El meu poble (II)

A Vell Pixminsk, situat sobre el riu Petita Pixma, la terra contenia or i pedres precioses. No n’hi vaig trobar mai cap, però sabia que hi eren. Segons les llegendes locals dels Urals, que conec en la seva versió literària, els esperits muntanyencs ensenyen als seus escollits on es troben els metalls i les maragdes, els instrueixen en les formes de la seva presentació artística i, més sovint que no, els tornen bojos. Amb mi, els esperits muntanyencs sempre han tingut misericòrdia i no se m’han revelat mai.

Vell Pixminsk es caracteritzava a si mateix com un poble gandul. No tenia cap granja col•lectiva, ni als temps soviètics. Tothom llaurava la seva pròpia terra de la qual acostumava tenir ben poca, tenia una o dues vaques, algunes cabres o porcs, i com a màxim una vintena d’ovelles. Quan l’Estat hi trobà or, va remoure el riu i el territori comunal, però la majoria dels particulars es van negar a vendre les seves terres i quinze anys més tard, continuaven cultivant patates per sobre de les terres que probablement contenien filons d’or. Els temps, des del punt de vista polític, ja eren suficientment vegetarians per a que ningú no obligués a aquells tossuts pagesos a cedir les seves terres i recol•locar les seves magres possessions a la Sibèria no gaire llunyana i encara més plena de riqueses naturals. No sé si en morir els vells algú hi va organitzar una segona prospecció: era un poble gandul, i els diners, a Rússia, vénen i van, i ningú se’n fia.

Quan s’acabava la primavera i agafàvem l’autobús que em portava a estiuejar amb la padrina, el meu cor ho celebrava alegre. No sé si tenia res d’especial: pous d’aigua freda, habitants de quatre nacionalitats diferents, una església de fusta. Unes senyores geperudes a qui els anys les havien fet petites seien a les portes de les cases i explicaven la seva vida a la curiosa nena de ciutat que era jo. No hi tenia gaires amigues de la meva edat: suposo que se’m veia massa diferent, per la manera de parlar, pels vestidets de ciutat, pel fet de no tenir germans – la meva única germana va néixer onze any més tard que jo, i us estic parlant de l’època d’abans.

L’amor que jo sentia pels seus boscos no es pot comparar amb res: eren uns boscos plens de maduixetes, de bolets, de pica-soques, de formigues, de teranyines, d’olors i de sorolls, i vull pensar que segueixen tal com els he deixat. Recordo tancar els ulls i ensumar-me l’aroma del bosc en entrar-hi, com si el bosc fos un ésser estimat, viu, sencer. De fet, eren tres boscos: el bosc de pins altíssims i avets petits on es trobava el cementiri on a la meva àvia li hagués agradat descansar si poguéssim triar el lloc de la mort, el bosc d’arbres de fulla caduca i el bosc de muntanya on hi havia tota mena d’arbres. Amb l’àvia, anàvem al bosc dels pins, gairebé cada dia. Amb les veïnes, anava al bosc dels bedolls. Al bosc de muntanya, hi he anat poques vegades: ens quedava una mica lluny de casa. Vam començar a anar al bosc quan jo tenia dos anys i mig; al llarg de la dècada següent hi vam anar potser cinc-centes vegades. Al matí collíem fruits de bosc o bolets, segons l’època que tocava, a la tarda en preparàvem conserves i treballàvem al jardí, i a la nit jugàvem a les cartes i de vegades cantàvem cançons. La meva àvia cantava com els àngels. Tenia una veu de vellut, una veu profunda i baixa.

(Publicat al BonDia el 10 de febrer del 2010)

Natàlia Solà, compositora

La música de Natàlia Solà és un fet andorrà de major importància, potser d’una rellevància tan gran com la labor de la seva Escola de música, vinculada al Conservatori Superior del Liceu de Barcelona, què l’any passat celebrava els 50 anys de la seva existència. Per descriure-la, utilitzaria les paraules dirigides, en una ocasió especial, a la seva amiga l’arxiduquessa Mònica d’Habsburg pel Dr. Bartomeu Font Obrador: “La vostra vila, voltada de muntanyes i mar, té una història heroica per la constant defensa contra els enemics ultramarins i això us encoratjà a conservar intacta la vostra personalitat”.

