entrepà. – “Aquest mateix”. – “Què?” L’assenyalo amb el dit. La senyora, ben emprenyada, especifica, en el seu idioma predilecte, que es tractava d’un entrepà de pernil i formatge. Està tan enfadada com si li hagués parlat, com a mínim, en rus. Em menjo l’entrepà i pago amb un bitllet de vint, sense parlar gaire, a part del “gràcies”, relativament internacional, en recollir el canvi.

La història de l’estranger de països llunyans que arriba a Andorra, aprèn el català als cursos del Govern i després ha de tornar a marxar, perquè només parla anglès i català, francès i català, rus i català, es repeteix cíclicament. L’atenen malament als bars. No el volen enlloc per treballar a Andorra: “què hi vols fer, si no parles ni castellà?” No és el meu cas – sóc professora d’idiomes –, però d’aquests casos en conec una tira.

Senyores i senyors: tingueu misericòrdia del pobre estranger. Apreneu-vos el “cafè amb llet” i “entrepà amb pernil”, i assimileu que si no enteneu el català, no és un mèrit vostre, ni un dret, ni un privilegi: és una pena.

Que consti que entenc i respecto les persones que tenen dificultats en l’aprenentatge d’idiomes. Si em parleu en portuguès, o en castellà, o en el que pugueu, faré l’esforç d’entendre. Però el que m’entristeix – potser per raons purament sentimentals – és el fet que algú se’m enfadi perquè m’hi dirigeixo en la llengua d’aquí.

I per què – diran els amables lectors – ens ho expliques en català, si el teu missatge va dirigit a les persones que suposadament no l’entenen?.. Vet aquí el perquè: tinc una estranya certesa que les mateixes persones que no m’entenen el “cafè amb llet” llegeixen el BONDIA.

Potser el problema que tinc és que no vocalitzo.

(Publicat al BonDia el 24 de març del 2010)

Editorial Andorra

Recordo com a l’escola primària, quan just començàvem a estudiar idiomes estrangers, els meus mestres em van encoratjar a aprendre de memòria –en l’expressió francesa, amb el cor, “par coeur”– unes estrofes de "Les contemplations", de Victor Hugo. El poema “La source tombait du rocher...” reproduïa un diàleg d’una petita font que queia d’una roca, amb l’oceà que s’estenia fins al cel. L’oceà –una llar de tempestes– qüestionava el sentit de l’existència de les gotes d’aigua dolça que es gosaven barrejar amb el seu cos immens. Però es tractava d’una contribució digna i irrepetible: sense soroll ni glòria, la font compartia “una gota d’aigua bona per beure”.

L’obra de l’Editorial Andorra –l’editorial més antiga de les existents a Andorra actualment– m’inspira un gran respecte. La qualitat literària, estètica i gràfica de les seves publicacions és alta. En l’època del franquisme, conjuntament amb l’editorial Aymà, va contribuir a la publicació dels autors que no podien ser publicats a Espanya i, a partir de l’any 1978, s’ha dedicat a la temàtica local. Va publicar els Pariatges en llatí, occità i català, diversos estudis històrics, contes i poesies escrits a Andorra. En col·laboració amb l’Editorial Límits, ha realitzat projectes de traducció d’obres literàries que mai no havien estat traduïdes al català. Gràcies a la contribució de Jean-Claude Chevalier, ens ha brindat l’oportunitat de llegir el text íntegre de l’obra d’Isabelle Sandy més important per a nosaltres –"Andorra o els homes d’aram"– en llengua catalana. Ens ha portat la traducció de la clàssica obra de teatre "Andorra", de Max Frisch. Ha donat a conèixer els nostres autors més significatius. Gràcies a l’Editorial Andorra, se’ns ha obert l’accés a la variada i interessantíssima obra d’Esteve Albert, clau per entendre el nostre passat recent i traçar les possibles vies del nostre futur.

Intento analitzar el que tenim sense l’ensucrat sentimentalisme, mirar el panorama d’Andorra amb ulls seriosos i sobris, tranquils i secs. L’impacte internacional de les petites editorials d’Andorra no es pot comparar amb el de les empreses catalanes, espanyoles o franceses. Però agraïm les gotes d’aigua cristal·lina de la qual hom pot beure. Gràcies a l’Editorial Andorra, podem llegir les obres de Joan Riera, Manuel Anglada i Montserrat Palau. Els estudis de David Mas, Martina Camiade, Pere-Miquel Fonolleda Pérez, Sylvain Athiel i Claude Benet ens ajuden a treure l’entrellat de la realitat que ens rodeja, a través de la història. "Un pintor incert", de Rosa M. Cases, i "El moble a Andorra", de Sergi Mas, ens donen la possibilitat d’estudiar el nostre heretatge artístic. Són llibres que alimenten el nostre esperit. Agraïm la seva existència, i somniem uns nous camins.