Per dir-vos la veritat, no sé quins factors han propiciat el fet que la música de Natàlia Solà conservés la seva personalitat a través dels anys: podria ser la procedència illenca de la compositora, el seu caràcter noble i coratjós, la resistència a tots els factors externs -sigui com sigui, es tracta d’una música que no sembla haver nascut entre nosaltres.
Andorra és un país de pocs miracles, pocs però sòlids i vertaders, i com la gavernera de Meritxell crescuda en ple hivern en un lloc on menys s’esperaria trobar-la, la música de Natàlia Solà neix en el nostre entorn, poc acostumat a la música romàntica, i no la rodeja res del que se li assembli.

És una música de gran senzillesa i tranquil·litat, una música que no inquieta ni, a primera vista, crida als grans assoliments d’esperit. No presumeix d’un estatus especial, no ens demana res més que quedar-se al lloc on escollí per néixer, per ser escoltada, contra tota l’evidència musical del país. “Interiors” de Natàlia Solà són la nostra petita joia, la nostra gavernera d’hivern a l’inhòspit terreny de la música vocal i instrumental de l’Andorra contemporània. No tenim ningú d’aquí que els canti: només tenim rapsodes que entre cançó i cançó, recitin els textos dels poemes musicats.

Però la combinació dels recitals de rapsodes andor-rans amb les cançons cantades per les veus operístiques resulta preciosa: són els poemes d’aquesta terra, els pensaments de les persones que han estimat Andorra, que l’han escollit, per a bé o per a mal, per a que sigui la terra dels seus somnis, com l’Esteve Albert, com – o, quins gegants han estimat Andorra! – Miquel Martí i Pol, i els poetes d’aquí, Antoni Morell, Josefina Obiols, Riberaygua de Santa Coloma, Xavier Plana, Orobitg Carner, Joan Saladrich, Marc Tintoré.
Els poemes musicats per la compositora i cantats per barítons i sopranos arreu del món, glorifiquen l’essència d’una Andorra que al nostre dia a dia, solem oblidar.

No hi ha res com les roses silvestres de les nostres Valls, aquelles que tenen l’aroma incomparable amb altres flors. No hi ha res com els vells molins destruïts però salvats pels pinzells d’uns pocs pintors enamorats de la transparència de l’aire d’aquestes contrades – si algú s’hi mereix un monument, és, sens dubte, l’inoblidable i incansable Francesc Galobardes, premiat aquest any per l’Àgora Cultural conjuntament amb la Natàlia Solà i les mares del Janer, educadores, treballadores, estimades. No hi ha res com els rossinyolets que fan curtes volades i el rostoll adormit eternitzat per Miquel Martí i Pol (“tot és de joguina”, recordeu?). I aquella flor estimada, amb un nom i una imatge massa repetits, però nostra, íntimament nostra – qui no li ha fet petons d’amagat, corrents i de pressa? “Per fer-te una abraçada, m’he mullat de cap a peus”, diu Xavier Plana de la grandalla.

Sempre m’ha estat difícil entendre com neix la música: la meva musicalitat es limita al gust per la simple sonoritat de les paraules. Sé entonar unes poques cançons, però ni la meva memòria, ni el meu cor no transformen el que he viscut en la vida en una combinació de sons sincronitzats. L’art de pensar amb els sons se m’escapa: potser per això les persones dotades d’aquesta capacitat em provoquen una fascinació especial. Si em deixen somniar, imaginaria “Interiors” representats de nou, tal i com foren posats en escena fa uns anys, amb la combinació de rapsodes i cantants. La música ha de sonar, i esperem que de la mateixa manera com ens arriba el moment de beure els vins més ben guardats i més selectes, ens arribarà el moment de cantar aquestes cançons, de sentir-les interpretades en el país de la seva naixença.

Aquelles cançons, escrites quan no sabíem que teníem música, quan ens semblava que érem un país exclusivament turístic i comercial, aquelles cançons, aparegudes gairebé inesperadament, com unes fonts de muntanya, com unes estrelles fugaces, cançons musicades sobre uns poemes poc llegits, cançons quasi mai sentides, encara poc cantades, per fi se sentiran.

(Publicat al Fòrum.ad el 6 de febrer del 2010)

Bonica

Bonica... És tan bonica, i parla amb autoritat. Allà on ens vam conèixer, tots li fem cas, tots la seguim, sigui quin sigui el tema de la tertúlia. Ella és la intel·lectual: jo faig cara de ximpleta, naturalment sense voler. M’acull amb una generositat sorprenent. Escolto amb atenció, intentant esbrinar com funcionen les coses.

En començar l’estudi etnogràfic, vinc a parlar. Les meves preguntes li semblen ingènues: ho són. Vivim en un lloc diminut, se li fa petit, vol veure el mar, la platja, gent diversa. Vol ser universal, reconeguda tal i com és, sense ajustar-se a la mida provinciana. Jo, provinciana d’ulls grisos, de cabells de color dels ratolins, d’aspiracions inexistents, escolto, bocabadada. La ironia no m’arriba, se m’escapa. Això no m'hauria de passar, vinc d’una casa molt irònica, però m’ensopego amb la pedra de la perfecció aliena, em faig petita, i em sap greu ser jo. Vull ser graciosa: assumpte impossible. Intento no ofendre: qui anava a ofendre jo? Davant meu, mig desesperada, ja ni critica la realitat que habitem. Pregunto què la fa feliç; no són preguntes del seu estil. És molt guerrera, molt amazona, tan Diana la caçadora. Les seves definicions... defineixen. El dia que en posi una, ploraré. Vivim en mons tan distints que sorprèn el fet que ambdues ens domiciliem a la mateixa parròquia. Em diu que no es té cura de la llengua catalana, i penso que la llengua catalana, en aquest país, és l’idioma de l’elit i de l’autoritat: qualsevol cosa que vulguis fer al món de la cultura, de la política o de l’educació, es fa en català o no es fa. Em parla de la manca de cohesió social, i penso en les immenses xarxes de contactes que es construeixen entre els habitants d’un país tan petit, de la velocitat amb la qual ens assabentem de les notícies fins i tot quan la televisió i els periòdics les fan públiques vint-i-quatre hores més tard, de l’ajuda que es presta la gent entre veïns, entre els immigrants procedents del mateix lloc, de la força extraordinària de les associacions portugueses, però... què sabré jo? Em parla de la classe dirigent, altiva, distant i difícil de tractar, i jo gairebé desconec aquesta classe (si no hi comptem els programes de televisió), però no vull creure la manca de rigor que li atribueix, no vull suposar que la posició de responsabilitat corromp.

L’escolto bocabadada, i espero i confio que les nostres filles veuran un món millor. Si no tenen força les meves paraules de tendresa, potser ajudarà la seva crítica punyent. Bonica, tan bonica, la canso amb l’optimisme... Ja marxo, respira. Lluita tranquil·la. Surto al carrer, recordo tot el que m’ha dit, i passen dies. No penso, no em queixo i no dormo. No busco mar, ni lluna, ni vaixell. No sento caure la neu, no veig els ametllers florir. Benaurat aquell que és crític amb el seu poble: tots sabem que ser crític és mostra d’amor.

(Publicat al Butlletí de l'Universitat d'Andorra del mes de gener)

Germana

He contactat amb la meva interlocutora perquè em van dir que era l’ànima del poble. La possibilitat de conèixer a l’ànima del poble no es presenta cada dia, i vam quedar per parlar. La primera pregunta que li vaig fer és el per què de l’"ànima del poble". Li va fer gràcia. No ho sap. Tampoc és l'opinió de tots; només és una opinió que he sentit un parell de vegades.