“Les Valls d’Andorra ja gaudeixen de la prosperitat material necessària per anhelar i buscar el progrés intel·lectual. Si aquest dia arriba en què el nostre país, a més de la prosperitat material que avui té, es vegi assistit per un fort prestigi espiritual, llavors em penso que tots estarem d’acord a considerar el Principat d’Andorra com la terra de promissió”. Amb aquestes paraules, i una salutació a les altres editorials andorranes –Editorial Casal i Vall i Editorial Convivium Romànicum– acabava el Discurs inaugural de l’Editorial Andorra el Sr. Bartomeu Rebés i Duran, el 27 de novembre de 1967. Quaranta-tres anys més tard, a les primeres pàgines del catàleg que celebrava el quarantè aniversari de l’Editorial Andorra, llegeixo el seu il·lusionat missatge, i sembla com si hagués navegat quatre mars i travessat quaranta muntanyes. L’estrella de la bona esperança és una estrella llunyana i nostàlgica, solitària i lluminosa. Al llarg dels anys no hi ha hagut decepció ni desengany que l’hagin ofuscat, creant la temptació de cremar vaixells. La mort del fundador no ha parat l’obra romàntica, meticulosa i constant, el servei d’una “creu roja cultural” de l’Editorial Andorra. Llarga vida als seus impulsors –i als seus col·laboradors, amics i lectors.

Als propietaris i als autors, als editors, als traductors, als impressors, i a tots i cadascun dels qui han contribuït i contribuiran al desenvolupament de la seva labor, el meu més sentit homenatge.

(Publicat al Fòrum.ad el 20 de març del 2010)

Connexió canillenca

Per parlar amb meva connexió canillenca m’he posat un vestit formal i m’he maquillat el mínim. Porto talons i cabells recollits; per saludar-nos ens hem donat la mà. Encara no ens coneixem, i veig que la intriga la meva postura inclinada d’estrangera, freqüentment i ben erròniament qualificada de submissió, el meu tracte de “vostè”, el meu català accentuat.

La parròquia de Canillo es coneix popularment com una parròquia “afrancesada”, “de pas”, i poblada de gent de caràcter fort i fesomia singular. “Pujant cap a Canillo, són el llamp del cel, porten calça curta, la màscara i el pèl”. Parlem de les hipòtesis de la màscara i el pèl, de la “calça curta” com un possible vestit tradicional. Menciona que també es diu “que guarden una pedra a la faixa”, i em mira amb un somriure lluminós i singular, tota una barreja de timidesa i orgull. No és la primera vegada que sento parlar de la pedra a la faixa, i comentem les possibles interpretacions d’aquesta expressió, com a cautela inherent dels habitants de la parròquia, o possiblement el fet que sempre es guarda alguna cosa al rebost i que s’aprofita tot. Mai no és fàcil esbrinar el significat més idoni d’una frase, però aquesta pedra, la veig. Sento la seva presència. Potser com una mena de talismà, d’un tros de roca estimada que ajuda a superar la invasió del món exterior.

Parlem de nens, un tema còmode entre dones, entre mares treballadores amb interès per la vida social. Passem a la política, tema que no domino però intento aprendre ràpid, a les associacions voluntàries, als símbols nacionals, i em fa palès el respecte universal que es té a la bandera andorrana, no perquè es tregui gaire al carrer, sinó perquè a tots, als autòctons i als forasters, ens faria mal veure-la maltractada. “A vostè, aquest país també li ha robat un tros de cor”, em diu, i li retorno el somriure: no sé com és el meu, però el seu em sorprèn cada vegada que el veig. Pensant-hi, em vénen a la ment les paraules d’Albert Pintat a l’obertura de la Universitat d’Estiu dedicada al patrimoni cultural immaterial: deia que als andorrans tradicionalment se’ls caracteritzava com a “pobrets i alegrets”. Tot i ser una nació benestant, la gent de soca i arrel ha guardat el somriure de pobrets i alegrets, i la mirada dels amos de la muntanya, la gent que té, a les seves pedres, gravada l'hora de la sortida del sol.

Tres hores més tard, surto al carrer, agraint l’acollida, l’atenció i una referència important que més endavant esdevindrà la base de la sèrie d’entrevistes que trobo inestimables. Parlant de la integració, m’ha dit que “aquest país té els braços oberts, i els braços oberts agraden”. A les nou del vespre, camí de Prat de la Creu a Santa Coloma, jo, forastera, sense dret a vot i opinió formada, prenc el compromís de defensar aquest país d’acollida, les meves muntanyes, la meva gent.

(Publicat al Bondia el 17 de març del 2010)