Forma part d’una família molt unida, d’aquestes famílies d’on ha sortit una multitud de personatges importants. Diu que per a molta gent és la “germana de...”: “No seràs germana de l’advocat?.. Ai, deus ser la germana de la que treballa a l’hospital... El teu germà, no treballava al banc?...” Ara ja se la coneix també com a mare i tieta.

A la seva família, l’opinió del pare tenia una gran importància. La seva mare, mare de sis, sempre ha seguit el parer del seu espòs; les quatre filles han sortit dones d’opinions fortes.

Vota liberal. T’ho diu moltes vegades, i sorprèn una mica sentir-ho tant: “jo voto liberal, però penso...” Sempre a favor d’ajudes socials, sempre un enllaç entre els rics i els pobres que no s’identifica ni amb els uns ni amb els altres però té simpatia per a molts pobres i molts rics, ha estat al Patronat de les Dames de Meritxell durant molts anys. Em diu que la gent s’imagina que són unes senyores amb abrics de pell, i n’hi ha d’aquests abrics, a les reunions, però també sempre s’han fet coses importants per la societat i mai no s’ha negat una ajuda als necessitats.

És divertida. No reconeix a ningú que la truca per telèfon, i reconeix ser objecte de bromes de múltiples amics i familiars. El Jaume Riba la truca cada dos per tres per demanar-li com es fa una escudella o altres tipus d’informació sobre la parròquia de La Massana. Fa preguntes detallades, demana detalls exactes que li dóna amb tota la paciència del món i la té al telèfon un bon quart d’hora pel pur plaer de no ser mai reconegut. El seu nebot, mestre de maternal universalment conegut pel seu sentit d’humor, la truca amb accent andalús i li explica mentides: no el reconeix, tampoc. Vaig ser testimoni d’una d’aquestes curioses converses.

Té devoció especial per la família. Germana gran, els estima a tots igual. Dubta si ha sigut bona mare, sobretot pel seu fill, quan els nens eren petits: cosa curiosa donat el fet que el fill mai no se’n ha queixat. Va ser un nen d’aquells “tremendos” que ara que treballa de psicòleg consola a les mares desesperades: “Al vostre fill no li passa res, jo quan era petit, era molt pitjor...” “Ai, no pot ser això...” “I tant que pot ser...”

Encara em pregunto això de l’ànima del poble. Si és l’ànima del poble, com serà aquesta ànima? D’opinions definides, potser partidistes, d’afeccions fortes, arreglada i alegre, nascuda a fora i crescuda aquí.

(Publicat al BonDia el 3 de febrer del 2010)

El Museu del Tabac

Imagineu-vos que disposeu d’un espai. La vostra casa, un obrador antic, un edifici on vivien persones estimades o una fàbrica. I decidiu agafar aquest espai i transformar-lo, poblant-lo de memòries. A l’hora de seleccionar memòries que poblaran els nostres espais estimats, les mirarem i les remirarem, les investigarem a fons i en demanarem referències a gent digna i respectada. Són llogaters distints dels llogaters humans. Només les memòries més heroiques i fortes, les tendres i impactants, més dolces i boniques, hi trobaran la seva llar. Les examinarem de pe a pa, els farem entrevistes al nostre departament de recursos sobrehumans. L’autor del projecte museístic (com en el cas del Museu del Tabac) triarà les paraules que ens portaran les veus dels antics treballadors, col·locarà els objectes al lloc idoni, decidirà quines finestres s’hauran d’obrir i de tancar, i en quin moment.

L’antiga Fàbrica Reig no representa una reconstrucció exacta d’un lloc de producció industrial. És una fàbrica de somnis, amb una participació destacada de cigarreres i contrabandistes. Els somnis del passat, aquell passat quan l’herba era més verda, les ombres, més transparents, i la gent, més càlida i noble. La il·lusió d’estar en companyia de persones grans, que t’emporten al país de la seva joventut, és pràcticament total. L’autor del projecte juga amb les llums i els sorolls, la disposició de les màquines i de les pantalles de vídeo. No és tan sols la qüestió d’una recopilació de la memòria cultural col·lectiva – la dolça memòria dels padrins, sempre plena de sorpreses, als ulls dels néts! – sinó també de l’escenificació dels seus efectes.

La història del tabac a Andorra i al món hi està explicada per a tots els tipus de públic a nivells diferents. Vivim l’experiència de primera mà: entenem el procés de conreu, veiem com es fabriquen els cigars i les cigarretes. Les olors del tabac són enfortides amb essències. Escric i recordo les aromes. Podem tocar diferents tipus de picadura per fer-nos la idea de les textures. Les peces exposades són els diversos tipus de tabac, estris, ginys i màquines utilitzades a les fàbriques de tàbac durant la primera meitat del segle XX, mobiliari de l’època, llibres de comptabilitat, essències utilitzades en l’elaboració del tabac, el producte final que s’elaborava, etc. També hi podem sumar els cartells publicitaris i tipus d’envoltori de l’època, així com anuncis publicitaris del tabac i antitabac dels anys més recents.

Els diferents espais del museu estan il·luminats de manera diferent: amb tipus diversos de bombetes, amb projectors, amb la intensitat de llum que varia segons l’efecte que es vol aconseguir. Els guies et deixen al principi d’una part del recorregut i et vénen a buscar al seu final. Quan passes d’un espai a l’altre, les portes es tanquen, automàticament o amb l’ajuda de la guia acompanyant, i tens la sensació de deixar enrere un capítol de la història i entrar en un altre. És una aventura situada al mig d’un espai llegendari, d’un univers poètic on el temps no passa. En el país de la memòria, les coses quotidianes adquireixen matisos heroics, un treball monòton i esgotador esdevé exòtic i els empresaris semblen mariners embarcats en un viatge de descobriment i aventura, amb il·lusió, empenta i una clara visió del futur.

No hi ha recorregut lliure: s’ha d’agafar hora per un recorregut guiat acompanyat amb audiovisual, i s’ofereix en català, castellà, anglès i francès. El nombre de visitants durant cada hora està limitat a grups reduïts.

Hi ha gent que veu qualsevol museu com un temple als esperits dels avantpassats. Jo no aniria tan lluny, però l’estudi de la memòria col·lectiva té un costat místic. Qui oblidaria les fotos gegants al costat de les escales? A part de ser el testimoni més visible del desenvolupament econòmic de la parròquia de Sant Julià en els anys 1930-40, el primer exemple històric d’un edifici destinat a la producció industrial a les Valls d’Andorra i un compendi de testimonis documentals dels antics treballadors, l’antiga Fàbrica Reig, coneguda com a Cal Rafeló, forma part de l’imaginari andorrà com a lloc llegendari.

El museu no rep subvencions per part de les administracions públiques i potencia la recerca etno- gràfica i històrica. Tots els ingressos per visites s’inverteixen en el seu manteniment, la recerca relacionada amb la història del tabac a Andorra i la compra de noves fonts documentals.

L’entrada i els serveis complementaris del museu, així com l’ascensor i escales, s’ubiquen en un edifici de nova planta construït amb la finalitat de respectar al màxim l’espai antic.

(Publicat al Fòrum.ad el 31 de gener del 2010)

El meu poble

El poble que em vaig fer meu no era meu: vinc d’una capital de província, ciutat enorme, contaminada, universitària i quasi impossiblement musical. A la ciutat d’Ekaterinburg – als temps soviètics anomenada Sverdlovsk – es van refugiar els fons del Museu Hermitage de St Peterburg durant la Gran Guerra, i algunes pintures precioses, si potser secundàries des del punt de vista de la Història de l’Art Mundial, s’hi van quedar. Aquestes constitueixen la base del Museu de Belles Arts regional, conegut com la Galeria de les Pintures. És una ciutat d’avingudes d’una amplada immensa, per les quals, de la primavera a la tardor, tothom passeja amb uns petits ramets de flors. Aquells grapats de flors els venen unes àvies a cada cantonada, i tothom els compra i els regala als seus amics o a si mateix. Els russos, gent seca i gairebé hostil amb tots els qui ens són desconeguts, som detallistes sentimentals en les relacions amb els nostres éssers estimats i amb totes les persones amb qui hem arribat a connectar. Tothom regala flors, amb context romàntic o sense. Durant els mesos d’hivern, el riu es gelava totalment, i el travessàvem per sobre del gel, al costat de la multitud de pescadors asseguts al costat dels forats que ara mateix no m’imagino com deuen perforar un gel d’aquella grossor. Hi havia nedadors hivernals coneguts com a “morses” que s’anaven a banyar a aquests forats, pràcticament cada dia de l’hivern. S’hi tiraven i se’n sortien al cap d’un moment: estem parlant d’una temperatura d’uns 10 graus sota zero.

Ekaterinburg – Sverdlovsk – és oficialment i incontestablement el meu poble, i ho podeu contrastar amb l’actual ministre de cultura de la regió i gran amic de la meva infància, Alexei Badaev. Vivíem en un edifici de dues plantes subdividit en dotze apartaments. El pati comunal era rodejat per uns petits garatges, per un sol cotxe cada un, què semblaven casetes de gos gegants fetes de ferro. Quan érem petits – més o menys quan anàvem a la primària - ens divertíem saltant d’un teulat d’aquests garatges a l’altre: ara que hi penso, per haver-s’hi matat. Per aquelles dates se celebrava el quarantè aniversari de la victòria de la Unió Soviètica sobre l’Alemanya feixista a la Gran Guerra, i entre els nens ens explicàvem que el dia 9 de maig del 1985 els Estats Units ens tirarien una bomba atòmica. Jo personalment tenia molta por d’aquella predicció, i imaginava molt gràficament com seria l’explosió. A casa meva em prohibien repetir els acudits polítics, què explicaven els adults, a les meves amigues, i jo els explicava igualment, amb la prudència de canviar els noms dels protagonistes dels acudits pels noms d’animals: “Un dia, un mico i una llebre es troben a l’ONU, i diu la llebre...”. Al pati comunal d’aquella casa hi havia un àlber plantat pel meu avi el coronel, que va morir molt jove, el pare de la meva mare. Però no ploro mai per res relacionat amb aquella ciutat: ni els seus tramvies antics i lents, ni els parcs plens de flors, ni els pardals optimistes que començaven a cantar la primavera abans que hagués aparegut la primera fulla verda no em provoquen somnis de malenconia. El poble que em vaig fer meu es composava de cases de fusta grisa, amb porticons pintats de blau cel. Era un poble oblidat al mig d’un no-res, rodejat d’uns turons que a mi, de petita, em semblaven muntanyes, travessat per un riu lent i traïdor, dividit en mànigues, espatllat per la caòtica i cruel extracció d’or.

(Publicat al BonDia el 27 de gener del 2010)

Com a casa

Sempre que puc dino al Serch. Hi ha qui diu rient que és el meu segon despatx. Es troba a l’avinguda Fiter i Rossell, 25. Hi quedo amb la gent per feina i per plaer, hi vinc a dinar quasi cada dia. Els dissabtes venim en família, tots els set o sis o quatre: depèn de la setmana.

El menjar és variat, equilibrat i fresc, menú i carta, entrepans i plats combinats. Hi ha espais per a fumadors i no fumadors. Tenen unes targetes de fidelitat on cada vegada que mengis de menú, de dilluns a divendres, et posen un segell, i cada 10 segells et toca un menú gratuït. Es pot dinar fins a les quatre de la tarda, cosa que s’agraeix enormement per la naturalesa caòtica dels meus horaris laborals.

Hi treballen bons professionals, amables i ràpids –alguns dies, quan tinc pressa, he arribat a dinar tres plats en 20 minuts!– i la Laura i el Vicenç, capdavanters del negoci, hi apliquen els coneixements de direcció hotelera adquirits a l’Escola d’Hostaleria i Turisme de Sant Pol de Mar, on van estudiar junts i on es van conèixer. És un negoci familiar: la Laura fa la gestió de l’aparthotel i en Vicenç s’encarrega del restaurant, tot i que s’ajuden mútuament.

Fa uns quinze anys que el restaurant El Serch obrí portes. El seu nom correspon al nom antic del terreny en el qual està situat. En aquella època era “un barri no marginat, però marginal, d’extrarradi”: encara no estaven construïdes les oficines dels bancs que hi són ara, ni el Crèdit Andorrà, ni el Centre de Negocis d’Andbanc.

En Vicenç agraeix als mestres de les Escoles el fet d’haver sigut la seva primera i fidel clientela d’aquells anys: “Sempre han vingut a esmorzar. Vaig sobreviure molt de temps gràcies a ells”. Després s’hi van ajuntar molts dels treballadors del Centre de Negocis, dels bancs, dels altres despatxos que s’anaven obrint, i fins i tot gent que ve a dinar dels altres barris. “Jo tinc clients de Banca Mora d’Andorra, uns quants, i d’Andorsoft, que potser fa 10 anys que vénen a dinar cada dia... un directiu d’Andorra 2000 que ve cada dia...el 50% de la clientela són fixos, això és una bona base. Jo tinc feina per fer cada dia, per fer-ho millor i per superar-me.” Ara hi vénen a dinar unes 80 persones diàries.

Una de les raons de l’èxit del restaurant, segons en Vicenç, és la rotació constant del menjar. “Sempre has de fer un menjar nou, perquè per a la gent que va a dinar fora cada dia és molt important... i has de saber els gustos del client”. En el menú, de primer, sempre hi ha una crema, una amanida, un plat de pasta o arròs i dos o tres entrants de més. De segon, plats de carn i de peix. Les postres casolanes són boníssimes. Recomano el dolç de llet i els “braços de gitano” amb nata i maduixa; també hi ha fruita i gelats. “Penso que el motor d’un restaurant és la cuina”, diu en Vicenç. “Si el producte que vens no és bo, res no val... i has de ser molt estable. Mires les revistes de cuina, la recepta del dia...quan vas a dinar fora, et donen idees... i tinc un forn que és una meravella”.

Des d’un bon principi en Vicenç es va decidir a dedicar-se personalment a formar el personal. Considera que és molt important motivar els cuiners a aprendre coses noves, a elaborar plats nous. Valora molt el fet de saber aprendre: “És una gran sort trobar una persona que sàpiga aprendre”. Ara hi treballen 7 persones.

La relació de tracte, qualitat i preu del Serch és immillorable, m’agrada la gent que hi trobo. Hi veig al Sr. Porcat que m’explica com Salvador Dalí i Xavier Cugat passejaven per Nova York en un camió, en companyia d’una vaca, mentre pintaven i tocaven música: aquells sí que entenien de màrqueting, nosaltres en som aprenents. Parlo amb la Laura sobre els avantatges comparatius dels sistemes educatius diferents. Somric a l’Àngels i a la Susanna, saludo el Pere, a la Lucia i al Cisco, a la Yolanda i en Raül, hi quedo per fer cafès amb la Montse – acabo d’adonar-me que no podré posar-hi tots els noms, però vosaltres ja ho sabeu, ens hi veiem quasi cada dia... Fins aviat. Ja sabeu on trobar-me: sempre que puc, dino al Serch.

(Publicat al Fòrum.ad el 25 de gener del 2010)